Ha recolzat el front al vidre
fred, entelat, amb contrallum d'hivern.
Escriu el nom d'ella i, a través
de les línies que traça amb el dit,
l'ha vist en un paratge solitari
amb la mar i les roques en la nit.
Al fons, les estrelles: de sobte, les gavines
alcen el vol com un resplendor
al pas d'un falutx. S'ha enganyat:
darrere de la finestra hi ha un carrer
que l'alba fa més trist, sense una ànima,
amb cotxes aparcats.
Rere les línies comença a clarejar:
el sol naixent esborrarà aquest nom
en la gebrada rosada del vidre.


Joan Margarit

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 5 de novembre de 2011 a les 9:54

Quin poema més bonic!!! Fantàstic el Joan Margarit!!!

Molt bonics tots els teus també.

Que passes un bon dia Francesc!!!

Francesc Puigcarbó ha dit... 5 de novembre de 2011 a les 10:28

BONIC, SENZILL I PROFUND.

BON CAP DE SETMANA

Galionar ha dit... 5 de novembre de 2011 a les 11:20

Un gan poema per uns dies humits i foscos que ens transporten a un estat de melangia quasi permanent.
Una abraçada.

Francesc Puigcarbó ha dit... 5 de novembre de 2011 a les 23:03

m'agrada molt JOAN MARGARIT, sap parlar de coses petites tot fent-les grans.

una abraçada

 
Top