Sí, però només són imminents
les tendreses, la boira composta
de mosquits adherits a la goma de l’aigua,
vapors insinuants i articulats, espectres
no pas més terribles que jo.

M’hi avinc, me’n congratulo, res
no serà que no sigui
benèfic. Un pas més
en fals, i l’orgia! Una copa de sexe
amb, una oliva farcida de gel, un dimoni. És
suficient.

I ben sec, el cop de porta
trenca la matinada. Sento que s’acosten
ordenadament. Ells, els custodis
del calze, elevació
de la fusta besada. A fora,
la nit mixta, en pau i en formació
impecable, per sempre amatents, les constel·lacions
enllustrades, blavoses
com baionetes.

Màrius Sampere, del llibre «Les imminències», Proa, 2002.

Publica un comentari a l'entrada

Joana Navarro ha dit... 19 de setembre de 2012 a les 20:32

Sembla un cant als remordiments. No voler pegar un pas en fals i reprimir el desig és el que espera la veu poètica del su propi jo, sap que si no ho fa "Ells" hi seran presents

 
Top