Passàvem de puntetes pels camins empedrats,
prudents
ens esforçàvem de no fer gens de soroll,
ni desdibuixar cap contorn d’ombra apagada.

Un seguit de fullam, de branques i capçades
perfilava
contínua una línia de verdor amb fons de núvols
que sinuosa feia la frontera del cel.

I la serra de lluny unificava els cims
opacs
que aturaven la llum que per llevant sortia
i el batec persistent i profund dels orígens

i de tots els destins confosos per la història,
els perduts
entre inspiracions, litúrgies i epopeies 
aquells que s’amunteguen en l’espessor de l’ombra.

I allò que no poguérem expressar amb la paraula
reclama
des del regne amagat de la densa foscor
una deliberada exigència de llum.

Passàvem de puntetes pels camins empedrats
decidits
a fer de mitjancers apressats de les ombres
i amb la paraula encendre fars, llànties i llanternes.

Ens és ben igual que els esperits immunds,
inefables,
que romanen encara en la negra fondària
facin un ritual o ballin una dansa.

Francesc Cornadó

Publica un comentari a l'entrada

 
Top