ENVESTIDES DE L'OBLIT

Leave a Comment










Va aconstant-se la boira mentre cau
la pluja que envernissa les pruneres.
Vas tenir un pare i una mare joves.
Com una nina et vas gelant dins meu
i el temps vol, amb més força cada dia,
fer-me creure que mai has existit.
Les pruneres en flor, com noies mortes,
no volen dir-me quina ets tu en la boira
qué ara és la teva casa. La pluja va deixant,
resseguint cada branca, fileres de llàgrimes:
el vell que tu no hauràs de veure mai
mira al voltant i dirigeix al temps
un dolorós somriure de venjança.

Joan Margarit