A ple sol
les rasa s'eixampla
més fonda,
més ampla,
més feridora

Descabdellar la llinyola
per acotar el món
i que volti la terra sobre ella mateixa
amb l'arada i el cavic,
amb la fanga i el tràmec

Sota un cel que crema
la meva ombra que s'escampa
pel terrós,
pels solcs,
per les arrels de la mala herba

Amb els ossos adolorits
llauro els recs,
per mil·límetres el terreny,
per encanyissar, per lligar
i així s'enfili la panotxa i la tavella

Aquest hort,
aquestes sorres,
aquests fangs
m'envelliran
i jo seguiré cavant
i seré cendra un dia,
escampat per fredes tramuntanades,
esbandit per tempestes i ruixats,
per abonar altres horts,
perquè hi creixin altres fruits
i siguin més meus.


Jaume Carbó

Publica un comentari a l'entrada

 
Top