Perduda la fe en els símbols,
els homes i els déus
no queda ja res en què creure,
ni causa per la qual lluitar.
Ni creure en nosaltres mateixos
que tant ens hem decebut,
ni en la suposada experiència.
que no són més que els errors
que hem anat acumulant.
No hi ha doncs objectiu ni meta a assolir. . .
. . . . . . . . . . . . . . . . ni esperança.
Tot queda somort a l'espera del no res,
mentre el pas del temps
pesat, és l'avantsala solemne
de l'avorriment infinit.

un poema de Karl Wolfovitz.




Publica un comentari a l'entrada

 
Top