A TRAVÈS DE LA FINESTRA

Leave a Comment














Des del baix d'una estància
al carrer Empedrado, gairebé
davant la Bodeguita,
l'única que està en el mig
una dona contempla el carrer
a través de la finestra,
Els cansats ulls blaus
miren gairebé sense veure,
plens d'indolència,
Les arrugues de la seva cara
delaten anys de vida i
per que no, de sofriment
la pell color xocolata i els cabells
curts, arrissats i canosos.
Les nostres mirades es creuen
només per un instant.
Somriu lleument.
Penso en treure-li una foto
més no ho faig, no puc
No vull robar-li la seva ànima
ni immortalitzar-la en el no res
Potser ho faci més tard
Potser ho faci demà.


de siete horas en la Habana