Restes d'una bella dama
que ha envellit malament, 
conformen les dues Havanes,
la nova i la vella
de carrers estrets i llargs
parets escrostonades
i edificis derruïts o gairebé,
que no es repararan mai.
La vida al carrer, les portes
i finestres de les estances,
obertes de bat a bat, emanen
olor a rom i espècies, i la música
que ho envaeix tot, als sons
del merengue, la guaracha,
la guajira el son el cha-cha-cha.
Una mami velleta somriu des d'un
rejón, és un somriure trist,
de qui ja no espera res, però somriu 
amb els solcs de la seva cara
*
I la dues Havanes sobreviuen
sent tantes les mancances
que fins i tot no tenen res
I la gent canta i balla
i somriu pel carrer, i els nens
tots uniformats van i vénen
de l'escola. El sol, còmplice
amb els desheretats il·lumina
i els escalfa. Hi ha una plaça
plena de llum i llibres oblidats
i la Catedral i el Capitoli
i museus, molts museus.
*
Un vell Buick del 59 ha rebentat,
un pneumàtic desgastat, i allà
enmig del passeig del Prado
vanament l'intenten reparar.
Mentre al malecón, una mulata
es passeja remenant els seus malucs 
que fimbregen sinuosos
despertant més d'un sospir
entre els xavals que estan pescant.
Són les dues de la tarda i
el custodi del monument
al general Máximo Díaz,
espera el seu menjar. Liovis
parla amb ell, mentre
intenta caçar algun turista,
un rastafari assegut a la vorera
dibuixa barroques formes
en una gruixuda llibreta
*
I l'Havana segueix aquí,
deixant passar el temps
al so d'una guajira
de les de Joseito,
el de Guantanamera.
I malgrat tot i tots,
la ciutat se sent viva
En paraules del gran poeta

"Eternament viva"


Francesc Puigcarbó

Publica un comentari a l'entrada

 
Top