No em queda ja el consol
de les teves paraules, ni
el gest suau de la teva mà
quan solies acaronar-me.
Orfe de tu, malenconiós vago
isolat en mig de l’ermot
d’aquest paisatge atrotinat
des que sense voler-ho
em vares abandonar.
La tristesa no és més que
una paret entre dos jardins.

Publica un comentari a l'entrada

Tot Barcelona ha dit... 21 de febrer de 2016 a les 9:02

La tristesa no és més que
una paret entre dos jardins.

Una frase genial.
Salut

 
Top