.




La dona gavanyada, s'acosta a una paperera,
hi escup. L'edat més que indefinida,
la roba vella i bruta com ella, els cabells
qual rusc d'abelles, blanquegen esvalotats.
Deu fer anys que no veuen aigua ni sabó,
i menys encara pinta que els desembulli.
L'observem des del cotxe amb la tieta,
ambdós fem alhora el mateix comentari:
Com pot arribar fins aquest punt una persona?
Quina història hi ha rere aquesta pelleringa humana?
que havia estat jove, i per tant estimada, somiada
En quin moment s'esmerça i s'engega tota una vida
en orris, arran d'un desengany o un fracàs?
Quan perdem l'últim bri de dignitat i ens ensorrem
fins al fons del pou de la misèria absoluta?
Em temo que a ella ja no li importa gens,
i a quant l'envolta tampoc. Però n'estic segur
que un dia havia estat jove i bonica, i els seus ulls
ara apagats, brillaven de desig davant la vida,
intentant atrapar-la. No ho aconseguí i un dia
decidí deixar de lluitar dedicant-se només
a sobreviure, com un animal.

*

Publica un comentari a l'entrada

Helena Bonals ha dit... 11 de març de 2016 a les 12:11

M'arriba molt, aquest poema.

Francesc Puigcarbó ha dit... 12 de març de 2016 a les 6:54

es la realitat Helena, la trista realitat.

 
Top