PASSEN INGRÀVIDS

Leave a Comment


















Passen, ingràvids, espectres sobre el mar.
El món s'acaba
en cada extrem de roca, cada còdol
beu l'aigua negra de l'Oblit,
i res no es queixa.
Trement, en la fondària,
la cega fauna s'arrombolla
al voltant dels defallents,
pro res no esquinça: intactes,
els membres disgregats
dins el silenci vaguen com un rés,
amb dòcil gesta badant la pau obscura.
Amb freda dansa,
algues i serps celebren un desfici:
els déus traginen
amb gran desassossec, la seva llengua blana
baveja sang d'ocell.
La porta segellada s'ha entreobert,
la pedra alena.
I aquells que en somnis veuen dunes, barrs,
llunys i costures,
per cada buit de carn supuren
una aspra sal roent, afollat crúor.
I així que algú, desobtadament, canta.
I els salzes morts, dins el desclòs espai,
cobren membrança
i el nom d'un antic vent murmuren,
entremesclant gemecs.

Andreu Vidal i Sastre