Carrers estrets i cantonades tristes,
rètols que anunciaven als balcons
la cura de venèries, lavajes.
Històries d’amor, permanganat i albada.
La primera dona
en una cambra amb els llençols gelats.
La lluna es posa el rostre
d’aquella pobra puta de Madrid.
La ciutat grisa, com la policia.
Va ser un mític viatge clandestí.
No hi vull afegir més literatura.
Ni em va marcar ni vaig sentir-me brut.
Només un tempteig previ:
anar-me acostumant a aquest misteri
que connecta dins meu l’amor per tu
amb un perill de carrerons obscurs.

Joan Margarit

Publica un comentari a l'entrada

 
Top