Ha recolzat el front al vidre
fred, entelat, amb besllum d'hivern.
Escriu el nom d'ella i, a través
de les línies que traça amb el dit,
l'ha vist en un paratge solitari
amb el mar i les roques a la nit.
Al fons, les estrelles: de sobte, les gavines
alcen el vol com un resplendor
al pas d'un falutx. S'ha enganyat:
darrere de la finestra hi ha un carrer
que l'alba fa més trist, sense una ànima,
amb cotxes aparcats.
Després de les línies comença a clarejar:
el sol naixent esborrarà aquest nom
en el gebre rosat del vidre.

JOAN MARGARIT

Publica un comentari a l'entrada

 
Top