ANOARRA

TOT ÉS ARBRE

2012-02-10T00:35:00.003+01:00

Tot és arbre.

Selvàtic, exuberant, galàcticament

ínfim,

intangible,

com un mot no dit

que esfondra gratacels i places.

Tot és arbre

en el cant trist de l'oreneta

que per fi ha trobat fang

per a fer niu

al sostre d'un balcó.

Tot és arbre

al cos present i a l'absent:

branques, artèries, senders,

llamps, abraços, rius.

Tot és arbre.

En la llum tremola i lluu,

i a les palpentes creix al cor

i a l'hort, fugaç, etern,

com una pau regalada.

Un poema d'Irene Climent

BATZEC

2012-02-09T00:25:00.001+01:00

o! aquell encavallar-se
-------------la cadena del pou

----------------------0
-------------------0 -0
-------------------0 -0
-------------------0 -0
-------------------0 -0
-------------------0 _
------------------ 0
-------------------0_
-------------------0
------------------0
-----------------0
----------------0

i l'esglai del desprendre's

- la Carme
-----------de treure aigua
---------- va tenir una nena amb el llavi partit.

Joan Salvat i Papasseit

L'ORDRE NATURAL

2012-02-08T00:39:00.001+01:00

Cada temps, cada cosa
té el seu ordre natural,
després hi ha distincións
diferencies i matitzacions.
Hi ha coses que de sobte
deixen de significar res,
i altres que guanyen pes,
com les sagetes del rellotge
a certa edat, que semblen còrrer
més del compte, implacables.
M'agrada contemplar-te
nua i fresca al meu costat,
ja no és temps d'aventures
més la mirada llisca àvida
contemplant el present
el teu present, al que sé
mal que em pesi,
que hi he arribat tard.

un poema de Karl Wolfovitz

ENVELLIR

2012-02-07T00:13:00.001+01:00

He desat les il·lusions
en un calaix sense fons
per a no recuperar-les.
Viuré doncs de realitats
i deixaré de perseguir
debades les utopies.
El temps dels somnis s’ha acabat
ja no hi ha sol als terrats,
ni catifes verdes que m’emparin.
Els arbres despullats no floreixen,
i tampoc les flors.
que el meu jardí ornaven.
La grisor és el present
d’un futur que poc depara,
dins un paisatge que dia dia
irremeiablement es degrada.
No em queixo, deu ser així
com es va acabant l’estada,
renunciant de mica en mica
a tot alló que t’agrada.
Envellir, és acceptar-ho
mica en mica, ignorar
amb la justa displicència,
com si no anès amb tu
que aquest viatge s’acaba,
sense senda de retorn,
ni l'hora anunciada.

TRAVESSAR

2012-02-06T06:26:00.000+01:00

Una parella de joves
travessa lleugera el carrer,
sense respectar el semàfor
ni el pas de vianants.
Una parella de vells,
agafats de la mà espera
pacientment que es posi
el semàfor en verd.
Sol ser a l'inrevés,
però ha estat així aquest matí.
La pressa és mala consellera,
i sol ser patrimoni de la gent gran
que cap en tenen.
Des de la Gran via,
sona la sirena d'una ambulància.

RUTINES

2012-02-05T00:12:00.001+01:00

La majoria d'objectes

aficions i rutines
a les que estem enganxats

són totalment prescindibles,

molt més del que pensem.

Només cal trencar

amb la monotonía del dia a dia

i desplaçar-se a un altre estat

per alterar l'ordre i prioritat

de les velles i les noves

adquirides en el trasllat.

No som tan sedentaris com ens pensem

i trencar amb la rutina de tan en tant

és bo i aconsellable.

EL DURMENT DE LA VALL

2012-02-04T00:07:00.001+01:00

És un forat de verdor on canta una ribera
enganxat bojament a les herbes de parracs
d'argent; on el sol, de la orgullosa muntanya
resplendeix: és una petita vall que escumeja raigs.

Un soldat jove, boca oberta, cap nu,
i el clatell banyant-se en el fresc creixent blau,
dorm; és estès a l'herba, sota el cel,
pàl·lid al seu llit verd on la llum plou.

Els peus en els gladiols, dorm. Somrient com
somriuria un nen malalt, fa un son:
Naturalesa, bressola’l calorosament: té fred.

Els perfums no fan estremir el seu nas;
Dorm al sol, la mà sobre el seu pit
Tranquil. Té dos forats vermells al costat dret.

Jean Artur Rimbaud
Octubre de 1870.

GEL

2012-02-03T00:48:00.003+01:00

Conservo alguns records
de la nevada de nadal del 62,
els carrers nevades primer i a penes
ningú caminant per ells, i,
més tard gelats perquè
algun il·luminat del Consistori municipal
ordenà regarlos amb aigua per treure la neu
i aquesta aigua es va glaçar.
La gent patinava per les voreres
involuntàriament,
i sovintejaven caigudes i fractures.
Una setmana va durar el gel als carrers
en què el trànsit rodat va estar paralitzat,
i tot a causa d'un il·luminat de l'Ajuntament.
L'estupidesa .....
és tan antiga com l'home.

EL TEMPS

2012-02-02T00:06:00.001+01:00

No més incerta de tan vehement

la sorpresa amb què aculls la llum que esclata

rera el mirall opac i els cortinatges

angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.

És així com la vida expressa el seu

misteri i en referma la bellesa.

L'entreteixit del temps no mostra cap

fissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

Miquel Martí i Pol

A TRAVÉS

2012-02-01T00:27:00.001+01:00

A través de les ulleres de sol
estirat indolent a la sorra
contemplo rere els vidres
el que passa al meu voltant.
El soroll de les onades en morir a la platja
les gavines volant mentre
lluiten contra el fort vent.
la cridòria alegre dels nens,
un negre que ven begudes fresques
i una oriental que ofereix massatges als peus.
la fina sorra que s'incrusta en la meva pell,
i després apareixes tu ...
sortint de l'aigua radiant
mentre em convides a banyar-me.
Hi ha moments de vegades,
que freguen la felicitat.

TOT S'ESDEVÉ

2012-01-31T00:48:00.001+01:00

Tot s'esdevé sobtadament amorf,

com si la fragilitat del vidre

agafes una certa ingravitat temporal,

més Newton tenia raó

i el got finalment espetega al terra

mentre el cafè s'escampa per la cuina

i el got s'esmicola en mil bocins

que dies i dies sortiran en escombrar.

Sóc prou maldestre,

en porto dos en un mes.

UN HOME SENSE ELL MATEIX

2012-01-30T00:27:00.001+01:00

Vaig pel camí gelat
entre la boira del matí
llums i clarors, i silenci,
no surt fum de la xermeneia
d'alguna masia dels voltants
ni hi ha pagesos cremant rostois.
Un home sense ell mateix
camina davant meu,
fuma una cigarreta i el posat
cap-cot és d'abatiment.
L'avenço i em giro per dir-li
. . .. . . . . . . . . . . . - bon dia -
Contesta quelcom que no entenc,
i m'adono que els seus ulls brillen,
està plorant. No dic res i segueixo
cal respectar el seu dolor
i la seva intimitat.

*

J.V. FOIX

2012-01-29T00:00:00.004+01:00

25 ANYS SENSE FOIX

A Joan Vinyoli
´

Si en el camí perdut entre gatsaules
Trob el repòs en un matí de calç
I consir el passat, en curs de faules
Que m'he compost en inútil trasbals;
I contemple el país, joc de retaules:
El bosquet i el castell, i uns núvols alts
Que em fan present l'hivern, sense paraules,
I el fullam cruix, m'ullprenc dels propis mals.
De quin secà sóc hereu? I en la ment
Debat amb mi la sort que em fa clement
I em crec l'epíleg d'una història feta.
I al desboscat, pel brossall, indolent,
Em són conhort l'ocell que fuig, fuent,
O els ulls d'un carboner en balma secreta.

OCI

2012-01-28T00:56:00.001+01:00

Ella dorm. És l'hora en què els homes
ja han despertat, i una escassa llum
entra encara a ferir-los.
Amb molt poc en tenim prou. només
el sentiment de dues coses:
la terra gira i les dones dormen.
Reconciliats, ens apressem
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo.

Gabriel Ferrater

PERDIU JOVE

2012-01-27T00:43:00.002+01:00

S'arraulia en un solc i, en agafar-la,
he sentit com si fos la teva mà en la meva.
Duia taques de sang seca en una ala:
els petits ossos, com barnilles,
eren trencats per la perdigonada.
Ha provat de volar, però amb prou feines
l'ala penjant, s'ha arrossegat per terra
fins amagar-se rere d'una pedra.
Encara sento l'escalfor a la mà,
pèrquè un ser fràgil va donar sentit
a cada un dels meus dies. Un ser fràgil
que ara també és darrere d'una pedra.

Joan Margarit - Càlcul d'estructures.

EL FUTUR

2012-01-26T00:17:00.002+01:00

La vida segueix,

mossegant com un pitbull ben ensinistrat

o una màquina excavadora

que destrossa la terra per tornar-la

a endreçar de nou.

Cal destruir-ho tot,

arrencar i acabar amb el passat

i construir un present nou

que a l'instant, serà de nou passat

No el destruiràn encara,

més poc durarà.

Cada vegada el futur és més uniforme

i també més deshumanitzat.

LUCIDESA

2012-01-25T00:09:00.001+01:00

No et costarà d'entendre
el desànim que ha quedat
després de tant de temps viscut.
No vull tornar-contemplatiu
ara que m'estic fent vell,
però m'he cansat ja de ser rebel.
La lucidesa segueix present, però
en un pla distant, opalí.
No entenc molts dels codis
de l'actual comportament, o potser sigui
que em nego a acceptar-los,
o simplement no m'interessen.
Em centro en coses concretes
a manera de manual de supervivència,
més tampoc penso anar-me'n.
Només tu i la música doneu algun sentit
a aquesta etapa de la meva vida,
a aquest camí que es va escurçant
del qual encara no veig, o
no vull veure'n el final.

FOC

2012-01-24T00:47:00.002+01:00

Els paletes encenen foc
amb fustes sobrants de l'obra
una obra que sembla reactivada
segons vaig comprovar ahir dissabte en què treballaven
en alguns edificis abandonats
fa ja temps.
Potser la vida sigui també
un edifici en obres que de vegades
cal aturar per reprendre més tard.
Una foguera en una obra
és una calor efímer, fugaç
una calor de l'instant, o potser
la calor de la vida que continua
aixecant edificis des del no res.

ESCARABATS

2012-01-22T20:09:00.000+01:00

Lents, lluents,
per les coves més fosques
que ells mateixos excaven,
afan camí consirosos.
Senten l'altra presència?
Altres èlitres durs?
Dubten, retrocedeixen,
tots amb el seu fardell.
De cop,
hi ha un refrec instintiu.
Goig o dolor? S'ataquen
acarnissadament,
llancen sucs verinosos.
Una dansa macabra
de taüts xarolats.
Hi ha qui perd i qui guanya.

Tu mira-te'ls: recorda
que també et són germans.

Narcís Comadira

DIRÍA FONOLLOSA

2012-01-22T00:47:00.001+01:00

Em costa encertar en la visió correcte
de situacions o fets concets que,
temps enrere hauria vist molt clars.
La gamma de grisos s'amplia més cada vegada
i m'és molt difícil definir-ho tot.
Perduda l'arrogancia de la joventut
la por dels vençuts i la displicència
d'una certa edat,
segueixo immers en dubtes existencials.
Res no és mesquí ni cap hora és isarda
- deia Joan Salvat -
i és cert diría Fonollosa - i reblaria -
però hi ha una cosa molt certa:
el cony que més carda,
és el cony de la Bernarda.

PASSEN INGRÀVIDS

2012-01-21T00:50:00.001+01:00

Passen, ingràvids, espectres sobre el mar.
El món s'acaba
en cada extrem de roca, cada còdol
beu l'aigua negra de l'Oblit,
i res no es queixa.
Trement, en la fondària,
la cega fauna s'arrombolla
al voltant dels defallents,
pro res no esquinça: intactes,
els membres disgregats
dins el silenci vaguen com un rés,
amb dòcil gesta badant la pau obscura.
Amb freda dansa,
algues i serps celebren un desfici:
els déus traginen
amb gran desassossec, la seva llengua blana
baveja sang d'ocell.
La porta segellada s'ha entreobert,
la pedra alena.
I aquells que en somnis veuen dunes, barrs,
llunys i costures,
per cada buit de carn supuren
una aspra sal roent, afollat crúor.
I així que algú, desobtadament, canta.
I els salzes morts, dins el desclòs espai,
cobren membrança
i el nom d'un antic vent murmuren,
entremesclant gemecs.

Andreu Vidal i Sastre

S'APROPA LA BOIRA

2012-01-20T00:12:00.001+01:00

s'apropa la boira mentre cau
una pluja fina que cala
i espurneja en les flors dels ametllers.
Un tímig raig de sol que es filtra
entre boires i boira envernissa
amb sa línia el paisatge,
i les gotes diminutes reverberen
en rebre el contacte amorós de la llum.
Sota el porxo de la masia abandonada
observo la posada en escena
d'aquesta natura de la que en sóc hereu
i em meravello de cuanta bellesa
pot reflectir davant els ulls
d'un mal fill que poc la cuita
peró que molt l'estima.

DIVISA

2012-01-19T00:22:00.001+01:00

Viatjar terres
-------------no quedar-se en cap,
amar en totes una noia verge;
.
creure en la guerra perquè és bo el combat
cada ferida la sang d'un poema.
-
Quan Déu ens cridi poder contestar
- tant estimava que es vessava el veire.

Joan Salvat Papasseit

-

TRANSFUSIÓ

2012-01-18T00:12:00.001+01:00

Necessito una transfusió
de pensaments positius
que m'apartin d'aquesta debilitat,
immers com estic
en aquest forat de preocupacions
de problemes que no puc resoldre.
Pensaments que inflin les meves venes
cap refugis inexplorats
lluny d'aquest pessimisme
--------- - congènit -
que no és imaginat, sinó real.

MORTS DE PRIMERA

2012-01-17T00:03:00.001+01:00

Esmorzo cada dia amb morts,

cinquanta a l'Iraq, cent no se on

set o vuit a Palestina o Israel

i el degoteig diari de fam i sida

a l'Àfrica, o les guerres del senyors.

Confesso que malgrat la saturació

encara m'afecta aquest anorreament

sistemàtic, planificat i tolerat

per causes mai justificades

de persones normals i corrents

de la dita espècie humana.

Però tranquils que no passa res,

aquests morts no son dels nostres

tot s'escau molt lluny d'ací

on tenim altres problemes.

com la feina, la crisi,

les rebaixes, el futbol, el cor

o a on anirem enguany de vacances.

La gent del creuer Costa Cruceros

m'és tan aliena com els morts

de cada dia arreu del món,

només que ells, sense saber-ho,

son morts de primera, i el altres

en canvi, ni aixó son tan sols.

EL GUST DE CONÈIXER

2012-01-16T00:17:00.002+01:00

N'hi ha que deambulen per l'espai,
altres més assequibles esperen alineats
a que els toqui el torn.
Alguns es resisteixen fets de la matèria
inconcreta de la joventut.
Altres persisteixen al nostre pesar
i insisteixen en endinsar-se en la memòria.
Són els records que no controlem
i apareixen i desapareixen al seu gust.
M'agrada aquest descontrol
que em permet creure encara que és possible
que la imatge atrotinada que veig en el mirall
no sigui del tot la meva,
més aviat el record d'un altre
que no tinc el gust de conèixer
ni ganes n'hi ha.

DANYS COL·LATERALS

2012-01-15T00:42:00.002+01:00

La meva atenció es distreu

del que estic mirant avorrit.

No hauria de llegir diaris

ni empassar-me tot

l'allau d'informació diaria

que en torna immune

i que no fa més

que atiar la meva indolència,

i llunyana mirada

a qualsevol de les desgràcies

que succeeixen a diari arreu.

Els morts i els damnificats

formen ja part

d'un rutinari paissatge quotidià

que per reiteratiu no m'afecta,

llevat que el nombre sigui molt alt

o la desgracia propera.

Ens han vacunat contra tot mal

que no ens afecti a nosaltres,

i han creat la societat de la indiferència

davant els danys col·laterals

del dia a dia d'un món

egoistament globalitzat.

OBJECTES

2012-01-14T00:08:00.001+01:00

Els objectes es resisteixen a envellir
gairebé sense moure's ni canviar
de lloc i acomodament.
Vanament, s'esforcen a impedir
que el tacte diari els deteriori,
però la seva recessió és inevitable,
i el temps tossut segueix i aconsegueix
fer-los malbé.
Discretament desapareixen,
com el petó fugaç a la galta
d'algú de qui n'esperàvem més.

PERFECCIÓ

2012-01-13T00:07:00.002+01:00

No necessàriament

s'ha de buscar la perfecció en les coses.

Tot té la seva raó de ser y la seva forma.

La perfecció estètica és subjectiva

i sovint depén d'un estat d'ànim determinat.

Pensava en aixó mentre parlava amb tu avui

i m'emmirallava en els teus ulls grisos

mentre somreies queixant-te de no recordo què.

Aquí hi hauria unanimitat per la meva part

tot en tu és perfecte.

EL BOSC

2012-01-12T00:16:00.001+01:00

El bosc ha desaparegut

engolit per les ombres

de la nit imminent.

Cap so trenca el silenci

d'un bosc que roman incert

com si una enorme au

ho hagués enfosquit tot

amb les seves ales de cop.

La llum ja no té matisos

i tot resta somort.

un poema de Karl Wolfovitz

EL JARDÍ DE NINGÚ

2012-01-11T00:36:00.003+01:00

A través de les copes
dels arbres del bosc
hem baixat fins a terra,
l'aire ja no alça ses onades
sobre els nostres caps.
Toquem el terra.
Trepitgem el terra.
Aquí hi ha una tanca,
del jardí de ningú.
Molt a prop,
algú està tallant roses.

un poema de Karl Wolfovitz

POTSER SERIA BO

2012-01-10T00:25:00.003+01:00

.

Potser seria bo de recordar
que la gent persisteix al pas del temps,
que sota les runes del passat
i les llambordes profanades per l’asfalt
hi ha persones que recorden
esglésies, campanars i arbres,
paisatges que no s'han d'oblidar,
que han sobreviscut estalvis
a la voracitat del l’home modern.
Potser seria bo de recordar
que la gent persisteix al pas del temps
i en l’enganyosa modernitat que ens acompanya
les idees no estan del tot somortes,
i potser es arribada l’hora de pensar
que hem fet, perquè hem lluitat
fins a quin punt hem arriscat
per preservar un passat i unes idees
que eren i són les nostres.
Potser ha arribat l'hora de passar
comptes amb nosaltres mateixos
preguntar-nos si hem fet prou,
i vistos els resultats, el que calia.

DISSABTE AL MATÍ

2012-01-09T00:51:00.003+01:00

Un dissabte al matí qualsevol

et veig trafegar amunt i avall

amb el drap de la pols, l'escombra

l'aspiradora que acolloneix la gossa

i la teva obsessió per ventilar-ho tot.

Mentre, la rentadora i la assecadora

fan la seva tasca i l'olla bull al foc

M'adono que mai podria ser dona,

seria incapaç - sincerament -

de fer bé, tantes coses alhora.

FOTOGRAFÍES

2012-01-08T00:55:00.003+01:00

Criden la meva atenció
algunes fotografies
que he recuperat tot remenant
una vella capsa de cartró.
Em pregunto si em pertanyen
si son parte de mi aquestes restes
de retrats de fa temps,
amb gent incorporada que,
en molts dels casos ja ha desaparegut
mentre altres malden
en la decadència absoluta
de l'edat i la mala bava de la natura.
Em pregunto com he superat aquesta pròrroga
que enlloc m'ha dut i aqui m'atrapa,
presoner d'un temps inclement
que inexorable em sotja.
Miro fora pensant que potser
podré fruir d'un nou dia que comença
i posar en ordre el meu paisatge.
Pero fora tot és gris, plou
i sento que se m'escapa la percepció
i el sentit de tot, com la roca inerme
davant l'anar i venir de l'onatge,
que la desgasta i modela, poc a poc
de manera inexorable.

CALA BLANCA

2012-01-07T00:08:00.001+01:00

Hi ha una cala blanca
ajaguda a la sorra
vols anar-hi a nedar?
deixarem que el sol ens acaroni
i jugarem a jocs prohibits,
no pas a cuit i amagar.
Podríem enfonsar-nos
dins l’aigua transparent
o en la blanca arena
que es espera indolent,
i dedicar-nos a contemplar
les ones que li llença la mar,
o veure a les gavines passar.
Juguem a cuit i amagar?
jo m’amagaré dins teu
i tu et deixaràs estimar.

Aquesta foto de Cala Blanca es cortesía de TripAdvisor

DONA A LA FINESTRA

2012-01-06T00:08:00.006+01:00

Tota la llum arriba al punt de la finestra
des d'on una ciutat mossega el préssec
de la tarda. Podria ser París
però ara la nostàlgia no ve al cas:
la dona sent giscar gavines que envelleixen.
Ha abandonat el llibre que llegia
vençuda per la sal de soledats
que des del novè pis d'un vell hotel
escolta en veus de patis ja secrets.
I pensa recolzada a la finestra
què fa una dona en una habitació semblant.
Lluny de la mar, la mort sosté amb fortesa
el seu esguard més fosc.

Susanna Rafart.

SOL DE RANVESPRE

2012-01-05T00:10:00.002+01:00

El sol de ranvespre

perduda la seva intensitat,
sense l'ardor del seu foc
donava suavitat al paisatge.
Les ombres ténues
s'espessaven mica en mica
confonent a la vista el paratge
a l'hora d'acabar la tarda.
I tu estaves allí
a contrallum et contemplava
veia com es difuminava la teva imatge
confonent-se amb les ombres
d'aquell ranvespre d'estiu
en que tot fou un miratge.

LES ONES

2012-01-04T00:35:00.001+01:00

Les ones em banyen els peus
mentre els grans de sorra
s'incrusten en els dits
tot caminant per la platja.
Puc passar-m'hi hores
contemplant l’anar i venir,
i com festegen amb l'arena
en un acte d'amor etern, mai
acabat de consumar del tot,
suau de vegades i violent
d'altres, però sempre fidels
a la seva interminable cita.
Llarg prometatge aquest,
origen de la vida, d’ací
la nostra fascinació per la mar,
l'origen de la nostra espècie,
allí on fa milions d'anys
va començar tot i, on potser
hauria estat molt millor
no hagués succeït res.
De tots els errors de la natura,
nosaltres en som el més gran
i a mes, el més inútil,
i altra volta el millor de tots,
el seu millor encert,
el depredador per excel·lència,
capaç de pensar, d'emocionar-se,
de riure o plorar, d’odiar
de matar per matar, d'anorrear,
d'estimar, de ser generós o gasiu,
de donar-ho o prendre-ho tot,
La única espècie capaç de canviar
el seu destí per a bé o per a mal,
de redissenyar-lo si s’escau,
adaptant-lo als seus esquemes.
Déu, a imatge i semblança
de l’esser superior, l’home.

OMBRÍVOL

2012-01-03T00:24:00.001+01:00

S'ha fet de nit passades les sis
no crec que ningú s'hagi preocupat
de contemplar com es posava el sol
d'aquest primer diumenge de l'any.
Les llums comencen a encendre's
aquestes llums grogues que amb prou feines il·luminen
però que estalvien energia, diuen.
La ciutat es veu trista i circula
poca gent pel carrer.
fa fred i una mica de vent.
la sensació és de gris tristesa.

Ombrívol ha començat l'any.

LA BELLESA

2012-01-02T00:29:00.003+01:00

La bellesa espera a tornar

en rebre la nostra mirada
i ho fa per extasiar-nos

al moment de la trobada.
Per uns moments
he contemplat el vell paisatge
que gairebé havia oblidat
més no ell a mi....m'esperava
i ha estat la posada en escena
digne del moment.
Un sol espantadís intentant
travessar l'humida boirina
inundava la vall d'en Bas
de clarobscurs i un to
groguenc espantat que
donava un fascinant i estrany
aspecte al paisatge il·luminat
tenuement de vell nou

en rebre la meva mirada
que m'ha permés admirar
altra volta, la seva bellessa

mai del tot oblidada.

DE LA TEVA OBSTINACIÓ

2011-12-31T00:08:00.001+01:00

De la teva obstinació
m’agraden aquells gests,
poc formals que fas sovint,
en molestar-te per la meva
displicència. Quan tossuda
et remous i magarrufes
espampolejant-ho tot.
Indignada, roja, alterada,
clames al cel i la terra,
mentre jo, embadalit
em limito a contemplar-te
i a donar-te la raó, car
sols tenir-la sovint,
i tambè perquè no fos
que es compliqués la cosa
i encara prenguessim mal.
I així enmig d'aquest desori
resolem picabaralles i
dissensions variades
per acabar allí on érem
abans no esclatés del tot
el fragor de la comtessa.

PELS MALS D'AMOR

2011-12-30T00:11:00.001+01:00

No hi ha remei ni beuratge
pels mals d’amor,
aquesta cosa esbojarrada
que més tard o més d'hora
ens agafa a tots.
I és un estat complicat
proper a la bajanada,
que és aixó d’estar enamorat
cosa ben desmesurada,
que es cura passant el temps
si amb l’altra un s’hi ajunta,
i s’aguanta en la distància
per la no proximitat.
Puig és l’amor malaltia
que es cura gairebé sempre
amb la quotidianitat.

COM MÉS ES VOL

2011-12-29T00:57:00.001+01:00

Com més es vol descansar
Tant més horrible es fa la vida;
La boirina humida s'arrossega des dels camps,
La boirina humida penetra al pit.
Arrossegant-se pel vellut de la nit ...
Oblida que hi va haver la vida,
Que la vida hi haurà, oblida ...
S'arrosseguen des dels camps les tenebres nocturnes ...
Només un, només un,
Quedar-se adormit, quedar-se adormit ...
Però de tota manera
Algú et despertarà.

Alksndr Blok

ELS DEU MIL

2011-12-28T07:32:00.011+01:00

Els deu mil, a part d'un homenatge a Alksandr Blök, és un llarg poema escrit d'una atacada després de veure "Les flors de Harrison" de Andy Mc Dowell. És un tipus de poema que en principi mai hauria escrit, però va sorgir de cop i ací el teniu. Jo el veig recitat per nens de vuit a deu anys amb un fons de destrucció com Dubrovnic, Beirut, Bagdad. La innocencia explicant alló que precisament no pot entendre: el Mal

ELS DEU MIL

A la guerra hi van anar
deu mil homes, deu mil homes
a la guerra els van enviar
i cap d'ells en va tornar.

No sabien perquè lluitaven
tot i haver-los informat
aquells que allí els enviaven
que era per la llibertat.

Ja en tenim deia un d'ells
prou ens l'hem guanyada
quina n'hem de defensar
si no ens ha estat robada.
*
La llibertat que us prendran
ara us obliga a la lluita
que no hi ha honor més gran
que morir per preservar-la

I a la guerra hi van anar
els deu mil homes, un a un
de la guerra no en va tornar
cap d'ells, ni tan sols un.

El primer caigué tot d'una
abans de la comtessa
una mina el partí en dos
envoltat d'un munt de runa
*
Aquells que el plorarien
tenien secs els ulls, el cor
i l'ànima, dels que sabien
que sempre hi perdrien.

Al segon el va tombar
una bala disparada
amb el seu nom i cognom
pel fusell d'un militar

Al tercer i quart un tanc
disparant a les palpentes
sense ni tan sols apuntar
disparant per disparar
*
Deu caigueren en un sot
provocat per un obús
llençat des d'un turó
que els destrossà a tots.

A la guerra varen enviar
deu mil homes innocents
que ja mai més ho serien
si haguessin pogut tornar.

Quaranta més en deu dies
en un setge vora mar
un d'ells la mirava, quan
la bala se'l va emportar.
*
El que deia que els manava
militar professional, ministre
d'una mort anunciada
els animava a lluitar.

Dispareu, dispareu sens parar
l'enemic es a la vora, dispareu
que el tenim d'aniquilar
la victòria ens espera, dispareu

Els homes que quedaven
disparaven i disparaven
enlloc i a tot arreu
i ni tan sols apuntaven
*
L'enemic era al davant
com ells dins una trinxera
espantat també com ells
disparant i disparant

Dos que volien desertar
els matà el seu caporal
per exemple i escarment
dels qui ho volguessin provar

Que llargues son les guàrdies
enclotats dins la trinxera
negra nit blanca neu
que llarga es l'espera
*
Tens companya o una amiga?
Potser si, ni ho recordo
tot es tan llunyà, tan irreal
fem un mal glop, deixa-ho estar

Fumes? o no ho saps?
Sí, però anem en compte
l'enemic es a l'aguait
Tranquil, també estan fumant

Que hi fem aquí company?
Esperar la bala o l'obús
que ens està destinat
Fuma tranquil, és aviat
*
En un poble arrasat
envoltat de fum i runa
una dona els increpava
malferida per l'horror

Mateu-me d'una vegada
aquí no hi queda ningú
remateu-me gent malvada
que jo viure ja no vull

Vora seu el cos d'un home
i un nen el seu costat
immòbils, plens de sang
rere seu una altra noia
*
La noia la violaren
fa deu dies un soldats
la noia que violaren
no s'ha recuperat

Era jove i molt bonica
però s'havia transfigurat
amb la mirada perduda
en un lloc indeterminat

Un soldat que ja ha violat
s'adona del que li han fet
i quan havia fet ell,
desconsolat, esclata a plorar.
*
Un altre que s'hi acosta
l'hi ofereix la cantimplora
que rebutja mentre el mira
fins que el soldat s'arronsa.

Remateu-me us he dit
que aquest horror s'acabi
no veieu que no tinc res
dispareu-me mal parits

Un soldat prem el gallet
al seu costat un altre plora
un tercer, treu la pistola
i allí mateix es clava un tret
*
El caporal: Serà imbècil
perquè cony s'ha matat?
per una merda de vella?
tant l'ha impressionat?

Es la visió de l'horror
només era un soldat
li diu al caporal un altre
per això no estava entrenat.

I tu, ho estàs? Li pregunta.
L'horror es pot assimilar
només es qüestió d'estómac,
respon. Això es un militar.
*
Les putes que els hi han portat
eren velles i demacrades
les noies que ells han violat
les han fetes desgraciades

A les guerres perden tots
però els infants i les dones
per la seva feblesa, en son
sempre els més perjudicats.

Carta a la gent estimada:
tot va be, no passa res
aixó està que s'acaba
molt aviat ja tornaré.
*
Però la guerra continua
de fet no s'acaba mai
dels deu mil en queden
ja menys de la meitat.

El front s'ha estancat
ni avancen, ni retrocedeixen
l'hivern els està fent mal
el fred i la neu han arribat.

La fam i el fred fan estralls
maten més que l'enemic
el que tenen al davant
que pateix del mateix mal.
*
Ni tan sols saben si hi és
fa dies que no disparen
a lo millor son tots morts
i estan allí per no res.

Un hi cau en comprovar-ho
un tren ben net al front
no passarà fred ni gana
se n'ha anat a l'altre món.

El soldat que l'ha matat
tenia la mirada buida
s'ha limitat a apuntar
i després ha disparat.
*
El foc de l'artilleria, allunya
l'enemic, que fuig desordenat
Ataqueu!, brama el caporal
dispareu!, dispareu!, dispareu!.

I els soldats disparen,
disparen sense apuntar
fins que un d'ells es gira
i ho fa contra el caporal.

Que has fet? l'increpa un altre
has matat al caporal
ara no tenim qui ens mani
ni ens digui qui hem de matar.
*
Per mi s'ha acabat la guerra
ja no vull matar ningú
el caporal n'ha estat l'últim
i llença el fusell al terra.

Els que en queden dels deu mil
que no arriben a vuitanta
llencen també les armes
i se'n tornen cap a casa.

La retirada es fa molt llarga
l'enemic se n'ha adonat
que han abandonat les armes
i els empaita esperitat
*
Hem matat al caporal
potser no hi haurà guerra
hem matat al caporal, ara
ens lliurarem del mal.

Soldat que ets a l'altre banda
hem matat al caporal
ja no cal que ens dispareu
la guerra ja no ens cal.

Tu saps per que lluitàvem?
t'ho varen explicar?
no ho vàrem entendre gaire
ens varen enganyar.
*
Un a un van abatent
el que en queda dels deu mil
ells no han llençat les armes
encara estan combatent

Un soldat de l'enemic
s'encara al seu caporal
No ho veieu: no porten armes
deixem de fels-hi mal

Es l'enemic desgraciat
el tenim d'anorrear
Qui ho ha dit? Pregunta
jo només sóc un soldat
*
No ho se, ni m'importa
algù ens ho va ordenar
per una causa ben justa
això ho tinc molt clar

I a ells, qui els hi ho va dir?
també era una causa justa?
I en el cas que així fos
quantes d'elles n'hi han?

Només n'hi ha una de justa
es la del nostre costat
la de l'altre es una fal·làcia
que ells s'han inventat
*
El soldat que no entén res
a l'últim dels deu mil remata
d'un sol tret net i afinat
que dins el seu cap esclata

A la guerra van enviar
deu mil homes, deu mil homes
a la guerra hi van lluitar
i cap d'ells en va tornar.

Però la guerra mai s'acaba
deu mil més n'hi enviaran
però la guerra mai s'acaba
i cap d'ells no en tornarà.
*
Una mare espera un fill
mort en la batalla,
ha mort sense saber
perquè carall ha lluitat

Una altra de l'altra banda
tampoc el veurà tornar
tampoc sabrà ben bé
a on li han enviat

Quina lluita mes estúpida
qualsevol guerra que hi ha
només moren innocents
ahir, avui i demà
*
La causa, a qui l'importa
si ningú no la sap, només
aquells que manen, potser
ens ho podrien explicar.

Els que manen res expliquen
tot son raons d'estat
paraules buides i interessos
només pura obscenitat

El poder en mans dels necis
es el que més mal ens fa
ja han mort els deu mil homes
deu mil creus els guariran.
*
A la guerra hi van anar
deu mil homes, deu mil homes
A la guerra els van enviar
i cap d'ells en va tornar.

No sabien perquè lluitaven
tot i haver-los informat
aquells que els hi enviaven
que era per la llibertat.

Però la guerra mai s'acaba
deu mil més n'hi enviaran,
però la guerra mai s'acaba
i cap d'ells no en tornarà.

a Alksandr Blök

NO DEMANO

2011-12-27T01:46:00.002+01:00

.

No demano el teu conhort
ni vull despertar en tu, llàstima,
o pitjor encara, indiferència.
No pretenc sentis per mi,
més que la percepció real
que t’he fallat, que no he sabut
estar del tot a l’alçada,
del que de mi esperaves.
Més o menys com tothom
m’he quedat a mig camí
entre el quelcom i el no res
entre el desig i el palp
la intenció i l’acte en si.
Tot ha estat un va intent
d’abastar fites inabastables,
impossibles d’assolir.
Condemnat doncs al fracàs,
capitulo, amb armes i bagatges.
Sens deixar la comtessa del tot,
maldaré a la reraguarda,
lloc de refugi on van
els que no donen la cara,
o l’han donada i així estan.
Volia menjar-m’ho tot
i no m’he cruspit gran cosa
de fet, un boci de res.

LA MEVA OMBRA

2011-12-26T00:20:00.001+01:00

La meva ombra és variant
a vegades rera meu,
d'altres als costats o al davant.
La meva ombra és voluble
s'escurça o allarga
depenent de la llum.
La meva ombra no ho sap
malgrat anys caminant junts
un dia d'aquests, de sobte
sense assabentar-se'n
morirà amb mi.

POEMA DE NADAL

2011-12-25T00:04:00.004+01:00

Un àngel fet d’espurnes de misteri,
amb una túnica d’un blanc indefinit,
tradicional, amb un posat eteri,
i un somriure entre murri i divertit,

ha sorgit des del fons de la pantalla,
en connectar-me al meu ordinador,
de nit, quan adormit el carrer calla
i el silenci ensopeix el meu racó.

-Ja ve Nadal, no et torbis, és desembre
-m’ha dit des de la pàtria virtual-
que cal, malgrat la crisi, fer com sempre,

i anar a Betlem seguint el camí ral,
del google maps. Doncs ja els moderns pastors
cerquen la ruta en els ordinadors.

Júlia Costa. Nadal, 2011

PERQUÈ HAS VINGUT

2011-12-24T00:33:00.002+01:00

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
--------------------- envejosa
------------------------- a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
- qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
------------------- - i el cantarà l'alosa.

Joan Salvat Papasseit

NECESSITO

2011-12-23T10:20:00.001+01:00

Necessito saber-te,
que els teus dits llisquin pel me cos
notar el contacte pell contra pell
envoltats per llençols invisibles
que no necessitem.
Besar-te amb passió, grapejar-te,
fer-te meva un i altre cop.
Història d’un somni imposible
Al que he arribat tard.
Massa tard.

LLUM D’ESPELMA

2011-12-22T18:16:00.001+01:00

Se’n va internet i tambè aquell

Telèfon fix al que gairebé

ningú ja truca.

Un telèfon que té els números gastats

i has de marcar amb pericia

per no errar a l’hora de fer-ho.

Un telèfon al que truquen només tres o quatre

dels familiars més grans, amèn

dels pesats de torn que et volen oferir

duros a quatre peles.

No va el telèfon ni internet,

però ens queda el mòbil i el Word

per anar escribint i fent feina.

Esperem no se’n vagi també el corrent,

podría encara trucar pel móbil,

però hauria d’agafar paper i llapis per escriure

i una espelma, com es feia fins no fa tant

per continuar comunicant-me..

L'ORDRE NATURAL

2011-12-20T00:43:00.001+01:00

Cada temps, cada cosa

té el seu ordre natural,

després hi ha distincións

diferencies i matitzacions.

Hi ha coses que de sobte

deixen de significar res,

i altres que guanyen pes,

com les sagetes del rellotge

a certa edat, que semblen còrrer

més del compte, implacables.

M'agrada contemplar-te

nua i fresca al meu costat,

ja no és temps d'aventures

més la mirada llisca àvida

contemplant el present

el teu present, al que sé

mal que em pesi,

que hi he arribat tard.

un poema de Karl Wolfovitz

GOTES DE PLUJA

2011-12-19T00:46:00.004+01:00

Les gotes de pluja, s'encasten

tremoloses al vidre de la finestra,

deixo d’escriure i les observo.

Avorrit com estic, per un moment

han cridat la meva atenció.

M’aixeco i m’hi acosto,

el vidre més que atraure-les

els hi ha fet de para-xocs.

Després d’un instant en que,

quietes, es queden en suspensió,

llisquen vidre avall, deixant

un rastre de punts diminuts.

Ho fan poc a poc, ara a la dreta,

ara recte, ara a l’esquerra,

les irregularitats del vidre

els marquen el camí a seguir.

En arribar a baix de tot,

topen amb la superfície

del marc de la finestra,

on es desfan com les onades

perdudes d’una mar de butxaca,

en una platja inversemblant.

Sense saber-ho, les gotes de pluja

acaben el seu vacil·lant i curt viatge,

ingorants i ignorades, víctimes

innocents de la llei de la gravetat.

Avui peró, algunes d'elles

no ho han estat del tot soles,

puig al llarg del seu periple jo,

l'avorrit, las he observat.

RUTINA

2011-12-18T00:31:00.002+01:00

Estimada. Saps,

fa molt que no t'ho dic,
o potser he oblidat dir-t'ho.
- últimament -
o és molt possible que,
un cop passat el desig,

la rutina del nostre paisatge,
hagi estat envaïda pel desencís.

Karl Wolfovitz.

TOT ALLÒ

2011-12-17T00:58:00.002+01:00

Tot allò que no t'he dit,
no ho sabràs mai.
Podràs intuir-ho,
en llegir aquests poemes,
o pels petits detalls
que no hagi controlat.
Tot allò que no t'he dit
es la distància que ens separa
o el silenci que ens acosta,
part d'aquest joc absurd
de la incomunicació.
Tot allò que no t'he dit
m'ho aplico a mi i també a tu,
recordant els teus silencis
juntament amb els meus i,
saps, en aquesta avinentesa,
penso en Marlon Brando
a l'últim tango a París,
quan davant el cos inert,
de la seva dona, li pregunta
- inútilment -
Qui ets?
Qui cony ets?

REFLEXIONS

2011-12-15T18:10:00.000+01:00

Les flors.

Les flors que seguiràn
el meu enterrament
m'importen un carall,
puig jo no las veuré.

Lògica

En el fons,
el fet de viure
no és més que
un compte enrere.

LA LLUM

2011-12-15T00:58:00.003+01:00

La llum de sol queia obliqua,
traspassant la boirina
de l'indolent matí de tardor.
Entre les boires es podia entreveure
la mole rocosa de la muntanya.
De la meva boca sortia un alè
de fum blanc que ascendia
enroscant sota la suau brisa
cap al cel blau,
com el fum dels rostois
que un pagès cremava
en la llunyania.

EL SOL

2011-12-14T00:26:00.001+01:00

El sol ja no es veu dalt del cel

la llum entra esbiaixada,
cremant els núvols
que el tapen als meus ulls.
Només els depassen raigs
que en diu la gent la llum de Déu,
raigs de llum que qual sagetes
traspassen el paisatge,
els arbres i les fulles
sense un rumb concret
ni intenció prevista,

fins morir al terra

d'una platja oculta

com mai l'he vista.

Un poema de Karl Wolfovitz

TOT S'ESDEVÉ CLAR

2011-12-13T00:07:00.004+01:00

Mica en mica, tot s’esdevé clar,

el sol s'obre pas enmig del brancatge

il·luminant el camí que tinc davant.

El bosc s'aixeca adormit encara,

i s'espolsa la són i les llavors;

mandrós deixa que els ocells

despertin tothom amb els seus trins

cridant a l'ordre:

......................- a esmorzar!, a esmorzar! -

Unes boires matineres intenten

esguerrar el quadre, però el sol

tossut, les traspassa i acoloreix,

el paisatge on suara estava jo.

Camí amunt, un soroll de frescor

m'indica s'apropa el riu,

lleugera calitja es desprèn

de l'aigua que mandrosa avança,

per anar sense pressa cap la mar.

I mica en mica tot ha esdevingut clar

i ha començat un nou dia,

diferent del d'ahir i del de demà.

La bellesa fràgil de la natura

ha renovat de bell nou,

el ritual de cada dia al matí.

Hom ho contempla astorat,

com qui ho veu per primer cop.

Viure és contemplar, i contemplar

és admirar la bellesa, robada

impunement a la natura.

Jo en sóc el lladre,

acabo de confessar,

més no em denuncieu,

no us farien cas, la llei

no te previst acusar ningú,

...............- encara -

pel fet d'estar,

................ ..cobejós de cel i terra.

COSES VELLES

2011-12-12T00:36:00.001+01:00

Reclamen la meva atenció
un munt de coses velles
que he trobat ordenant
un armari d'aquests on
va a parar tot l'oblidat.
Folis amb poemes antics
velles fotografies en una caixa de cartró
com manen els cànons.
Una llanterna que funciona
i velles revistes de Quadern.
Un munt de retoladors
ressecs pel pas del temps,
un llapis, cinc folis i una goma d'esborrar.
Són coses abandonades en un armari
que havien deixat de tenir importància
i que ara, algunes d'elles
l'han recuperat, encara que sigui per uns moments
fins a caure en l'oblit de la deixadesa
de qui allà els havia dipositat,
i ha tornat a deixar-los una altra vegada.

Sóc incapaç de llençar res.

APARENCES

2011-12-11T00:42:00.001+01:00

De color rosat, de bon matí
es veu la muntanya, blanca de la neu.
És el sol en reflectir-se qui li dona
aquest to que de fet no és el seu.
Fins i tot en la natura
les aparences enganyen,
tot i que només són aixó ...
aparences.
.

JO PUC RESTAR CALLAT

2011-12-10T00:52:00.002+01:00

Jo puc restar callat,
el temps que faci falta
potser millor així
ja en saps de les paraules
que hauria d’haver dit
tot i que no ho he fet,
puig crec no fa pas falta.
Es dona per entès
el sentit del missatge
que tu ja has captat
i en el que estàs d'acord.
Jo puc restar callat
el temps que faci falta,
potser és millor així
no ens calen les paraules.

TOTS ELS MEUS SOMNIS

2011-12-09T00:04:00.001+01:00

.

Tots els meus somnis són blancs,
no vull els pètals vermells dels geranis
i de les malves de l'hort.
Vull pètals blancs
que surin quan inclini el vol.
Trobaré una branqueta que sigui bassa
per a un mariner nàufrag.
Trobaré una pedra
i veuré les bombolles sortint del fons del mar.
He recollit tots els pètals caiguts
i els he posat a nedar.

Karl Wolfovitz.jk

NOSTÀLGIA D'UN TEMPS NO VISCUT

2011-12-08T00:20:00.001+01:00

Allà, al vell cafè, els pescadors parlen incansablement al compàs del fum,
perdent el plorar en un vas d'aiguardent.
No són els pescadors d'abans ni és el mateix cafè d'antany.
Ara és més modern,
les taules ja no són aquelles de fusta negra i corcada, d'anoguer vell.
Ara són de formica color fusta, que és més bona de rentar i val menys doblers.
La madona ja no és aquella noia alegre que ells coneixien,
és una dona vella i grassa, amb cara trista i que sempre està de mal humor.
Els cristalls també són nous, ja no tenen aquell color boirós,
ni els gravats blaus, ni saladina aferrada, ni tacte vibrant.
Són tots nets, implacablement nets, sense un gra de pols i lluents a rebentar.
Les cartes no tenen ja aquell dibuix barroc, meticulosament cuidat,
que feia d'aquell full de cartró una obra d'art.
Ara són senzilles i mal pintades, sense el laberint de ratlles vermelles
que tant m'agradava mirar.
A fora, han enrajolat la vorera i han asfaltat el carrer
i ens han fet un port per atracar-hi iots
que els diumenges ens espanten el poc peix que queda.
Però nosaltres, callats, al cafè, entre el fum i la remor del televisor,
com si esperàssim algú que ens dirà quelcom que no sabem,
mirant el cel, la mar, les estrelles, l'univers...
L'univers que segueix implacable el seu ritme, estrany a nosaltres
-------------a aquest cafè,
---------------------------a aquest lloc,
---------------------------------------a aquest tot que és ell.
Andreu Vidal i Sastre

FLOR D'UNA NIT

2011-12-07T00:51:00.002+01:00

Ulls dins
de les llàgrimes, senders dins
de la pols, dins
de la saliva els llavis, dins del desig
el cos. Pell som
encara i dins
de les carícies ancestrals
d'anit.
.

un poema d'Irene Climent
.

VIATJAR

2011-12-06T00:17:00.004+01:00

Viatjar, viatjar sempre,
no ser d’enlloc ni de ningú
sense lligams de cap mena
i evadir-se així de tot.
Viure dins un món imaginari
on oblidar-me de la dificil
i dura realitat. I volar,
volar com un ocell,
marxant molt lluny
més lluny de més enllà
fins que esgotat, quan
les ales diguessin prou,
deixar-me caure en un abisme
-------------profund,
----------------------infinit.

ET FAIG EXISTIR

2011-12-05T00:38:00.001+01:00

Començ de dir el que em crema les paraules.

Brutes de temps, conscient de quanta pols

roman a les entranyes, dient coses

que a ningú no importen, importunes,

em reconeixeré tot palpant-les.

Són meues durant aquest breu transcórrer,

les posseeixo amb la constància

gasiva de qui vol assaborir

cada matís, cada accent, cada flaire.

Tot i sabent-les abrusants i efímeres

les faig existir ara que les llegeixo.

Són paraules tan doloroses com

aquesta mar que es desdiu en la fugaç

insolència d'un no-res perpetu.

"Encara una olor" Joan-Elies Adell Pitarch

VIDA

2011-12-04T00:33:00.001+01:00

La pluja que brolla
de les boires humides
remulla carrers, voreres i places
teulades, terrats i també els patis,
de les cases endressades.
Plou tambè dins el cor
una pluja vermella, que batega
bombeja i alimenta el cos,
i tambè l'esperit.
se'n sol dir: vida.

un poema de Karl Wolfovitz

TRISTEMENT

2011-12-02T18:17:00.000+01:00

Tristement convisc amb la teva absència
sobrevisc en la distància que ens nega
mentre vorejo la frontera entre dos mons
sens decidir quin d'ells em donarà
la calma que m'exigeixo per estimar-te
sense patir per la teva indiferència
la meva retirada preventiva

*
Tristemente convivo coa túa ausencia
sobrevivo á distancia que nos nega
mentres bordeo a fronteira entre dous mundos
sen decidir cal deles pode darme
a calma que me esixo para amarte
sen sufrir pola túa indiferencia
a miña retirada preventiva.

Lois Pereiro

MINVANT

2011-12-02T00:38:00.001+01:00

.

La lluna------vídua alegre
per no dir que ha perduda la nit
s'ha quedat passejant fins migdia
--mig partida però
------------------- que un ocell li somreia -
i tan pàlida i trista
que ensenyava el neguit
i una son que la colga d'un fil
.
d'un fil prim
que amb el sol es desfeia.
.
Joan Salvat Papasseit

RANVESPRE

2011-12-01T00:39:00.002+01:00

.

El sol tardà, entra per la finestra,
mentre na Maria dorm
la llum s'escampa per sa cara,
vanes ganyotes tracten d'allunyar-la,
somriu i en donar-se la volta,
la llum perd la referència,
inundant l'estança.
Més tard, poc a poc decau
fins que els pisos del davant
en ombra la transformen,
i la llum s'esdevé tranquil·la,
aliena a tot,
com ho està na Maria.

na Maria, la nostra neta que surt al poema quan era menuda, avui ha fet 11 anys.

S'HA FET DE NIT

2011-11-30T00:14:00.002+01:00

S'ha fet de nit abans de les sis
no m'ha donat ni temps de veure
com es ponía el sol.
A ciutat ja han encés els llums de Nadal
juntament amb les faroles groguenques
escaduseres a mes no poder
per la cosa d'estalviar,
que fa que hagis de caminar pels carrers
gairebé a les palpentes.
Davant de casa no hi ha llums de Nadal,
es veu que les botigues, farmàcia inclosa
no estàn per despesses.
un altre efecte col·lateral
de la crisi que ens angoixa.

A TALL D'INVENTARI

2011-11-29T00:31:00.002+01:00

A tall d'inventari, no som gran cosa
un vot, un carnet, un contribuent,
víctimes directes o col·laterals
d'una estat àvid d'espremer
fins l'última gota del suc
del bruc de la nostra hisenda.
Espectadors impotents d'aquest
assetjament continuat, res
o molt poc i tenim a fer, llevat que
sense deixar de queixar-nos
passem tots alhora al camp dels fets,
fets que a vegades, només a vegades
acaben per canviar el rumb de la història.
Una història que torna a començar
altra volta per repetir tots i cadascún
dels errors d'abans i així, la opressió
del poder sobre el poble,
es repeteix altre volta,
i acaba sent feixuga, onerosa
--------------- i dissortadament
-------------------------------- inevitable.
.

L'ESPECTRE DELS COLORS

2011-11-28T00:26:00.003+01:00

L'espectre dels colors canvia
ara que el paisatge comença a tenyir-se
d'irisació tardorenca, més aviat
diria jo, que l'any anterior.
Vergonyosos, com si no volessin cridar
massa l'atenció, degraden els primers grocs
i algun que altre taronja
enmig de verds aigualits a punt d'ocrejar.
La monotonia del paisatge desapareix,
potser perquè l'arribada de l'hivern
no ens resulti tan tristoia, i el bosc,
s'engalana com una dama
ja entrada en anys que, tapa
amb coloraines les seves decadències
i arrugues acumulades,
que amaga sota un somriure afable,
i ens dona una aparença visualment
. . . . . bonica,
. . . . . . . . . . .atractiva
. . . . . . . . . . . . . i relativament...
... perdurable.

Un poema de Karl H. Wolfovitz.

VILETA D'ARLES DIUMENGE A LA TARDA

2011-11-27T00:03:00.003+01:00

Vileta d'Arles diumenge a la tarda

- tot de padrines amb còfies de neu -

sota el cloquer immortal que s'aguanta

canta el mainatge cançons d'altre temps.

.A cada porta és escrit: serenada,

amb guix tan blanc com la calç del bell fresc.

I una fadrina que passa us esguarda,

i ja sou d'Arles, perquè en sou corprès.

.Una fadrina

------------i una altra
----------------------i una altra;
vileta d'Arles que guarnida que ets!
Els teus minyons que a la guerra marxaven
sols tornarien per fer de promès.

I una velleta que puja a l'església
i un estranger sempre bocabadat;
total la plaça amb banderols de festa
i un xocolata com ho n'heu tastat.

Joan Salvat Papasseit

DIRECCIÓ CONTRARIA

2011-11-26T00:00:00.002+01:00

No totes les aromes precedeixen
els cossos. També hi ha mars
que reforcen l'existència d'una olor,
que trenquen amb força
malgrat l'absència de llevant.
Com si temessen que algú més poderós
puga venir en direcció contrària.

Joan-Elíes Adell Pitarch

ESTIRATS

2011-11-25T00:21:00.003+01:00

Estirats en la blanca arena

d'una platja llunyana,

indolents i vagarosos,

deixant que el sol assaonés

la nostra pell ciutadana,

podríem estar-hi un temps

diguem que indeterminat,

sense presses ni angunies.

diguèssim que en general.

Fer l'amor quan ens abellis,

al matí, migdia o per la tarda,

que la nit és per dormir.

No saber mai quina hora és,

ni quan hi haurà plat a taula.

Mantenir-nos fidelíssims

a la Santa Indolència, i fruir,

fruir de tot com dos jovencells

esbojarrats, àvids de vida,

que cobejosos ho volen tot,

com si sel's hi acabés el temps

d'estada en aquesta partida.

M'EMPORTARE DE TU

2011-11-24T00:11:00.001+01:00

M'emportaré de tu,
el record del primer bes,
llunyanes carícies,
i la olor del teu cos fresc.
M'emportaré de tu
records compartits
en trenta anys i un dia
presoner de tu.
M'emportaré l'enyor
de tres filles i uns quants nets
i la mútua decadència
palesa dia a dia.
M'emportaré de tu
la honestedat compartida
petites diferències
i algunes dissensions.
M'emportaré de tu
respecte, complicitat
i per sobre de tot,
un grapat d'amor.

---------*

EL LLETER, EL CERVOL I L'ALIGÓ

2011-11-23T00:39:00.002+01:00

I havia una vegada un país o nacionalitat

de pastures verdes curulles de vaques
que donaven llet per a ells i els veïns del costat
que ben alimentats els deixaven anar fent
puig les feres ben fartes no et faran mai res dolent
I així anaven tirant any rera any
tot i que prou diners els costava
mantenir tota la colla de la mala bava
a contracor i fent-los-hi la gara-gara.
*
Però les vaques dia a dia s'aprimaven
la fera insaciable demanava més i més
i la llet per a tots ja no arribava
les vaques esgotades, rondinaven a fi de més
era evident que la cosa no rutllava,
que algú tenia de fer un pensament
tot se n'aniria en orris si la llet s'acabava
i l'assumpte pintava molt malament.
*
Fins que un que era molt saberut
trobà la solució a tan de maldecap
ja ho tinc! - exclamà cofoi - reformarem l´Estatut
que anys ençà ens vàrem donar
i així tot s'arreglarà, la llet ens la quedarem
i els donarem la que ens sobri, si és que n'hi ha,
mireu si n'és de fàcil, ja ho teniu solucionat.
*
Ai innocent de tu! Jo abans m'ho pensaria
no sigui que els veïns se emprenyin
l'avisà un amic que bé el volia,
que els tens molt ben acostumats
a viure de la teva mamella, i si els hi treus
t'atabalaran amb la vella cantarella
i no oblidis que tenen molts soldats.
*
Val més que plantegis la qüestió
amb tota mena de prudència
que si aquests s'esveren tindrem raons
saps que son gent de poca paciència
i tot ho solucionen per collons
Hauries de parlar amb el cérvol
conven-ce'l amb arguments de pes
donant-li quelcom a canvi; Ah!
amb l'aligot no hi perdis temps
que s'ha tirat a l'ampolla

i gasta molt mala gaita; ja saps
que no està per endergues.
de res que ell no dictamini.
*
Un de no tan amic li donà un altri consell:
No parlis ni amb el cérvol ni l'aligot
fes-me cas que, és perdre el temps
quedem-nos la llet i que es comprin les vaques
veuràs com cridaran llençant-nos amenaces
insults, improperis i calumnies, que d'aixó
en saben tant cérvols com aligots
fes-me cas, no t'hi encaparris,
aguantarem el temporal fins que escampi
i si així no ens en sortim, tancarem la vaqueria
a veure si tancant-los l'aixeta sens calmen
*

Que passin gana en quedar-se sense vaques
i si se n'han d'anar en orris, vaques i personal
que aquestos veïns aviat ens l'entomen
que es quedin amb les vaques i el personal
que els lleters fotrem el camp a Andorra
i el cérvol i l'aligot que es barallin entre ells
així mentre se les foten, ens quedarem els vedells
que si no vaig errat ens donaran més vaques
per tornar a alimentar-nos nosaltres,
i si de cas ens en sobra, a ells.

PLOU I FA SOL

2011-11-22T00:44:00.002+01:00

Surt el sol cada dia al mati,

pugen i baixen les marees,
les boires van i venen,
i nosaltres hi som,
Plou i fa sol i a lo millor
és veritat que les bruixes
es pentinen i porten dol,
I nosaltres hi som
La lluna és plena, minvant
o molt primeta, depèn
s'en va i surt el Sol

i nosaltres hi som.
Floreixen les plantes,
les flors per primavera
i els prats s’omplen de verd
i nosaltres hi som.
La calor a l’estiu ens ofega
més la marinada refresca
i apaivaga la calor,
i nosaltres hi som.
La tardor decora els boscos
amb tons ocres, taronges
i algun groc, fulles que cauen
i nosaltres hi som.
Arriba l’hivern i el fred
que puntual l’acompanya,
la neu decora el paisatge
i nosaltres hi som.
Tot flueix dia rere dia
passen i deixen de passar
les coses de la vida
i nosaltres hi som.
I un dia en la nostra vida
quan el moment és arribat
sens fonen els ploms de cop
mentre la vida continua,
però nosaltres, ja no hi som,

i el viatge s'ha acabat.
Continúa sortint el sol cada matí
plou i fa sol,
i potser les bruixes porten dol
per nosaltres.

PASSEN INGRÀVIDS

2011-11-21T00:08:00.001+01:00

EL MEU TEMPS

2011-11-20T00:41:00.001+01:00

No el sento del tot meu, el meu temps
diguéssim que no acabo de trobar-m'hi,
d'encertar amb l'encaix adequat,
i resto reclòs dins la meva trinxera,
fent tasques variades amb cert desconcert
propi - suposo - de qui no sap ben bé
ni d'on ve ni a on pretén anar.
Perdut enmig de les meves vacil·lacions,
conscient de les mancances i servituds,
preocupat per l'inexorable pas del temps,
sense trobar respostes a preguntes
que em faig fa ja massa,
i tot i estar emetent, despert,
no sento veus lúcides que em portin a port,
i em rebel·lo atès se que hi son
però no les trobo, potser
perquè no hi ha fars pels homes de terra,
o perquè ha arribat l'hora
de sortir de l'amagatall i enfrontar-se
a les pròpies pors sense vacil·lar.

EL VELL FANAL

2011-11-19T00:37:00.001+01:00

Les franges d'ombra

jeien a la gespa

del terra profanat,

un mosaic d'espurnes

de llum escampades

pel vell fanal, qual

entrellums capriciosos

omplien de clarobscurs

el jardí de casa teva,

un ranvespre d'estiu

en fa ja molts anys.

Tants, que rovellats estan,

com ho estava el vell fanal.

PARE I FILLA

2011-11-18T00:11:00.001+01:00

Me'ls vaig trobar l'altre dia,

quan anava a l'estanc.

Caminaven per l'acera,

poc a poc - ell era molt gran -

ella l'abraçava amb tendresa

i amb la mateixa intenció

just en l'instant de passar-los

ses paraules m'emocionaren:

Ara recordarem coses: li deia

Quants anys tens? Com et dius?

I l'home li contestava:

noranta i em dic Joan.

Aquell cervell cansat, atrofiat

pel pas dels anys, reaccionava

per la constància, la tendresa

i l'amor de l'acompanyant.

I jo que sempre xerro,

sovint quan no s'escau,

no vaig aturar-me,

per dir-li a aquella dona,

tot allò que ja no li podré dir mai

i vaig continuar caminant.

En sortir eren a la cantonada,

la seva imatge fonedissa

desaparegué com les paraules

que no l'hi havia sabut dir

tan sols feia un instant.

BALLET

2011-11-17T00:14:00.001+01:00

El sol
-----traint la sesta
folga amb el rostre encès la cortina adormida.
.
-------------------*

Així com una anguila quan és presa
s'esmuny la meva amada a ma follia:
- però el seu llavi és vermell
com el llum que duu el tren
i el banderol
------------i el disc
-------------------i el senyal de la via:
així com una anguila quan és presa
son cabell
---------com l'instint
---------------------cau damunt la carn viva
.
------------------*

Oh, quin pler-----una gota de sang
viatgera del coll a la sina.
Així com una anguila quan és presa
es cargola
de cop
-------la cortina.

Joan Salvat Papasseit
:

TEMPS D'ESTIMAR

2011-11-16T00:27:00.001+01:00

Dexeu-me dir que ja

és temps d'estimar,

que ja és temps de

creure en els prodigis.

Miquel Martí i Pol

UN DIA D'AQUESTS

2011-11-15T00:13:00.002+01:00

Un dia d'aquests vindrà

com una alenada d'aire fresc,

el retorn a la innocència.

Ho veig reflectit

en els ulls d'aquells

que han vist passar el temps,

i ja cap a l'ocàs

d'una llarga vida

recuperen aquest estat

perdut des de l'infantesa

al qual feliçment

. . . . . han tornat.

PETITA HISTÒRIA D'AMOR

2011-11-14T00:32:00.001+01:00

Quan ell pensa en política
Ella no l'estima
Qui sap si és una llàstima el convenciment de l'amant
Envers la utopia confortable i sospitosament desolable
D'un món que pot canviar gràcies a les idees
I no per la més pura defensa de l'amor

Quan ell li parla de la impunitat
De la infàmia dels poderosos
De la corrupció dels càrrecs públics
A ella poc li interessa
Ell endevina que ella és probablement més lúcida
Com un àngel immune a l'espant i a la ignomínia

A ella, en canvi, l'afecten unes altres coses
I tampoc sap ser feliç
Quan a ella l'enderien els seus conflictes laborals
Ell fa com que l'estima
Interpreta els dolors d'ella en concret i en general
Quan li explica l'embargament de comptes
La sobtada misèria dels seus clients
La sang que raja
Els plors
I els percentatges

Arriben després a un pacte
Que inevitablement ha de ser de silenci
Renten els plats
S'aclofen al sofà
I la televisió els adorm

S'estimen raonablement
Algunes nits
.
un poema d'Irene Climent.

DESPRÉS DE TOT

2011-11-12T00:31:00.001+01:00

Després de tot,
després dels anys,
queda sempre un pòsit
de coses que no hem fet.
Caldria fer una llista
per ordre de prioritats,
no ja de totes, però si
de les considerades,
diguem que més importants.
Molt no devien ser-ho
puig no els hem fet gaire cas,
o potser ho són per aixó
per haver-les ignorat,
com hem fet amb tantes coses
somortes en el passat.
No es tracte d'arrivar arreu,
però si a algún lloc concret.
Després de tot,
després dels anys,
seria massa llarga la llista
de totes les omisions.
Deixem-ho estar com està
i que altres facin la feina,
que naltros els hi hem deixat.
Quan ens atrapin d'ací un temps
i en revisar la seva història,
per més interés que hi posin,
si fa no fum, con nosaltres,
faràn el mateix balanç.

Viure és un joc d'omissions
---------------------- i mancances.

COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO

2011-11-11T00:07:00.002+01:00

Cotlliure, 29.9.96

No t'he dut flors, Antonio, t'he portat
un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anys que dura. Compartir-te
ha estat deturar el temps per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell, com una criatura.
No t'he dut res, Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m'ha vist créixer
i prop del qual confio de morir
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyes.

Miquel Martí i Pol. (llibre de les solituds)

ELS VELLS PESCADORS DE ROSES

2011-11-10T00:38:00.001+01:00

Homes joves ja grans,
de gest adust i cansat,
pell assaonada
i mans nervudes.
Encorbats sobre la sorra,
d'una platja que no és seva,
clavant els peus amb força
per tirar la corda, que
acosta la barca a la riba.
Fregant l'esgotament, la mirada
perduda en un horitzó
de cases blanques i oliveres,
que impassibles contemplen
el lent passar del temps,
l'anar i venir de les ones,
i la blavor del cel.
Una mirada
que dona l'esquena a la mar.
La mar que tant estimen,
i que tant els ha castigat.

MONTSENY

2011-11-09T00:55:00.001+01:00

Travesso l’eix i arribo al Montseny
m'espera verd florit, ple de vida.
baixo del cotxe i encenc una cigarreta.
Mentre contemplo el paisatge,
la natura s'ofereix generosa.
tot brota al meu voltant, mil verds
em contemplen, tota la gamma.
respiro a fons aire que de no contaminat
m'enfarfega els pulmons poc acostumats.
acabo de fumar, pujo al cotxe
i continuo cap a Espinelves.
a Can Bayés torno a aturar-me
allí també tot verdeja. Centenars,
milers de flors ornen el paisatge,
mentre els avets condemnats, creixen,
respiro a fons, m'omplo de natura
un altre cop i aleshores.... esmorzo.

DE RECONSIDERAR

2011-11-08T00:09:00.001+01:00

De la mateixa manera que les coses canvien
també ho fem nosaltres en el dia a dia.
És veritat allò que es diu doncs,
que un ja no és el que era, car ja n’és un altre.
Allò que es considerava antuvi, la personalitat,
pensar i comportar-se de la mateixa guisa
al llarg d’una vida, ja no és contempla,
com una gran virtut o fortalesa de caràcter.
Hem aprés i ja era hora a reconsiderar creences,
fonaments i opinions, abans irrefutables.
A dubtar i resoldre dubtes, acceptant allò
que abans no acceptàvem, i ara ens sembla clar,
a comprendre coses que, malgrat no entendre
acceptem, per respecte i amb generositat.
De la mateixa manera que les coses canvien,
hem après a escoltar, raonar i considerar,
tot i que encara ens falta molt,
per assolir l'excel·lència. Caldrà esperar

MIRADA PERDUDA

2011-11-07T00:55:00.004+01:00

Tens la mirada perduda
en un lloc indeterminat
lluny de l'espai que ocupem ambdós.
Podria preguntar-te
.. . . . .en que estàs pensant?
No cal, ja sé la resposta
que serà només una vaguetat.
Cal respectar els silencis
i les mirades perdudes
car forma part de l'acte d'estimar,
i mIllor no fer a vegades preguntes
de les que nos ens complauria la resposta.
Ja deia Jabés que:
no es la pregunta sinó la resposta
la que incendia l'edifici.

TASCA DE COMPROVACIÓ

2011-11-06T00:25:00.003+01:00

Quan assoleixis el coneixement
de les coses que pretenies, sabràs
que no saps gran cosa, y que
no hi ha res que no sabessis
fa anys i panys en general,
que el temps emprat
en certificar-ho,
ha estat només una feixuga
i avorrida tasca de comprovació
del que ja sabies als vint anys

CAL·LIGRAFÍA

2011-11-05T00:05:00.002+01:00

Ha recolzat el front al vidre
fred, entelat, amb contrallum d'hivern.
Escriu el nom d'ella i, a través
de les línies que traça amb el dit,
l'ha vist en un paratge solitari
amb la mar i les roques en la nit.
Al fons, les estrelles: de sobte, les gavines
alcen el vol com un resplendor
al pas d'un falutx. S'ha enganyat:
darrere de la finestra hi ha un carrer
que l'alba fa més trist, sense una ànima,
amb cotxes aparcats.
Rere les línies comença a clarejar:
el sol naixent esborrarà aquest nom
en la gebrada rosada del vidre.

Joan Margarit

ENMIG

2011-11-04T00:09:00.001+01:00

Enmig de dues pantalles
ha passat la meva vida,
les de l'ordinador
i el parabrises del cotxe,
fins el punt que de vegades
em pregunto si ha estat
del tot real o fingida.
Si n'he estat espectador
o autèntic protagonista
inconscient del fet real.
Rara cosa aço de viure
compensa tant poc
que quan ho fa gratifica
per la inusualitat.
I ara, en girar la vista enrere
penso que malgrat tot,
potser ha valgut la pena
tota aquesta lluita
aparentment inútil
tot plegat per a no res,
puig en el llarg camí
durant la comtessa diària
algunes coses han passat
que justifiquen l'estada.
Coses que semblen petites
però importants alhora
petites foteses, potser
plenes de contingut,
sentiments, amor, tendresa
respecte i complicitat
i coses més importants
sempre entre cometes
que això de la importància
és concepte ben estrany
que cadascú decideix
a la seva manera,
puig en si res no en te d'importància
a part la que li vulguem donar.
Però tornant al començ
d'aquesta rara aventura,
penso honestament
que tota aquesta historia
haurà valgut la pena
viure-la fins al final,
tot i saber des de l'inici
que acabaria fatal.
.