Als vells pescadors de Roses

3 comments

Homes joves ja vells,
de gest adust i cansat,
pell assaonada
i mans nervudes.
Encorbats sobre la sorra,
d'una platja que no és seva,
clavant els peus amb força
per tirar la corda que,
acosta la barca a la riba.
Fregant l'esgotament,
la mirada,
perduda en un horitzó
de cases blanques i oliveres,
que impassibles contemplen
el lent passar del temps,
l'anar i venir de les ones,
i la blavor del cel.
Una mirada
que dona l'esquena a la mar.
La mar que tant estimen,
i que tant els ha castigat.

*

3 comentaris:

Joana ha dit...

Doncs aqui vindré..

Joana ha dit...

Les dues cares de la moneda , Francesc, tot té la seua part dolenta, la mar que tantes vegades contemplem, ens ompli de serenor i tranquil·litat, també castiga la gent que lluny de assaborir-la la pateix amb el seu esforç i dur teball diari.
Molt bonic, el poema i molt real.

F.Puigcarbó ha dit...

va per les dues Joana's. A Roses a la Ciutadella hi ha una retrospectiva dels pescadors d'abans, fins i tot amb filmacions de com posaven les barques a la sorra tirant de els cordes amb els peus ensorrats a l'arena. Són imatges molt impressionats que no et deixen indiferent.