La Síndrome de Xènius

2 comments

No tornaré a la terra
que m'ha vist néixer.
No parlaré més
amb la veu del pare i la mare.
Esfilagarssades i carrinclones lletres
empastifant fulls en blanc

I no serà el meu exili,
sala d'espera per una tornada,
el meu dolor d'emigrant,
causa de martiri

Veieu, el meu odi?

Mentre el tren,
em condueix cap a paratges secs
batallo per oblidar,
per desfer-me de la meva heretat,
somnis impossibles
d'un poble narcotitzat

Venço
i cremo el bosc,
serro el meu arbre genealògic,
desenterro les arrels,
i a sota hi ha cendres
d'un altre incendi

El veieu ara, el meu odi?

un poema de Tony Montana

2 comentaris:

Joana ha dit...

Gràcies, Frances per oferir-nos auest poema. Fa un temps en penjares alguns d'ell si no recorde mal. Aquest em sembla molt profund i els sentiments s'expliquen d'una manera molt radical.
Voler oblidar les arrels resulta tan complicat com impossible.

Gràcies per compartir.

F.Puigcarbó ha dit...

No tocava avui aquest poema Joana, però l'he posat atès té a veure amb el comentari d'avui del meu bloc personal.