A tu, poema

6 comments








Veu que viatja
per l'escriptura, infantesa,
l'amor i el desamor,
per la pedra dubtosa,
la lluna de creixent incertesa,
o la boirina d'entelada transparència.
Plor que s'ofega,
recreant-se en el llenguatge.
Lluita constant
que trenca el silenci.
Tot això, ets tu,
lletra o poema.

Joana Navarro

6 comentaris:

Joana ha dit...

Moltíssimes gràcies, Francesc, és un gran honor poder compartir aquest espai teu amb alguns poemes meus. La veritat siga dita, ací em trobo com a casa!!!

T'agrairia que canviares l'infantesa per la infantesa, ja sé que ho vaig escriure apostrofat, però no correspon.
moltes gràcies!!!

Igual el passe al bosc.

Una abraçada

F.Puigcarbó ha dit...

L'honor és per a mi per poder posar un poema com aquest al bloc. Ah! ja he tret l'apostrof.

Anònim ha dit...

Amb tants cants a la poesia m'ha vingut al cap la diferència, per a mi, entre aquest gènere i la narrativa: en poesia sempre és l'ànima qui parla, dels sentiments que ha tastat, mentre que la narrativa és una font inesgotable per a la fàbula, per a inventar totes les vides que es vulgui.
Una abraçada, poetes.

F.Puigcarbó ha dit...

hi ha prosa poética també, que fem el que podem vaja,

salut

Joana ha dit...

Montse tu tens el granavantatge de dominar tots dos gèneres. Si la teua poesia em captiva, la narració em deixa totalment anonadada. Encara recorde com em vaig riure amb aquella història tan esperpèntica que ens regalares al teu espai o l'esgali que em vaig emportar quan ens contares que t'havien deixat veure via telemàtica el sexe del teu estimat sense deixar-nos veure en cap moment que parlaves del teu netet. I si parlem de les narracions romàntiques... Quina enveja més gran que em dónes!!!

I tu també Francesc, és clar.

Galionar ha dit...

Gràcies, Joana; no m'havia adonat que el meu anterior comentari havia sortit com a anònim. Sí que, en anar-lo a publicar, fiuuuuuu!, s'ha escapat a una velocitat increïble.
Novament una abraçada!
Montse