nit trista de Sant Joan


No vam saltar ni l'última foguera.
Nit sense sorolls ni xiuxiueig de brases.
Nit de somnífer, letífer remor.

(Quant de temps ha calgut
per saber cobejar el corb
-aquest literari animalot
de color d'ala de mosca?)

Nit per no viure-la:
dolor adéu, adéu amor.
Ho havíem cremat ja tot.

Marta Pesarrodona.

2 comentaris:

Joana ha dit...

Quin poema més trist , més bonic i més real. Quan mor l'amor, tot perd el sentit, tos dóna igual, ja no importa res. Fem teatre i vivim la vida fent el que s'espera de nosaltres, però no la sentim, sols són passagers indefinits que actuem i anem tirant.

Moltes gràcies pel poema, no el coneixia.

F.Puigcarbó ha dit...

la veritat no es trista, és que no te remei (Serrat)

ANOARRA - BLOC DE POESIA