Vicent Andrés Estellés

2 comments











Cançó de la lluna

La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada!
Ai, com m'agrada la lluna
la lluna de la muntanya!


És una lluna molt neta,
és una lluna molt clara,
Com és de clara la lluna,
la lluna de la muntanya!


Lluna de bosc i fageda,
la lluna que ens agermana,
la lluna de creure i creure
i mirar-nos a la cara.


La lluna de la ciutat
és una lluna gastada,
és una lluna molt trista,
és una lluna llunyana.


¿Qui pot mirar a la lluna
amb una mirada franca?
És un luxe innecessari;
vés a la teua, i a casa.


Si la mires, et fotran
un ganivet per l'espatla,
et robaran la cartera,
la muller i l'esperança.


Però jo pense en la lluna,
la lluna de la muntanya,
i em sé ric d'alguna cosa
que jo no vull dir encara.


Pense en un món on els homes
es miraran cara a cara:
cada paraula que diguen
serà més que una paraula.


Pense en la lluna, la lluna,
la cosa que més m'agrada.
La vida llavors tenia
una gràcia no encetada.


Ai, com m'agrada la lluna,
la lluna de la muntanya!
La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada.

.

2 comentaris:

Joana ha dit...

Has escollit un poema molt bonic. Quan ens mirem a la cara i les paraules són més que paraules, naix l'estima i un vertader sentiment de solidaritat, però també es veritat que de vegades és un luxe innecesari, perquè quan dónes tot el que tens i et mostres sense cap tipus de disfressa ni protecció, la debilitat manifestada pot convertir-se en element d'atac per part d'aquells que no ho fan.

Aquest poema dóna per a moltes reflexions.

Jo he escollita Les illes.

Una abraçada

F.Puigcarbó ha dit...

No se perquè, pero aquest poema o el fet de penjar-lo aqui, m'en va inspirar un d'estrany, el vaig escriure d'una arrebolada, és el de demà.