ACTE DE FE

2 comments








Patiment constant i per tot
un no viure quotidià,
agreujat pel pas del temps
un  neguit que mai s'envà,
que sempre està latent
i amb la puta sensació
que estic perdent el temps
lluitant a contra corrent
contra tots i contra jo.

*

2 comentaris:

Joana ha dit...

Francesc, és veritat que el temps se'n va per ens hem d'adonar que no podem tenir eixa sensació de por, hem de mantenir la por al palmell de la ma sense quedar consumits per les seues flames. Hi ha un geni que dormita al teu interior dispost a recrear el món, a convertir els moments difícils en gran oportunitats de desenvolupament vital i tu ens ho demostres dia a dia amb la teua creativitat. Vinga ànimms!!! que darrerament estàs molt pesimiste!!!

Una gran abraçada

Puigcarbó ha dit...

Diria que jo ja vaig néixer pesimista, o que sóc un optimista ben informat, o com deia Pessoa, els poetes són uns grans fingidors. A banda aq2uest poema és dels primers que vaig escriure fa cinc o sis anys. Dintre de tot estic wen una época relativament pesimista, que en mi ja és molt.