La pietat futura

1 comment












La nena era gentil i la vella era noble.
En els ulls de l'infant brillava el pervenir.
L'àvia baixava el front, gràvid del vell sofrir,
on moria el passat llunyà de tot un poble.


La muntanya era un bosc poblat d'estàtues blanques.
La ciutat i la mar nedaven dins claror.
La velleta i l'infant, sota un dosser de branques,
eren un alt moment de transfiguració.


La vella, alçant al cel les profètiques mans,
suscitava a l'entorn les ombres divagants
qui encenien sos ulls d'una terror estranya...


Passà entre el cabell ros la mà, calmosament
i ungint del propi foc l'infantil pensament,
digué: -Temps era temps, que en aquesta muntaya...

Gabriel Alomar (Montjuïc, 1970 de 'La pietat futura')


poema tret de La Panxa del Bou

1 comentaris:

Joana ha dit...

Un sonet molt bonic sobre el pas del temps, com passa i com ho constaten els llocs que hem visitat de joves o infants quan tornem a ser allà.

Molt bonic, gràcies.