QUINA GRUA EL MEU ESTEL

4 comments

Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.


L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.


De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa, crida.


Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga
volar d'oronella al vent!
cabell desfet de l'amiga.


Amiga del dolç turmell.
-Com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.


Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.


Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.


Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta, i mira
que et prendrà l'amor senyor
-que el mariner ja sospira.

Joan Salvat Papasseit

4 comentaris:

Anònim ha dit...

“Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida”.

Un vianant vullgué pujar a un bot que feia temps divisava en la llunyania. Quan el bot s’acostà a la vora, el vianant considerà que seguia essent abellidor navegar en ell i es decidí a pujar perquè se’n sentia de convidat i lliure de fer-ho.
Només començar a navegar al bot, el vianant se n’adonà que la seua presència en el bot no era grata.
I el vianant, per no perdre la vida –que se l’estima molt- ja no pronuncià cap mot més i se’n baixa del bot.
El vianant torna ara a caminar vora mar perquè afortunadament no li manquen els peus i la sorra on dipositar-los i pot seguir, també des de la vora, contemplant els estels que rauen ben alts i visibles per tothom.
Salutacions afectuoses i els millors desitjos en la navegació,
amparo.

Iris ha dit...

El vaig llegir complet l'altre dia després de llegir el fragment que ens va deixar Jordi a Adverbia, ara hui gràcies a tu l'he tornat a llegir. Crec que ja me'l sé de memòria.
Què gratificants resulten sempre les seues lectures!!!
Mil gràcies.

Puigcarbó ha dit...

una bonica faula Amparo.

Puigcarbó ha dit...

No cansa gens Joan Salvat, el rellegeixo sovint.