A TRENC D'ALBA

5 comments

A trenc d'alba
quan la llum lluita
per incorporar-se al paisatge
i la boirina ho difumina tot,
sento l'olor de la terra mullada
per la pluja caiguda aquesta nit.
Mentre l'humitat s'evapora
i al paisatge adquireix aquell to
d'evanescent fugacitat
de tonalitats irreals.
Dura poc l'instant de bellesa,
mica en mica, el paisatge
es resitua vulgaritzant una per una
les seves tonalitats.

*

5 comentaris:

Iris ha dit...

La bellesa és tan efímera i fugissera que no teni, ,ai el temps suficient per a poder-la contemplar. Sort tenim de poder-la immortaitzar amb les fotos pintures i obres d'art en general com has fet tu en aquest fotopoema.
Mil gràcies.
ës un plaer poder-te llegir.

Galionar ha dit...

Hi ha moments que bé valen una vida, Francesc; aquest instant a trenc d'alba que tan bé descrius, segur que n'és un d'ells. I la teva capacitat per saber apreciar-lo diu coses molt favorables sobre la teva mirada interna.
Una abraçada.

Puigcarbó ha dit...

Si obres la foto en gran veuràs més bé el que vull dir. És d'abans d'ahir

Puigcarbó ha dit...

et dic com a Iris, obre la foto i entendràs fácilment el poema.

Galionar ha dit...

Certament, la fotografia oberta és sensacional! Convida a fer-hi més poemes, o a quedar-se embadalida somiant i mirant-la. Ets un artista, Francesc! Gràcies.