ORFE DE LA NIT

4 comments











Malgrat que altra volta, el vespre
li pren el relleu al dia
i el roig del cel flamareja,
i al cor, les passions hi nien,
malgrat que la nit comença
a guarnir-se d’or i mirra
sé que tampoc, cap estrella
no s’encendrà per a mi.


Malgrat tantes hores denses
i un vent sadollat de versos
que enmig del fullam dels arbres
desprèn tants acords de vida,
sento, quan declina el dia,
que moro una mica més.
I enyoro les teves mans,
somiades, belles, llunyanes
que els solcs del cos treballaren
ja fa tant temps... Oh, passió!
Per quin dimoni, l’atzar
jugà amb les cartes marcades
i no volgué reconèixer
ni les trampes ni l’error!


Passions desbocades,
amor sense treva,
desig que cremava
com brases al foc...


(La lluna en el cel m’empelta
tants i tants i tants records...)


No us penseu que és amb desídia
que escolto en la nit sentència
d’haver estat bandejada
de l’àgape de l’amor;
i m’adono que estic buida
de paraules i d’afectes,
de contactes i de món...


No us penseu que això no em raca
ni em jutgeu si us sóc mesquina,
perquè aquesta nit em sento
com un orfe en la foscor...


un poema de: Galionar

4 comentaris:

Iris ha dit...

Tornar-lo a llegir es un plaer pels sentits.
ës molt bonic aquest poema de Montse.

La lluna ens empelta de melangia i amb la seua vareta màgica trau els versos directament des del cor!!! Però que mal ho passem mentre patim aquesta trista llangor!!!

Una gran abraçada a tos dos!

Galionar ha dit...

Ostres, gràcies, Francesc; m'honora molt que un poema meu tingui un espai en els teus diumenges amb mestres com Salvat Papasseit i d'altres. És com si compartissin taula les postres més exquisides d'un dia de festa amb els meus bunyols casolans.
Gràcies i bon diumenge!

Puigcarbó ha dit...

la Montse las tenim enfeinada aprenent a anar en bicicleta.

Bon diumenge

Puigcarbó ha dit...

No desmereix pas de ningú, si no m'agtadés no l'hauria posat.

Bon diumenge i que aprofitin els bunyols