SANTA MARIA DE L'ESTANY

3 comments

En una tarda d'estiu d'aquelles en que el cel
esclata en una blavor intensa, desmesurada
veniem mab na Maria de portar el dinar a l'oncle
al tros on hi segava el blat
Unes boires apressades envelaren la blavor del cel
i poc després llampécs i trons ens avisaven
que calia apressar el pas, car la pluja era a punt de caure.
No hi forem a temps, grosses gotes començaren
a espurnejar el terra ressec i polsegós, àvid d'aigua.
Començà aleshores a escampar-se aquella olor profonda,
intensa. que t'entra pel nas i s'escampa pels sentits
una de les fonamentals,
l'olor a terra mullada.

3 comentaris:

Joana ha dit...

Bonic record d'infantesa dintre d'un ambient rural ple de flaires i melangia per retornar en el temps!!!
Recordo sovint al meu pare segant el blat!!!
m'agrada llegir aquest poema i contemplar el quadre que l'acompanya, Magnífica composició!!!

Bon capde, a mi em segresten tots els sant Joseps de la family i en són molts, començant per la sogra, que ens vol a tots al seu costat!!!

Puigcarbó ha dit...

Bon cap de setmana i bon dia del pare.

Galionar ha dit...

Una prosa poètica que ens fa sentir, alenar i viure la tempesta com si hi fóssim també presents. La pintura és també magnífica.
Joana, estic com tu: els maleïts sant Joseps em brollen petot arreu!
Una abraçada!