S'eternitzen els diumenges
d'aquesta rara primavera
que ens porta a mal borràs.
Passen lentes les hores
i tot és més que previsible,
com en un inacabable dia de la marmota,
sense que res sigui capaç d'alleujar aquest sopor
que no per sabut, avorreix.
Enyoro aquells diumenges
en que era capaç de il·lusionar-me
encara que fos pel futbol, les motos
o qualsevol altre esport.
També tot això m'avorreix
i no desperta en mi cap interès.
Potser només sigui que estic cansat
i em sé el guió de memòria
d'aquesta previsible obra de teatre
que és la vida.