FOTOGRAFÍES

1 comment










Criden la meva atenció
algunes fotografies
que he recuperat tot remenant
una vella capsa de cartró.
Em pregunto si em pertanyen
si son parte de mi aquestes restes
de retrats de fa temps,
amb gent incorporada que,
en molts dels casos ja ha desaparegut
mentre altres malden
en la decadència absoluta
de l'edat i la mala bava de la natura.
Em pregunto com he superat aquesta pròrroga
que enlloc m'ha dut i aqui m'atrapa,
presoner d'un temps inclement
que inexorable em sotja.
Miro fora pensant que potser
podré fruir d'un nou dia que comença
i posar en ordre el meu paisatge.
Pero fora tot és gris, plou
i sento que se m'escapa la percepció
i el sentit de tot, com la roca inerme
davant l'anar i venir de l'onatge,
que la desgasta i modela, poc a poc
de manera inexorable.

1 comentaris:

Júlia ha dit...

Molt bon poema, molt evocador.