DESIREIA

Leave a Comment










Quan al cel encara es veien estrelles
que es reflectien a basses i bassals
a les nits d'estiu a l'Estany,
i la mainada no anavem a dormir
a l'hora que ara en dirien adequada
vagarejavem dia i de nit pel poble
durant els calorosos mesos de l'estiu.
De nit, una mica més amunt de l'era
de l'oncle malcarat amb qui no vaig arribar
a entendre'm mai, i qui fou el primer en dir-me vailet,
ens estiràvem a terra amb en Franciscu
a contemplar el cel entatxonat d'estrelles.
Més o menys cadascun de nosaltres
havia triat quina era la seva i fins i tot
li haviem posat un nom. Desireia és deia
la que jo havia escollit no us sabria dir perquè,
ni d'on havia sortit el posar-li aquest nom.
Alli, estirats cada nit, semblava que l'univers
ens hagués de caure al damunt,
mentre veiem passar de tant en tant,
la cua refulgent d'una estrella fugaç
i jugàvem a descobrir les constel·lacions.
I així, conscients de la nostra petitesa
nit rere nit ens anàvem fent grans.

*