-
Me'ls vaig trobar l'altre dia,
quan anava a l'estanc.
Caminaven per l'acera,
poc a poc - ell era molt gran -
ella l'abraçava amb tendresa
i amb la mateixa intenció
just en l'instant de passar-los
ses paraules m'emocionaren:
Ara recordarem coses: li deia
Quants anys tens? Com et dius?
I l'home li contestava:
noranta i em dic Joan.
Aquell cervell cansat, atrofiat
pel pas dels anys, reaccionava
per la constància, la tendresa
i l'amor de l'acompanyant.
I jo que sempre xerro,
sovint quan no s'escau,
no vaig aturar-me,
per dir-li a aquella dona,
tot allò que ja no li podré dir mai
i vaig continuar caminant.
En sortir eren a la cantonada,
la seva imatge fonedissa
desaparegué com les paraules
que no l'hi havia sabut dir
tan sols feia un instant.
*
I jo que sempre xerro,
ResponEliminasovint quan no s'escau,
no vaig aturar-me,
per dir-li a aquella dona,
tot allò que ja no li podré dir mai...
Muy bueno, Francesc muy bueno.
Esto se llama ser poeta.
Salut