RETRUC

Abandonat i parlant sol, amb déu,

sí, com aquell que dirigeix la pensa

a un nen no nat: em sents? No tinc defensa

de fe ni de no fe. Puc creure'm teu

tot esperant que vinguis al món, déu,

a sentir no els sonets, llegir la pensa,

dansa folla de plàncton, indefensa:

la sorprendràs quan li diguis: sóc teu.

Ella et dirà que és teua, nom de déu,

i t'aviciarà, vici de pensa,

fent-te tou, fins que no tinguis defensa,

i et deixarà dient: problema teu,

per tu faràs, ja sents els meus dictats:

no comptis que ningú te renti els plats.

ENRIC CASSASSES

LA PARAULA

Encara ens queda la paraula
abans no s'acabi del tot
el que en queda del paisatge.
La paraula es companyia, informació
cónsol i també vigía,
com una llum emmig de la foscor
de la nit de qualsevol temps.
I la paraula resta impresa
negre sobre blanc
aliena al pas del temps.
Paraula que qui sap si demà
sera recollida per algú
que es complaurà en llegir-la
evocant els nostres records. 

Podrà venir la mort
però per sempre
............. quedarà la paraula.

Karl Wolfovitz
.

A JOAN VINYOLI

A Joan Vinyoli

Si en el camí perdut entre gatsaules

Trob el repòs en un matí de calç

I consir el passat, en curs de faules

Que m'he compost en inútil trasbals;

I contemple el país, joc de retaules:

El bosquet i el castell, i uns núvols alts

Que em fan present l'hivern, sense paraules,

I el fullam cruix, m'ullprenc dels propis mals.

De quin secà sóc hereu? I en la ment

Debat amb mi la sort que em fa clement

I em crec l'epíleg d'una història feta.

I al desboscat, pel brossall, indolent,

Em són conhort l'ocell que fuig, fuent,

O els ulls d'un carboner en balma secreta.

J.V.FOIX

A TRENC D'ALBA

M'abelleix anar al bosc a trenc d'alba
quan les ombres de la nit
l'abandonen lentament
mentre el sol mandrós es lleva.
L'astre comença a engalanar-lo
amb l'enfilall de colors
de gamma tan variada
com les tonalitats d'arbres i flors.
És tasca no obligada i prou agraïda,
que no pas sempre es pot fer,
observar la posada en escena
lenta, majestuosa i mai igual
d'aquesta meravella que és
la natura, de bo natural.
La boirina humida que es dissipa
mica en mica mentre el sol s'obre pas
groguenc primer més clar després,
i la bafor de la rosada en evaporar-se
com els somnis fugissers.
Tot un petit univers es posa en marxa
animals, arbres i demés
de costum ancestral i prolongada
marcada no pas pel saber
sinó per la cosa programada
al mil·límetre dins el quefer
de la petita gran quotidianitat
que significa tota la posada en escena
d'aquest sempre nou espectacle,
de qui no en sabem l'arquitecte
ni el nom del director - ves tu a saber
qui n'ès finalment el gran responsable.
És possible segons diuen, veus autoritzades
en les que mai hi he cregut,
que sia l'albada, cosa d'aquell
a qui li diuen Déu, el suprem faedor.

TESTAMENT

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi

vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;

vull el silenci dolç del vol de la gavina

dibuixant el contorn d'una cala ben fina.

L'olivera d'argent, un xiprer més ardit

i la rosa florint al bell punt de la nit.

La bandera d'oblit d'una vela ben blanca

fent més neta i ardent la blancor de la tanca.

I saber-me que sóc en el redós suau

un bri d'herba només de la divina pau.

ROSA LEVERONI

SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU

Hem aturat el cotxe
vora un mur de xiprers.
Fa trenta anys que vivim junts.
Jo era un jove inexpert i tu una noia
desemparada i càlida.
L’ombra de l’última oportunitat
està ocultant la lluna.
Sóc un vell inexpert.
I tu una dona gran desemparada.

JOAN MARGARIT

FALSAMENT ABSENT

Quan parla sol tancar els ulls
o deixa la mirada perduda en obrir-los,
les paraules surten lentes i fermes
de la seva boca resseca com la seva pell,
ensimismat desgrana el discurs poc a poc
però de manera segura i ferma.
L'escolto amb respectuosa atenció,
cal escoltar la veu de l'experiència,
que ens explica el que ha viscut
amb el pas del anys, 
encara que quan parli
ho faci amb els ulls tancats,
i sembli falsament absent.

                       *

MAR OPALÍ

Mar opalí
rere la cova de segles,
i la sorra daurada
amb empremtes de passos,
allí estàs tu
aliena a tot i a mi,
relaxada i serena.

.... Lluny
volen gavines.
.

PAROLE, PAROLE, PAROLE

No és el vent qui s'emporta les paraules

com de vell s'ha dit.

Nosaltres som fets de paraules

que no s'en van ni s'esborren

Paraules, paraules, paraules

com ens canta Mina.

Paraules d'amor, d'amistat

d'agraïment, d'odi, d'insult, de condol,

Però sempre paraules que omplen

la nostra vida, el sentit de la vida.

No és el vent qui s'emporta les paraules

el vent s'emporta les fulles dels arbres

caigudes a la tardor.

Parole, parole, parole...

               paraules d'amor.

*

AMORF

Tot s'esdevé sobtadament amorf,

com si la fragilitat del vidre

agafes una certa ingravitat temporal,

més Newton tenia raó

i el got finalment espetega al terra

mentre el cafè s'escampa per la cuina

i el got s'esmicola en mil bocins

que dies i dies sortiran en escombrar.

Sóc prou maldestre,

en porto dos en un mes.

VIATJAR

Viatjar, viatjar sempre.

No ser d'enlloc ni de ningú,

sense lligams ni compromisos,

evadir-se de tot

per viure en un món imaginat,

on oblidar-se de la difícil

i dura realitat.

------------------I volar,

volar com un ocell,

marxar molt lluny,

fins que les ales diguin prou,

i aleshores esgotat,

caure en un abisme profund,

------------------------ i n f i n i t.

*

ACTE DE FE

Patiment constant i per tot
un no viure quotidià,
agreujat pel pas del temps
un  neguit que mai s'envà,
que sempre està latent
i amb la puta sensació
que estic perdent el temps
lluitant a contra corrent
contra tots i contra jo.

*

L'ORDRE NATURAL

Cada temps, cada cosa
té el seu ordre natural,
després hi ha distincions
diferencies i matitzacions.
Hi ha coses que de sobte
deixen de significar res,
i altres que guanyen pes,
com les sagetes del rellotge
a certa edat, que semblen còrrer
més del compte, implacables.
M'agrada contemplar-te
jove i fresca al meu costat,
ja no és temps d'aventures
més la mirada llisca àvida
contemplant el present
que és el meu passat.
El teu present, al que sé
mal que em pesi,
que hi he arribat tard.


un poema de Karl Wolfovitz

UNA ESCENA BARCELONINA

No li faig mal a ningú, va dir
preguntant amb tota la seva cara
per què se l'enduien.
No on, sinó per què.
No li faig mal a ningú.

Estic en la hivernal. Escolto
les gralles jugar a la neu.
Del bosc buit venen els camions.

Roberto Bolaño: a la universidad desconocida, 2007

EL GAT MORT

He vist un gat mort a la cuneta,

era jove i poc faria l'havien atropellat.
No he aturat el cotxe
però en anar a poc a poc he vist 
la mirada perduda
d'uns ulls ja sense vida
i el cos gairebé sencer, només
el cap estava estranyament girat.
Avui he vist un gat mort a la cuneta
i potser qui el va atropellar
ni tan sols va saber que,
en un instant, li havia arrabassat

            la seva última vida.

                          *