
En un lloc on s'aturés el temps
i el sol i el cel blau en fossin ostatges,
temporals com jo de l'estada
voldria quedar-m'hi a recer
d'escarafalls i maltempsades.
Vaguejar indolent tot el dia
menjar, dormir i no pensar gaire
fer l'amor amb tu, acariciar-te
deixar que tot fluís a poc a poc
ignorar paraules com neguit o pressa.
Fruir, respirar, gaudir dels sentits
ser tot el raonablement feliç
que em fos possible, i no pensar
que es tractés d'un instant fugisser,
si més no, d'una llarga estada.
Creo que este poema tuyo participa de una mentalidad análoga al titulado Gelidez en mi blog. Son pensamientos que no podíamos reflejar con veinte o treinta años, obviamente. Saludo de lunes.
ResponElimina