Malgrat s'allargui l'esperança de vida
arriba un moment en que un no vol
ni el suport de les màquines
ni que el droguin amb estupefaents
que la medicina considera legals.
S'ha de poder envellir en condicions
que donin dignitat a aquest fet
d'anar sumant anys un rere l'altre.
Molt em temo, malgrat les estadístiques
que aquesta qüestió encara no hem estat
capaços de resoldre-la de manera solvent,
i només serveix per maquillar uns resultats
que als que hi surten com a estadística,
no els satisfan gaire.

-

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 26 d’octubre de 2010 a les 13:23

Totalment d'acord amb el que dius. Aquest tema s'hauria de mirar des del punt de vista de l'afectat i deixar-lo decidir, si es troba en condicions i si no és així, que ho fera la familia més directa.

F.Puigcarbó ha dit... 26 d’octubre de 2010 a les 15:41

i és que viure a qualsevol preu, de qalsevol manera, sense dignitat i patint no paga la pena, tot plegat per sortir en una estadística com un tant per cent de sobrevisquents

Galionar ha dit... 26 d’octubre de 2010 a les 19:01

Estic totalment d'acod amb vosaltres. Amb tot, hi ha persones que pensen això mateix quan encara són relativament joves, però que quan es troben enmig d'una vellesa carregada de lamentables condicionants, llavors s'aferren a la vida desesperadament... I qui pot decidir què, en aquest cas?

F.Puigcarbó ha dit... 26 d’octubre de 2010 a les 19:48

la gent s'aferra a la vida, encara que sigui a base de patiment, amb una perseverança lloable, que no entenc ara, però segurament faré exactament igual quan sigui la meva hora.

 
Top