ANOARRA - POESIA - HAIKUS - TANKAS - ANOARRA, BLOC DE POESIA

QUAN EL FUTBOL ERA FUTBOL


M’hi portaba el pare
el diumenge a la tarda
després de dinar i la migdiada,
cada quinze dies sens falta.
Pel camí, abans d’entrar
comprava la regalèssia
i uns caramels al Sánchez
tota una institució,
quan la Creu Alta era jove.
Després a la graderia,
en començar el partit,
dempeus els afeccionats
jo veia ben poca cosa,
només tenia vuit anys,
i no era de gaire alçada.
En sabia del perill
per lo fort que la mà,
el pare m’apressava,
o pels crits i els uiuiuis
quan el Centre d’Esports
alguna ocasió creava.
Si feien algun gol
mes que crits, eren ja
auténtics alarits,
i jo també cridava,
tot i que no veia res, només
cames i més cames,
i el fum que m'envoltava
dels puros i els cigarrets.

 *
- - Cap comentari:

L'HORITZÓ

                       

Rere la línia de l'horitzó
hi habiten les esperances,
els somnis mai realitzats
les terres inexplorades.
Debades intentaràs creuar-la,
mai no ho aconseguiràs,
a mida que t'hi acostis
ella s'anirà allunyant,
fins arribar a una altra riba
semblant a la que has deixat.

Però enmig d'aquest viatge
coneixeràs altres contrades
plens de gent perduda com tu,
a la recerca de tot o res.
Lluitaràs contra l'oratge
envoltat de maltempsades
que acabaràs superant.
En arribar de nou a port
hauràs acumulat experiències
que no et serviran per a res.

Cert és que seràs més vell,
però no per aixó més savi.

                  *
 .
- - Cap comentari:

NO VOLVERÉ A SER JOVEN


Que la vida iba en serio 
uno lo empieza a comprender más tarde 
como todos los jóvenes, 
yo vine a llevarme la vida por delante. 

Dejar huella quería 
y marcharme entre aplausos 
envejecer, morir, era tan sólo 
las dimensiones del teatro. 

Pero ha pasado el tiempo 
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir, 
es el único argumento de la obra.


Jaime Gil de Bidema.
- - 2 comentaris:

DESPARELLATS



A la calaixera de la casa de tots,
on es guarden els mitjons, solen haver-hi
calces i calçotets, i també mocadors i mitges
d'ús limitat, d'aquelles d'abans.
Aquesta calaixera sol contenir passaports,
uns quants documents i en més d'un cas
un sobre amb diners estalviats.
d'aquells pel si de cas, que prou ho saben
els pispes i els lladregots ocasionals.
No sé si en cada bugada
com diu la dita es perd un llençol,
però si sé que en cada bugada
un mitjó misteriosament desapareix,
i la seva parella passa a ocupar
la calaixera dels mitjons desparellats. 

- - Cap comentari:

EL PONENT EXCESSIU



Aquest sol que menstrua no es vol pondre.
Mira la folla roja com rebutja
el llençol de muntanya que l'acotxa. 
Un altre dia exagerat. Un altre 
dia se't mor cregut que el seu color 
no tornarà mai més, no tornarà 
com la sang que es podreix. Eixuga llum 
llença cotons de núvols, renta't, gira't, 
beu el més límpid gin de lluna i mar. 

Gabriel Ferrater
- - 2 comentaris:

TARDA D'ISTIU

Sota la pineda
que és gerda i és verda
descobrir el cel      a través del fullam!
El ocells passen talment fossin peixos,
com si veiessin el fons de la mar.
.
I és un vaixell, escatat, l'aeroplà
.
Sents pel sotrac a l'orella encantada
que per les rutes passa un autocar -
amb gents que han fet molts diners
per la guerra,
i de passatge se'ls volen gastar
.
Amb una pols que de res els servirà.
-
Veus la ciutat -
 estirada a la platja,
com una esclava que es mor d'enyorar;
jove i rebel
 melangiosa i cansada -
sempre una mica malalta que està.
.
Sota la pineda no t'hi cal pensar.
.
I si tenies un llibre a la vora
- modern o antic
que si és bo tant li fa -
i una fontana que ragés tothora,
i com tu,
a terra
estès el berenar,
tota ambició donaries de grat
.
Oh, aquell qui té fins l'amiga al costat.
.
Veus, jo ara et dono mon cant
regalat.
.

Joan Salvat Papasseit
- - 1 comentari:

UN MUNDO VIOLENTO, INFLAMABLE...

 

Un océano de piel da forma a mi costado
Estalla en el espacio
Empapando el aire
            en un cálido adiós,
            repentino,
            como el reencuentro.
La madrugada ofrece
            una siguiente noche para soñar
            con magnífica
            errática potencia.
 
Siempre el sueño
Imposible de olvidar,
Una multitud
            sofisticada en la ignorancia
            trazada en cada rostro
            de subida
            acuoso,
            azul,
            irreverente.
 
Tus pasos sigo,
            estrecho,
            tropiezo...
En tus livianas huellas en la nieve,
            en el bosque,
            tras la montaña
            de arena que recorres
Temo perderme
En el susurro
En ese diálogo prolijo y silencioso,
            la risa contenida de los cuerpos
            la reunión de un alma
            una sola,
            perfecta,
            solo una.
 
Atrapamos flores de papel
            apenas calcinadas,
            que sostenemos
            bajo la tormenta
            al viento del mar,
            un destino incierto
            quebrantado
            injusta,
            justamente.
 
Qué lástima aparecer de esta manera,
            a lo lejos,
            sin tocar
            aparecer
            tan solo en el sentido séptimo,
            o final, tal vez,
            y la devoción
            que te hace ver,
            oler,
            derribar
            este sendero cada año
            una y otra vez,
            otra vez,
            y otra...
Volando con ojos de águila desenfocada,
            una esplendente despedida
            saturada,
            rebosante, se diría,
            aniquilada,
            anestesiada por un brillo antiguo
            de voces superpuestas
           
            reverberan,
            tosen
            armonizan
            desde aquel pasillo lúgubre
            de hotel sureño
            a medianoche,
            decúbito ventral
            sobre cuerpos agotados
 
Trazas, delimitas la altura de la aldea,
            nuestra aldea en llamas,
            entre piedras,
            entre ruinas.
 
A través de rocas respiramos,
Volvemos en el tiempo
            simultáneo
            colindante
            yuxtapuesto
            posterior
Todo existe antes,
            todo existe ahora
            todo existirá
 
Existimos juntos
            separados
            y al contrario,
            conscientes de lo acaecido,
            de lo que vendrá
            de lo que pasa justo ahora
            en este instante
            en este preciso instante
            en que estás leyendo
 
A través de un cielo ardiente
En equilibrio total del cuerpo
            ciñe nuestra unión sagrada;
            tal vez
            lo último sagrado
 
Desde el otro lado,
            allá,
            mucho más allá
Cada vez más cerca
Cada vez al lado
Cada vez acá
 
Un vuelo angélico de seres;
            se aproximan
            a otorgar la bendición
            que recuerda aquella vez
            junto a la piedra de la cruz
            que celebró un enlace incoherente,
            correcto entre paréntesis
            de testigos demenciales
            que lanzaron sus zapatos
            al acantilado
 
Temo perderme,
            nuevamente
            en un susurro
En aquel diálogo enfebrecido y afectivo
            nos doblamos,
            retorcemos,
Como arándanos sin piel.
 
Es un fallo, un dictamen, una crónica
            es la historia;
            concluir de esta manera
            separados por el agua,
            por el cielo,
            por la muchedumbre
            anestesiada.
 
Aguanta, respira, bebe;
            nos veremos en aquel lugar,
            junto al vitral de tres colores,
Saludando a todos
            sobre la estela que te sigue.
 
Bebe, inhala, resiste;
            encontraré el lugar en el que estoy,
Saludaré a todos
            me desterraré
            sobre la estela que nos sigue;
            una pirámide lunar,
            un sacrificio.
 
Esta noche estaré en aquel lugar
            que me transfiere,
            como tantas otras noches
            en que te apareces
            y trasluces
            como un ángel somnoliento
            envuelto en llamas,
            en secreto.
 
Siempre el mismo sueño,
            una y otra vez,
            y otra...
Es algo ligeramente divertido.




“Un mundo violento, inflamable...”*, de Aciro Luménics en Escritos sellados (Writings from Twin Peaks), 2017 - Traducción de Carlos Almonte - blog:descontexto.blogspot.com

 

- - Cap comentari:

BLUES DEL FUNERAL



Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons, 
doneu el gos, per que no bordi, l'os més sucós, 
Silencieu els pianos i amb timbals amortits 
treieu el fèretre, deixeu pasar als amics. 

Deixeu als avions circular gemegant en l'aire 
gargotejant en el cel el missatge: Ell és Mort, 
Poseu crespons al voltant del coll blanc dels coloms, 
Deixeu als agents de trànsit portar guants negres de cotó. 

Ell va ser el meu Nord, el meu Sud, el meu Orient i Occident, 
La meva setmana laboral i el meu descans dominical, 
El meu migdia, la meva mitjanit, la meva xerrada, la meva cançó; 
Vaig pensar que l'amor duraria per sempre: Em vaig equivocar. 

Ja no desitjo les estrelles: apágueu-les totes; 
Enretireu la lluna i desarboreu el sol; 
Buideu l'oceà i deforesteu els boscos. 

      Per que ja res res de bo em portarà. 

W.H.AUDEN (1936)
- - 1 comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)