Un agró blanc
desafia la tarda.
La seva figura immòbil
desborda l'horitzó.
L'últim raig de llum
fuig sigilós pel riu.
La terra respira a fons
per continuar vivint.

-------------*

"Capvespre al riu", 
de Maribel Mora Curriao
en Kümedungun / Kümewirin,
Antologia poètica de dones maputxes, 2010
descontexto.blogspot.com
0











Les flors.
.
Les flors que seguiràn
el meu enterrament
m'importen un carall,
car jo no las veuré.
.
Lògica
.
En el fons,
el fet de viure
no és més que
un compte enrere.

.
De l'ésser humà
.
M'aixeco i m'apressa la bufeta,
faig la feina d'evacuació,
apareix una urgència apressant
Allò que en deien a Cal Sr. Vall
- aguas mayores -
Vol dir doncs que en el fons
ens agradi o no,
no som gran cosa més
que portadors de merda,
atrapats provisionalment
en un cos feixuc i escadusser.

--------------*
0











La meva obstinació 
no és fruit de la casualitat
ni cosa que controli,
o caprici d'home gran que
cerca el temps perdut.
Simplement, en aixó de l'amor
les coses succeeixen sense control
ni cap lògica establerta.
Ni et vaig buscar ni m'esperaves, 
simplement un dia va succeir, i
com deia Serrat: allo que en diuen
estar enamorat, toca a qui toca
i un no pot fer-hi res,
llevar d'intentar portar-ho
. . .. . .i és dificil, amb dignitat
i sense embolicar la troca,
quan enten no l'hi està permés
car li ha passat el temps i l'hora.


Un poema de Karl Wolfovitz



0











Baixo a la Plaça Jonqueres amb Maria
el parc suara restaurat amb elements nous
d'aquests de fusta dura que posen arreu
és ple de gom a gom de mainada enjogassada.
Al terra hi ha grava, que compleix dues funcions
evitar bassals quan plou i que amb ella
la mainada s'empesqui jocs i trapelleries
traginant-la d'una banda a l'altra, o de vegades,
barallant-si com s'escau i pertoca.
Hi ha nens magribins, negres, una oriental,
una altra de bosniana, dos gitanos i na Maria
que és dels pocs de raça blanca.
Juguen tots junts,
no en saben res de races, religions ni odis,
car són molt més savis que nosaltres.
No criminalitzen ningú pel seu color de pell
ni li pregunten pel seu origen.
Simplement, juguen entre ells
com ho ha fet sempre la mainada
abans de perdre la innocència.

*
1

.



M'he creuat amb ella
al carrer de Sant Pau,
menuda i grassoneta
de mitjana edat.
M'ha sorprès la samarreta
que portava - gris -
amb rètol incorporat:
"California Girl"

---------*-
0

El cor és ample com els solcs 
oberts a la diada camperola: 
de sol a sol. 
  
Recordo aventures desertes, 
vagament germinals i sense roses, 
que profanaven el poeta: 
Germa, Pina, la verda Lera 
Semència, Menta, Didora, 
Bian, inguariblement horitzontal. 

I la trobada nocturna, silenciosa, 
prop dels joncs que vessaven noms: 
Marta, Berta amb els llavis sucosos de móra, 
Maria, Joana, Dolors, 
Eva, sempre disposada a confondre els sexes, 
i Magda plena de primaveres. 

Tenia tants cors a la mà 
que ja no sabia què fer-ne; 
fet i fet, era excessiu. 
Però els cors no s'abandonen 
com qui tanca una porta, i prou, 
en deixar la cambra dels jocs. 

Me'ls he endut amb mi cap al futur 
d'unes dones maridades, 
d'unes filles que ja baixen al riu 
amb les mateixes cames 
que aleshores corrien i, de cop, s'aturaven. 

El gest és etern i el poeta es renova, 
amb un altre nom, amb un altre vers, 
davant la carn repetida. 


                  Manuel de Pedrolo 
0








Des de la seguretat del recer de casa
contemplo aquest món esvalotat.
De bondeveres voldria intentar arreglar
moltes d'aquelles coses que no m'agraden,
però és feina molt feixuga i poc agraïda,
que necessita de moltes complicitats
i qui més qui menys no està per la labor.
És molt més fàcil pontificar, si pot ser
amb la panxa plena i una cervesa a la mà,
tranquil·litzar la consciència amb quotes
que mensualment et carrega el banc,
divagar perdut en mig de paraules buides
i algun que altre eufemisme. Justificar
aquesta mancança amb mitges veritats
excuses de mal pagador, o amagar
el cap sota l'ala qual un estruç covard,
donant la culpa als altres, per suposat.
Suara ha mort algú en algun lloc
d'una mort que no l'hi pertocava
no te rostre, nom, raça ni edat
probablement hauria estat possible
si fóssim més conscients, evitar-ho,
tot i que maulauradament no ha estat així.
Al tercer món, li hem posat més,
bastant més que un doble vidre,
tones i tones de cinisme i indiferència
salpebrades de barra i comoditat.

del bloc de poesia Anoarra
0

El cel és d'un color blau intens
l'enterboleix la boirina del matí
en evaporar-se la rosada de la nit.
El sol esplendorós és enorme
i el paisatge demana a crits una foto.
Aturo el cotxe i baixo apressat
armat amb la màquina
per atrapar el moment.
Aleshores un soroll conegut
em torna a la realitat.
S'han esmerçat les piles
i no en porto de recanvi.
La foto s'ha frustrat.
però queda la retina
que ha captat el paisatge
i dins el meu cervell 
l'ha immortalitzat.

*
0

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers... Què són?
Paletes:
manca una casa a la mansana.
Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany.
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

(Gabriel Ferrater: De Menja't una cama, 1962)
0

Aguacate
¡El Dharma es como un Aguacate!
Algunas partes tan increíblemente maduras,
Pero son buenas.
Y otras, duras y verdes
Sin mucho sabor,
Como para quienes gustan de los huevos bien cocidos.
Y la piel es fina,
La enorme semilla redonda
En el centro,
Es tu propia Naturaleza Original—
Pura y suave,
Casi nadie la parte en dos
O intenta ver
Si crecerá.
Dura y resbaladiza,
Parece como
Si tuvieras que plantarla — pero entonces
Sale disparada de entre los
dedos—
se escapa.

Avocado
The Dharma is like an Avocado!
Some parts so ripe you can’t believe it,
But it’s good.
And other parts hard and green
Without much flavor,
Pleasing those who like their eggs well-cooked.
And the skin is thin,
The great big round seed
In the middle,
Is your own Original Nature—
Pure and smooth,
Almost nobody ever splits it open
Or ever tries to see
If it will grow.
Hard and slippery,
It looks like
You should plant it — but then
It shoots out thru the
fingers—
gets away.
0







De la mateixa manera que les coses canvien
també ho fem nosaltres en el dia a dia.
És veritat allò que es diu doncs,
que un ja no és el que era, car ja és un altre.
Allò que es considerava antuvi, la personalitat,
pensar i comportar-se de la mateixa guisa
al llarg d’una vida, ja no és contempla,
com una gran virtut o fortalesa de caràcter.
Hem aprés i ja era hora a reconsiderar creences,
fonaments i opinions, abans irrefutables.
A dubtar i resoldre dubtes, acceptant allò
que abans no acceptàvem, i ara ens sembla clar,
a comprendre coses que, malgrat no entendre
acceptem, per respecte i amb generositat.
De la mateixa manera que les coses canvien,
hem après a escoltar, raonar i considerar,
tot i que encara ens falta molt,
per assolir l'excel·lència. Caldrà esperar
0







La pluja que brolla
de les boires humides
remulla carrers, voreres i places
teulades, terrats i també els patis,
de les cases endressades.
Plou tambè dins el cor
una pluja vermella, que batega
bombeja i alimenta el cos,
i tambè l'esperit.
se'n sol dir: vida.


un poema de Karl Wolfovitz
0








Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.
I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 – Vic, 2003)
0









Cobrarem d'aquí?
m'ha preguntat la noia
en deixar-li damunt el taulell
del quiosc de disseny
cinc euros amb cinquanta
per pagar 'el Periódico'.
Cobraràs tu - he pensat -
jo només pago.
I és que al moment
a cal forner m'han preguntat
guardarem el pa al congelador?
- ho diuen pel teu bé - m'he dit
però és meva la decisió..
Diria que almenys
els diumenges al matí
quiosquers i forners
tenen problemes d'identitat
o de llenguatge.
.
.

1
Pot ser curt o tambè llarg
amb la llet calenta o freda
amb sucre o sense,
i fins i tot decorat.
No és res més que un tallat
però si es amb llet descremada
sacarina i el cafè descafeïnat
ja no es ni una cosa ni una altre
se’n sol dir: un desgraciat

0




.
.





Balb de fred í­ntim
d'aquell que no se'n va
que t'envolta de sobte
en tenir consciència
que ets un ésser
fràgil, desemparat,
inerme davant la vellesa
i la proximitat de la mort.
Una criatura esventada
dins un camp circular
abandonat a la propia sort
i als avatars del destí.­
Ignorant i espantat
qualsevol nit d'estiu
sota un cel estrellat
que et recorda ets no res
- només -
una agulla minsa i ridí­cula
perduda al bell mig
d'un paller immens.
0










Viatjar, viatjar sempre,
no ser d’enlloc ni de ningú
sense lligams de cap mena
i evadir-se així de tot.
Viure dins un món imaginari
on oblidar la dificil
i dura realitat. I volar,
volar com un ocell,
marxant molt lluny
més lluny de més enllà
fins que esgotat, quan
les ales diguessin prou,
deixar-me caure en un abisme
-------------profund,
----------------------infinit.

0

0












Un arbre
li creix dins el cor, lentament
travessa la seva pell morta, esqueixa, romp,
les seves branques s'enlairen
com serps enllà la sepultura, aspiren, xuclen
l'entranya lluminosa del migdia,
fins que la nit
esdevé perennal, eterna,
i els seus nervis encesos estrangulen l'univers.

Andreu Vidal i Sastre
(Del llibre L'animal que no existeix. Barcelona: Proa, 1993, p. 30)
0
Tristement convisc amb la teva absència
sobrevisc en la distància que ens nega
mentre vorejo la frontera entre dos mons
sens decidir quin d'ells em donarà
la calma que m'exigeixo per estimar-te
sense patir per la teva indiferència
la meva retirada preventiva


*
Tristemente convivo coa túa ausencia
sobrevivo á distancia que nos nega
mentres bordeo a fronteira entre dous mundos
sen decidir cal deles pode darme
a calma que me esixo para amarte
sen sufrir pola túa indiferencia
a miña retirada preventiva.


Lois Pereiro.
0





.








La lluna------vídua alegre
per no dir que ha perduda la nit
s'ha quedat passejant fins migdia
--mig partida però
------------------- que un ocell li somreia -
i tan pàlida i trista
que ensenyava el neguit
i una son que la colga d'un fil
.
d'un fil prim
que amb el sol es desfeia.

.
Joan Salvat Papasseit
0



La conversa era rutinària.
Una simple trucada per dir-te
que sortia cap a casa,
ja sé que pateixes quan
circulo per la carretera.
Recordo que abans,
quan els desplaçaments
eren per terres de Castella
trucava des de Saragossa
dient que estava a Burgos
més que res per guanyar temps
per si em passava alguna cosa..
La conversa era rutinària
........                 .... - deia -
però en el to de la teva veu
vaig notar ahir quelcom especial,
que em va arribar a l'ànima.
.
0







Quan les nits eren verges de satèl·lits
i mal il·luminades les ciutats,
en els mapes del temps
el punt K era un vaixell metereològic
ancorat en el centre de l'Atlàntic,
en el lloc on es formen les borrasques.

Els qui t'estimes i s'ha endut la mort
són aquesta presència llunyana

que té, en algun sentit, cura de tu.
Mira si pots encendre dins teu

les seves fosques restes rovellades.
Busca molt lluny dins la teva ment
i parla amb els teus morts

en el lloc on es formen les borrasques.
Vaixell fantasma en el mirall, a l'alba
les llums de K tan aviat sorgeixen
com s'enfonsen darrere les onades

Joan Margarit.
0









Escamparem les cendres,
allí on volies
un gris dia del més d’abril,
sense cap cerimonial
ni excessius gestos
com vares demanar.
Saps. Les teves cendres
flotaren un instant suspeses
per la suau brisa del matí,
com si es resistissin
a fer-se solatge a la terra.
Allí restaràn incertes
una temporada,

--------------- fins fondre’s
amb la resta del paisatge.
De la terra venim
i a la terra tornem,
per sempre.

.
0











El que costa de comprendre
no és pas la mort
que prou s'entén i accepta
amb evident resignació.
És la vida l'enigma, la confusió
el cavall de batalla
amb el que lluitar cada dia
sense full de ruta, concreció
ni manual d'instruccions.
La mort és un instant inevitable
que s'allarga en el millor dels casos,
però la vida és el ser-hi diari
segon a segon, minut a minut,
hora rere hora i així augmenta
exponencialment, feixugament
la nostra dificultad d'afrontar-la,
no ja amb dignitat - que s'intenta -
sinó amb igualtat de condicions,
car és una partida aquesta
on sempre juguem a perdre.

-----------------*

0

Dexeu-me dir que ja
és temps d'estimar,
que ja és temps de
creure en els prodigis.


Miquel Martí i Pol
0









Surt el sol cada dia al mati,
pugen i baixen les marees,
les boires van i venen,
i nosaltres hi som,
Plou i fa sol i a lo millor
és veritat que les bruixes
es pentinen i porten dol,
I nosaltres hi som
La lluna és plena, minvant
o molt primeta, depèn,
s'en va i surt el Sol
i nosaltres hi som.
Floreixen les plantes,
les flors per primavera
i els prats s’omplen de verd
i nosaltres hi som.
La calor a l’estiu ens ofega
més la marinada refresca
i apaivaga la calor,
i nosaltres hi som.
La tardor decora els boscos
amb tons ocres, taronges
i algun groc, fulles que cauen
i nosaltres hi som.
Arriba l’hivern i el fred
que puntual l’acompanya,
la neu decora el paisatge
i nosaltres hi som.
Tot flueix dia rere dia
passen i deixen de passar
les coses de la vida
i nosaltres hi som.
I un dia en la nostra vida
quan el moment és arribat
se'ns fonen els ploms de cop
mentre la vida continua,
però nosaltres, ja no hi som,
i el viatge s'ha acabat.
Continúa sortint el sol cada matí
plou i fa sol, 
i potser les bruixes 
per nosaltres porten dol.

0