ANOARRA - POESIA - HAIKUS - TANKAS - ANOARRA, BLOC DE POESIA

A R A


Ara que han passat els anys,
continuo igual d'estupefacte
que en el moment d'arribar.
Sense entendre res, immers
en un dubte crònic, lluito
per entendre o comprendre, 
però em temo és inùtil.
No hi ha res per entendre
i menys encara comprendre
i tot resta molt incert.

Ara que han passat els anys
neguitejo per no res,
preocupant-me per tot
com ho deia abans
potser perquè encara
no he perdut del tot la innocència
del nen que encara sóc,
perquè res és el que sembla
en aquest etern desori
en que visc immers.

Ara que han passat els anys
maldo envellir dignament
si la salut m'ho permet
i el cap no s'embarbussa,
mentre contemplo el paisatge 
isolat, erm de gairebé tot.
Perdudes fe i esperança
esguardaré el meu declinar
amb certa displicència
com si no anés amb mi.

Ara que s'acaba el meu temps
contemplo com s'ensorra
impotent i amb tristesa
aqueta societat decadent.

SOTA LES LLAMBORDES



                 Creiem il·lusos molts de nosaltres
                 pel llunyà maig del 68
                 que sota les llambordes dels carrers
                 i habia en veritat la platja.
                 Més endavant però, desencantats,
                 ens vàrem adonar
                 que l'ùnic que hi havia
                 eren les clavegueres de l'Estat
                 amb tota la seva sordidesa
                 i palesa malvestat.

                 I aixó ho varem saber abans 
                 que ens informés per entregues. . . . . .. . ..         
                                      . el Sr. Assange, Julian.

.

BELLESA


La bellesa espera a tornar
en rebre la nostra mirada
i ho fa per extasiar-nos

en el moment de la trobada.
Per uns moments
he contemplat el vell paisatge
que gairebé havia oblidat
més no ell a mi...., m'esperava
i ha estat la posada en escena
digne del moment.
Un sol espantadís intentant
travessar l'humida boirina
inundava la vall d'en Bas
de clarobscurs i un to
groguenc espantat que
donava un fascinant i estrany aspecte 
al paisatge il·luminat
tenuement de vell nou
en rebre la meva mirada
que m'ha permés admirar
de nou la seva bellesa
mai del tot oblidada.


DOTZE HORES



Sonen les dotze en punt d'un nou dissabte, 
quants en comptem a la vida? 
Tocats per les campanes, potser pocs, 
repartits en estius, tardors i primaveres. 
Greu, la campana, 
com el solemne cap de la tortuga 
que s'adreça al sol, cap de bronze 
esculpit per un orfebre ja oblidat. 
Ha durat més que els ossos 
sepultats sota les lloses 
que el pas del temps ha polit. 
La glòria antiga i nova
la nodreix la campana de les hores. 



 Poema inèdit d'Olga Xirinacs. 
 Fotografia original de l'escriptora.

EL MEU AMOR SENSE CASA


El meu amor sense casa.
L’ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
l’ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent
que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra
del meu amor sense casa.


Maria-Mercè Marçal, «El meu amor sense casa».
En el dia internacional de la poesia 2021

 

ABANS QUE NEIXI L'ALBA


...mentre che'l danno e la vergogna dura...
MICHELANGIOLO, Rime, 247

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records
de tantes culpes que no has
mai expiat
i veus el derrotat
exèrcit dels homes
arrossegant els peus feixugament
per les planúries fangoses
sota la pluja, mentre xiulen
els trens.
Que tot és dur, cruel, sense pietat
i sempre el mal i la vergonya duren.



Joan Vinyoli

ENTONCES TAMBIÉN ACABÓ LA FIESTA



Cuando tenía quince años
seguí a una hermosa chica 
hasta el Partido Comunista de Canadá. 
Había reuniones secretas 
y te gritaban 
si llegabas un minuto tarde.
Estudiábamos la Ley McCarran 
aprobada por los secuaces de Washington y la Ley Padlock
aprobada por sus lacayos en el Québec colonizado; 
                   y echaban pestes 
de mi familia 
y de cómo hacíamos el dinero. 
Querían derrocar 
el país que yo amaba 
(y al que servía, como Sea Scout).
E incluso a las buenas personas 
                que querían cambiar las cosas, 
                también a ellas las odiaban 
                y las llamaban fascistas sociales. 
Tenían planes para criminales como mis tíos y mis tías
para mi pobre madre 
que había escapado de Lituania con dos manzanas heladas 
y un pañuelo lleno de dinero de Monopoly. 
Nunca dejaron que me acercara a la chica 
              y la chica nunca dejó que me acercara a la chica. 
Se hizo más y más guapa hasta que se casó con un abogado 
             y también ella se convirtió en una fascista social
             y muy probablemente en una criminal. 
Pero yo admiraba a los comunistas por su terca devoción 
a algo totalmente erróneo. 
Pasaron muchos años antes de que encontrara 
             algo comparable para mí. 
Me uní a una pequeña banda de fanáticos 
             de mandíbulas de acero que se creían 
la Infantería de Marina del mundo espiritual. 
Solo es cuestión de tiempo: 
             Desembarcaremos con esta lancha en la Otra Orilla. 
Tomaremos la playa 
             de la Otra Orilla. 

                                      *      *      *

Notas
Ley McCarran: aprobada por Truman en 1945, autorizaba el establecimiento de campos de concentración para los opositores que, según el presidente, pudieran poner en peligro la seguridad de Estados Unidos.
 Ley Padlock: durante el maccartismo, el gobierno de Quebec aprobó esta ley que limitaba los lugares de reunión de los comunistas y prohibía la propaganda de este partido.
Sea Scout es un miembro de la rama marina de los Boy Scouts, cuyas actividades están relacionadas con el agua (canoa, vela, etc.).


Entonces también acabó la fiesta”, 
de Leonard Cohen en Libro del anhelo, 2006 
Traducción de Carlos Manzano 
DESCONTEXTO.BLOGSPOT.COM

LLÀGRIMES


         Llàgrimes de pluja
      llisquen lentament
      pels vidres entelats
      regalimant tristessa.
      Mentre avança la nit 
      el temps s'atura,
      a la llar el foc revifa
      i escalfa la cambra.
      Mentre el foc crema
      ens fonem aliens a tot
      en una sola guspira,
      que esdevé eterna.

      
        Karl Wolfovitz