1.3.26 - No comments

DEBADES CAMINEU


Debades camineu pel fil de la navalla,
el risc de viure és present en el viatge,
amb la consciencia que, en qualsevol moment
us seran tallades les amarres
d’aquest vaixell foradat,
perdut en mig d’una mar enorme i foragitada,
talment a la deriva sense destí prefixat,
amb l’horitzó tant llunyà que no podreu ni abastar-lo.

Debades camineu pel fil de la navalla,
cercant un horitzó que per més que us atanseu
s’allunya cada cop quan que sembla és més proper,
malgrat la llarga distància.
Enmig d’aquest viatge, és la vostra solitud
qui us parlarà i sabreu que la porteu dins vostre,
abans d’arribar al port de la no tornada,
on es farà palesa, ja per última vegada,
-----------------------------la vostra dissort.
.
*  *  *
Un poema de Karl Wolfovitz

25.2.26 - No comments

L'HORITZÓ

                       

Rere la línia de l'horitzó
hi habiten les esperances,
els somnis mai realitzats
les terres inexplorades.
Debades intentaràs creuar-la,
mai no ho aconseguiràs,
a mida que t'hi acostis
ella s'anirà allunyant,
fins arribar a una altra riba
semblant a la que has deixat.

Enmig d'aquest viatge
coneixeràs altres contrades
plens de gent perduda com tu,
a la recerca de tot o res.
Lluitaràs contra l'oratge
envoltat de maltempsades
que acabaràs superant.
En arribar de nou a port
hauràs acumulat experiències
que no et serviran per a res.

Cert és que seràs més vell,
però no per aixó més savi.

                 
 .

23.2.26 - No comments

EL MUETZÍ


      La veu del muetzí
      ressona per la plaça,
      parla en un llenguatge
      i d’un déu que no entenc,
      distint al que m’ha tocat
      pel meu lloc de naixença.
      Però el que si entenc,
      és que en nom del seu déu,
      talment com del nostre
      es cometen actes cruels,
      es prohibeix i tortura,
      s’impulsa la intolerància
      i es mata i s’anorrea.

     Sovint penso que els déus,
     s’expliquen molt malament.

11.2.26 - No comments

LA CARA DE L'INSTANT


     Mireu, no tinc rostre
     el que exhibeixo és la cara de l'instant,
     és horrible, no us ha d'estranyar.
     Ha absorbit quan ha vist,
     polítics roïns i miserables,
     àrabs revoltats i massacrats,
     laics desconcertats, i més,
     més de tres mil ofegats a la mar morta.
     Mort, desolació, guerra i misèria,
     mesquinesa i dolor, molt dolor.
     La meva cara de l'instant avui
     ho ha guardat tot i és a hores d'ara
     com la d'ahir o la de demà
     la cara de la impotència i l'horror.

11.2.26 - 2 comments

DE VENTS


No suporto gens el vent,
menys encara la tramuntana,
ni el seu udol gemegós
pel voltant de les cases,
o com castiga els arbres
a ballar estranya dansa,
arrossegant les fulles
lluny de les seves branques.

Bufa el vent i tot vola
no hi ha control arreu
i tot quant cau s'esmicola,
portes i finestres bateguen
llurs cors accelerats
vidres i gerros trencats
i més d'alguna teula
acaba parant per terra.

 No suporto gens el vent
menys encara la tramuntana.
Molt millor la marinada
que és de bufada agraïda
sobretot cap a l'estiu
albirant la mitja tarda.

3.2.26 - No comments

ESPERANÇA

    
   El teu adeu sobtat 
    m'ha sonat a comiat, 
    a l'adeu de qui se'n va 
    sense ganes de retorn. 
    No m'ha sorprès,
    la fugida, per anunciada 
    es veia a venir
    i no calien paraules 
    ni detalls pietosos.
    Sé que no tornaràs mai més, 
    de fet, tampoc t'esperaré, 
    sabré sobreviure a tu,  
    a viure sense tu,
                       ... esperança.

2.2.26 - 2 comments

DONA D'HIVERN


















Avui que la soledat
és l'última forma de l'amor,
aquesta trista ciutat ha fet que perdi
el que havia perdut, ja, de tu.
A què has vingut?
Qui ets, si ets només
la imatge al fons del pou de mi mateix?
He cremat el teu cos en el meu interior,
tot ha arribat massa tard.


Joan Margarit

27.1.26 - 2 comments

EL JO QUE SOC ARA


El jo que soc ara és un ésser estrany,
ja no és el que era ni tampoc qui serà
si tot continua més temps endavant.
Entre els dos períodes i l'actual
el jo que soc ara té un nexe en comú
entre l'abans i el després, i fins i tot en l'ara;
segueix sense entendre res de les coses que passen
diguéssim que en general, sense entrar en més detalls
El jo que soc ara se sent esgotat d'escoltar bajanades
com se sentia el d'abans i se sentirà el de demà.
No n'hi ha prou d'intentar donar-li un sentit a ta vida
si la resta continua igual de cega i embogida
El jo que soc ara se sent decebut, traït i diguem-ho clar,
perdut dins esquemes que no entén
envoltat de maltempsades, sense ganes de lluitar
amb les veles plegades i la barca a la deriva.
El jo que soc ara, sense mapes ni brúixola
i a punt de naufragar, deixarà a l'atzar la seva sort,
i si la barca s'enfonsa malgrat el perill evident
ni tan sols farà l'esforç mínim i recomanable,
                           de per salvar-se, 
                                                           nedar.

.

22.1.26 - No comments

IMPUNEMENT


Més enllà de l'ampit
de la meva finestra 
la tarda s'encalma,
l'entorn m'és hostil.

Hi ha dies en què l'exterior
fora del recer de casa,
envaeix impunement
el meu territori íntim.

22.1.26 - No comments

TOT ESDEVÉ CLAR


De mica en mica, tot esdevé clar,
el sol s'obre pas enmig del brancatge
il·luminant el camí que tinc davant.
El bosc s'aixeca adormit encara,
i s'espolsa la són i les llavors;
mandrós deixa que els ocells
despertin tothom amb els seus trins
cridant a l'ordre:
......................- a esmorzar!, a esmorzar! -
Unes boires matineres intenten
esguerrar el quadre, però el sol
tossut, les traspassa i acoloreix,
el paisatge on suara estava jo.
Camí amunt, un soroll de frescor
m'indica s'apropa el riu,
lleugera calitja es desprèn
de l'aigua que mandrosa avança,
per anar sense pressa cap la mar.
I mica en mica tot ha esdevingut clar
i ha començat un nou dia,
diferent del d'ahir i del de demà.
La bellesa fràgil de la natura
ha renovat de bell nou,
el ritual de cada dia al matí.
Hom ho contempla astorat,
com qui ho veu per primer cop.
Viure és contemplar, i contemplar,
és admirar la bellesa, robada
impunement a la natura.
Jo en sóc el lladre,
acabo de confessar,
més no em denuncieu,
no us farien cas, la llei
no té previst acusar ningú,
...............pel fet d'estar,
................ .. cobejós de cel i terra.




20.1.26 - No comments

EL JARDÍ DE NINGÚ

A través de les copes
dels arbres del bosc
hem baixat fins a terra,
l'aire ja no alça les onades
sobre els nostres caps.
Toquem el terra.
Trepitgem el terra.
Aquí hi ha una tanca,
del jardí de ningú.
Molt a prop,
algú està tallant roses.


 un poema de Karl Wolfovitz

19.1.26 - No comments

LA BOIRA










S'apropa la boira,
mentre cau una pluja fina 
que espurneja les flors dels ametllers.
Un tímid raig de sol que es filtra
entre boires i boira 
envernissa la línia del paisatge,
i les gotes diminutes reverberen
en rebre el contacte amorós de la llum.
Sota el porxo de la masia abandonada
observo la posada en escena
d'aquesta natura de la que en soc hereu
i em meravello de quanta bellesa
pot reflectir davant els ulls
d'un mal fill que poc la cuita
però que molt l'estima.

Subscriure's a: Comentaris (Atom)