2.6.26 - No comments

PASTURARAN OVELLES

.

En un futur no molt llunyà,
pasturaran les ovelles en els camps de golf.
Serà quan talat ja l’últim bosc,
arrancat l’últim bri d’herba,
edificada l’última urbanització adossada,
erms els camps àvids d’aigua,
d’una aigua que no arriba, ni arribarà
els pastors cercaran on alimentar-les,
sent aquestes pastures l’últim recurs.
Aleshores, els depredadors espantats
els reis del totxo descontrolat,
mestres de les requalificacions
amagaran llurs caps en els forats,
els forats que a destra i sinistra ells construïren,
aquells que cínicament, parlaven
de regar-los amb aigua no potable.
Pasturaran les ovelles en els camps de golf,
i deixaran finalment de fer-ho,
quan l’herba d’aquests camps
ara ubèrrims, se'ls acabi.
Aleshores, només ens quedarà,
esperar atònits, a morir-nos de fam.


31.5.26 - No comments

PAROLE, PAROLE, PAROLE


No és el vent qui s'emporta les paraules
com de vell s'ha dit.
Nosaltres som fets de paraules
que no s'en van ni s'esborren
Paraules, paraules, paraules
com ens canta Mina.
Paraules d'amor, d'amistat
d'agraïment, d'odi, d'insult, de condol,
Però sempre paraules que omplen
la nostra vida, el sentit de la vida.
No és el vent qui s'emporta les paraules
el vent s'emporta les fulles dels arbres
caigudes a la tardor.

Parole, parole, parole...
               paraules d'amor.


22.5.26 - No comments

ME'N VAIG


I ara, defujo la ratlla del temps
i me'n vaig més enllà o a la vora
però lluny de l'entorn malaltís
que m'esgota i aclapara.
Si pregunteu per mi,
si voleu saber on sóc,
no em busqueu, 
sóc enlloc i a tot arreu.
Si voleu, penseu que me n'he anat
o potser només es tracta d'un subterfugi
per comunicar-vos que he decidit
abdicar del meu paisatge.
I penseu que tard o d'hora tornaré
com ho he fet sempre,
 - car és l'home ésser de poca paraula -
fins un dia en què ja no ho faré,
el dia en què la ratlla del temps
m'engolirà inexorablement...
                     ... per sempre.

12.5.26 - 3 comments

OLGA XIRINACS, 90 ANYS DE POESIA


He pujat les escales d'hivern a hora primera,
cruix la fusta, es bada la mimosa,
la llum del mar és groga sobre els vidres blaus
de l'aigua continguda en llunyania.
I aquí dalt, tendrament, he alliberat
el  secret de les meves companyies,
les que em segueixen sense veu, furtives,
fantasma o àngel, pensament, memòria,
i els he dit: desplegueu-vos,
fugiu per la finestra de llevant, voleu,
esborreu tot temor de nits en vetlla,
obriu al sol els llavis tan glaçats,
navegueu pel matí que recomença,
buideu-me el cap, i el cor, allibereu-me en vers.
Després ja tornareu, amb les mans buides
d'haver tocat el cel i no tenir
sinó un cos com el meu per univers.

Olga Xirinacs, 1997

Gracies a Júlia Costa

8.5.26 - No comments

EL MEU TEMPS














No el sento del tot meu, el meu temps
diguéssim que no acabo de trobar-m'hi,
d'encertar en l'encaix adequat,
i resto reclòs dins la meva trinxera,
fent tasques variades amb cert desconcert
propi - suposo - de qui no sap ben bé
ni d'on ve ni a on pretén anar.
Perdut enmig de les meves vacil·lacions,
conscient de les mancances i servituds,
preocupat per l'inexorable pas del temps,
sense trobar respostes a preguntes
 - que em faig fa ja massa -,
i tot i estar emetent, despert,
no sento veus lúcides que em portin a port,
i em rebel·lo atès sé que hi són
però no les trobo, 
potser perquè no hi ha fars pels homes de terra,
o perquè ha arribat l'hora
de sortir de l'amagatall i enfrontar-se
a les pròpies pors sense vacil·lar.
                               

30.4.26 - No comments

PER QUÈ PLOREN ELS NÚVOLS

          Comença la primavera
          amb pluges i emboirada,
          la blava llum dels dies
          l'hem perdut de moment.
          li costa abandonar l'hivern
          a aquesta primavera mandrosa.
         
         En un anunci, una nena pregunta
         ¿per què ploren els núvols?
                Ploren per tu
                          i la teva innocència.


23.4.26 - 2 comments

L'ENAMORAT LI DEIA












Penyora d'amor, penyora 
si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.

No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora;
- o bé et tornaria el bes
o et daria una taronja,
una ametlla
            o bé l'esqueix
d'una clavellina nova.

No fóra mesquí de res,
penyora d'amor penyora;
- o la flor del cirerer
o el llessamí
           o bé la lluerna
que hagués pogut descobrir
la nostra abraçada estreta.

No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
que jo em donaria teu
i tu et donaries tota.

Si tu em besaves, amor
jo et donaria una rosa.

 Joan Salvat Papasseit

19.4.26 - 2 comments

EL SALÓ DE LES MIRADES PERDUDES


Hi ha un saló que l'anomeno
de les mirades perdudes.
És al tanatori, on la gent
desconcertada davant la mort
deixa anar la mirada en un lloc
indefinit, nebulós i llunyà.
Un lloc on la impotència
és més palesa que mai
i la sensació d'insignificança
de fragilitat de l'espècie
es manifesta amb tota cruesa.
Un lloc on hi ha moltes preguntes
i gairebè cap resposta, només
la constatació que no som res,
de fet, molt poca cosa.

                   

19.4.26 - No comments

RESTES











Criden la meva atenció
restes de mobles abandonats
al costat del contenidor d'escombraries,
un televisor i una tauleta d'èben,
possiblemet una imitació
els acompanyen en l'ùltim viatge.
La vida dels objectes és encara
més efímera que la nostra,
depén de l'estat d'ànim
o les ganes de canviar el paisatge
decoratiu del seu propietari.
Almenys les persones quan caiem
en la desgràcia de la vellesa
no som dipositats al costat 
d'un contenidor d'escombraries
perquè algú ens reculli...
                   ...de moment.. . . . . . 
..........................        Tot arribarà.

18.4.26 - No comments

LA MEVA OMBRA

La meva ombra és variant
a vegades rera meu,
d'altres als costats o al davant.
La meva ombra és voluble
s'escurça o allarga
depenent de la llum.
La meva ombra no ho sap
malgrat anys caminant junts
un dia d'aquests, de sobte,
sense assabentar-se'n
morirà amb mi.

16.4.26 - 2 comments

VINDRÀ LA MORT



Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:
veuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l’hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m’impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.

Joan Vinyoli.


A Ramona Torrents Blanco, Marata 1933, Palau de Solita i Plegamans, 2026

14.4.26 - 2 comments

RETROBEM


Retrobem els camins que flairen llenya,
els sons de les cançons de sempre,
la suor del joc,
la llum del lloc,
el somriure...
Retrobem el pas sublim de la llibertat,
foragitem la por, la negritud i la venjança...
Gaudim de l'oblit com qui neix ara...
Esquincem-nos els vestits,
guarnim-nos de fang I d'herbes…
Admirem l'heura enfiladissa que abilla la façana rònega de la casa vella
i juguem a cut i amagar en el seu jardí...
Cerquem petons fugissers amagats entre ombres...
Adormim-nos en un llit suau i gegantí,
sense pensar en res...

 Nuesa literaria.

Subscriure's a: Missatges (Atom)