23.3.26 - No comments

PLOU I FA SOL














Surt el sol cada mati,
pugen i baixen les marees,
les boires van i venen,
i nosaltres hi som.

Plou i fa sol i a lo millor
és veritat que les bruixes
es pentinen i porten dol,
I nosaltres hi som.

La lluna és plena, gran
o mincant, depèn,
s'en va i surt el Sol
i nosaltres hi som.

Floreixen les flors,
en arribar la primavera,
els prats s’omplen de verd
i nosaltres hi som.

La calor a l’estiu ens ofega
més la marinada refresca
i apaivaga la calor,
i nosaltres hi som.

La tardor decora els boscos
amb tons ocres, taronges
i algun groc, fulles que cauen
i nosaltres hi som.

Arriba l’hivern i el fred
que puntual l’acompanya,
la neu decora el paisatge
i nosaltres hi som.

Tot flueix dia rere dia
passen i deixen de passar
les coses de la vida
i nosaltres hi som.

I un dia en la nostra vida
quan el moment és arribat 
la vida continua,
però nosaltres, ja no hi som.

Continúa sortint el sol cada matí
plou i fa sol, 
i potser les bruixes 
per nosaltres porten dol.

23.3.26 - No comments

APARENÇA


    L'espectre dels colors canvia 
    ara que el paisatge comença a tenyir-se
    d'irisació tardorenca, un poc més tard
    diria jo, que l'any anterior. 
    Vergonyosos, com si no volessin cridar
    massa l'atenció, degraden els primers grocs
    i algun que altre taronja 
    enmig de verds aigualits a punt d'ocrejar.
    La monotonia del paisatge desapareix,
    potser perquè l'arribada de l'hivern    
    no ens resulti tan tristoia, i el bosc, 
    s'engalana com una dama 
    ja entrada en anys que tapa
    amb coloraines les seva decadència
    que amaga sota un somriure afable,
    i ens dona una aparença visualment
. . . . . bonica,
. . . . . . . . . . .atractiva
. . . . . . . . . . . . . i relativament...
                                                         ... perdurable.

                                   
                                        

21.3.26 - 2 comments

CARRER DE PELAI















La dona gavanyada s'acosta a una paperera, 
hi escup. L'edat més que indefinida,
 la roba vella i bruta com ella, els cabells
qual rusc d'abelles, blanquegen esvalotats.
Deu fer anys que no veuen aigua ni sabó,
i menys encara pinta que els desembulli.
L'observem des del cotxe amb la tieta,
ambdós fem alhora el mateix comentari:
Com pot arribar fins aquest punt una persona?
Quina història hi ha rere aquesta pelleringa humana?
que havia estat jove si és que ho recorda.
En quin moment s'esmerça i s'engega tota una vida
en orris, arran d'un desengany o un fracàs?
Quan perdem l'últim bri de dignitat i ens ensorrem
fins al fons del pou de la misèria absoluta?
Temo que a ella ja no l'hi importa gens,
i a quant l'envolta tampoc. Però n'estic segur
que un dia havia estat jove i bonica, i els seus ulls
ara apagats, brillaven de desig davant la vida,
intentant atrapar-la. No ho aconseguí i un dia
decidí deixar de lluitar dedicant-se només
a sobreviure, com un animal...
                                   .... en aquest zoo immens

20.3.26 - No comments

RES NO ÉS MESQUÍ




















Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

 Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.

 Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

 Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan Salvat Papasseit

20.3.26 - No comments

A LA MÚSICA











Plaça de l'Estació, a Charleville.

Sobre la plaça tallada en mesquines gespes,
Plaça on tot és correcte, els arbres i les flors,
tots els burgesos asmàtics que escanyen les calors
porten, els vespres dels dijous, les seves geloses bestieses
*
- L'orquestra militar, enmig del jardí,
gronxa els seus schakos (*)en el Vals dels pífols:
- Al voltant, als primers rangs, galleja el pixavi;
El notari penja els seus penjolls a xifres.

Rendistes amb ulleres de pinça subratllen tots els galls:
Els grassos buròcrates inflats arrosseguen ses grasses senyores
amb les quals van, oficioses dames,
aquelles de les quals els volants tenen aires de reclam;

Sobre els bancs verds, els clubs de dependents retirats
que atien la sorra amb el seu bastó amb virolet,
de manera molt seriosa discuteixen els tractats,
després preuen en diners, i reprenen: «En suma !...

Espaterrant sobre el seu banc les rodoneses dels seus ronyons,
un burgès de botons clars, panxa flamenca,
assaboreix la pipa d'on el tabac en desborda
– sabeu?, és de contraban; -

-Al llarg de les gespes verdes riuen els brètols;
i, posats amorosos pel cant dels trombons,
molt ingenus, olorant roses, els quintos
acaricien els bebès per engalipar les minyones...

- Jo sóc, deixat com un estudiant,
sota els castanyers verds les noiets alertes:
Ho saben bé; i es giren rient,
cap a mi, els seus ulls plens de coses indiscretes.
*No dic una paraula: nomes miro
la carn dels seus colls blancs adornats amb boges metges:
sóc, sota la brusa i els fràgils ornaments,
l'esquena divina després de la corba de les espatlles.

He desniat aviat el botí, la part baixa...
- reconstrueixo els cossos, cremat de boniques febres.
Em troben graciós i es parlen en veu baixa...
-I sento com els petons em vénen als llavis...

(*) es un casc ornamentat

Jean Artur Rimbaud

17.3.26 - No comments

RANVESPRE IMAGINAT



El sol ha baixat més enllà
de la línia de l'horitzó,
els núvols que suren sobre seu
llueixen vermellors diverses
i les roques han enfosquit.
La mar va i ve amb destells
d'onades d'escuma blanca.
L'arena és d'un gris suau
xopa per la marea. Mentre,
uns ocells volant baix
es retallen en el paisatge
d'un ranvespre imaginat
un ranvespre possible.



14.3.26 - 2 comments

POEMES CASTIGATS


Aquests tres poemes varen guanyar el premi de poesia Ramon Romeu i Roca (2007) de l'Ajuntament de Bigues i Riells, però com els tenia publicats en aquet bloc de poesia, varen considerar-los editats; el premi es va declarar desert i hom, decebut.

A recer

En un lloc on s'aturés el temps
i el sol i el cel blau en fossin hostatges,
temporals com jo de l'estada,
voldria quedar-m'hi a recer
de escarafalls i maltempsades.
Vaguejar indolent tot el dia
menjar, dormir i no pensar gaire
fer l'amor amb tu, acariciar-te,
deixar que tot fluís poc a poc
ignorar paraules com neguit o pressa
fruir, respirar, gaudir del sentits.
Ser tot lo raonablement feliç
que em fos possible i no pensar
que es tractés d'un instant fugisser,
si més no, d'una llarga estada.

Sense gens de fressa

Sense gens de fressa
has entrat en la meua vida,
gairebé lliscant, suaument
com si no volessis molestar.
conscient que era delicat
el moment i l’avinentesa.
S’agraeix tanta discreció
en moments de xivarri
i aldarulls constants
que desconcerten i torben.
I ara que ets aquí vora meu
que et sento fresca i disposta
gairebé ni goso tocar-te
no fos que es desfés l’encanteri
i per aixó em veiés obligat,
a deixar d’estimar-te

Em recorden

Em recorden els teus ulls
la fondària de la mar
la transparència de l’aigua
i la serenor inquieta,
que es remou plàcidament,
la franquesa que conhorta
de nomes albirar-te,
car saps no m’està permès
de moment i va per llarg
aspirar a estimar-te,
per aixó els teus ulls
els recordo profunds i serens
com la fondària de la mar
que tinc gairebé a tocar
i alhora inabastable.

13.3.26 - No comments

EM DEIXO DUR










Em deixo dur per l'impuls,
la meva ment llisca com l'aigua
que baixa pel riu nounat.
No vull recordar el passat
ni com era fa uns anys
ni que pensava o en que creia,
ni m'interessa ja l'opinió
que pugui tenir de mi mateix
d'entrada desfavorable.
Només en situacions greus
en moments puntuals
puc tenir la necessitat
de recordar alguna de les causes
per les que havia lluitat,
fa molt de temps, tant
que se m'escapa.

Viure és un aiguabarreig
d'intensitat i indiferència.

           

3.3.26 - No comments

RESPIR



Hi ha una casa blanca
tapada per esbarzers
i arbres que l'envolten,
surt fum d'una xemeneia
un fum que s'aixeca
i s'enrosca cel amunt.
Mentrestant, un gall canta
dos falciots s'han parat a descansar
sobre un cable de la Fecsa
i altres ocells volen esvalotats.
Són imatges de l'alba
d'un ranmatí quasi normal
de colors variats
i sonoritats disperses...

                              ... Respir.

2.3.26 - 2 comments

ACTES DE FE


PRIMER ACTE DE FE

Reclamo el dret a equivocar-me
d'errar constantment,
el dret a opinar de tot
senyal més que evident
que no vull enrocar-me
que estic emetent, 
en guàrdia, despert
                              VIU!

SEGON ACTE DE FE

Patiment constant per tot
un no viure quotidià,
agreujat pel pas del temps,
un neguit que mai s'en va
i amb la puta sensació
que estic perdent el temps
lluitant contra corrent,
Contra tot i contra jo.

TERCER ACTE DE FE

M'agradaria no pensar
no ser, no patir - lluitar -
només per sobreviure
però així no cal ni viure
i és millor ser-hi, estar
tot i que pugui semblar
que tot i estant compromès
sembli que no facis res,
pel sol fet - inusual -
de veure les coses com cal
de cobrir el pensament,
i no expressar-lo a la gent
enrocant-te en un nus gordià
que no saps com trencar
angoixat pel pas del temps
sol, rebel...
                  ... i desesperat.


1.3.26 - No comments

DEBADES CAMINEU


Debades camineu pel fil de la navalla,
el risc de viure és present en el viatge,
amb la consciencia que, en qualsevol moment
us seran tallades les amarres
d’aquest vaixell foradat,
perdut en mig d’una mar enorme i foragitada,
talment a la deriva sense destí prefixat,
amb l’horitzó tant llunyà que no podreu ni abastar-lo.

Debades camineu pel fil de la navalla,
cercant un horitzó que per més que us atanseu
s’allunya cada cop quan que sembla és més proper,
malgrat la llarga distància.
Enmig d’aquest viatge, és la vostra solitud
qui us parlarà i sabreu que la porteu dins vostre,
abans d’arribar al port de la no tornada,
on es farà palesa, ja per última vegada,
-----------------------------la vostra dissort.
.
*  *  *
Un poema de Karl Wolfovitz

25.2.26 - No comments

L'HORITZÓ

                       

Rere la línia de l'horitzó
hi habiten les esperances,
els somnis mai realitzats
les terres inexplorades.
Debades intentaràs creuar-la,
mai no ho aconseguiràs,
a mida que t'hi acostis
ella s'anirà allunyant,
fins arribar a una altra riba
semblant a la que has deixat.

Enmig d'aquest viatge
coneixeràs altres contrades
plens de gent perduda com tu,
a la recerca de tot o res.
Lluitaràs contra l'oratge
envoltat de maltempsades
que acabaràs superant.
En arribar de nou a port
hauràs acumulat experiències
que no et serviran per a res.

Cert és que seràs més vell,
però no per aixó més savi.

                 
 .

Subscriure's a: Comentaris (Atom)