Un dia vaig prendre entre les meves mans
el teu rostre. Sobre ell queia la lluna.
El més increïble dels objectes
submergit sota el plor.
Com quelcom sol·lícit, que existeix en silenci,
havia de durar gairebé com una cosa.
i amb tot res hi havia a la freda nit
que més infinitament se m'escapés.
Oh, perquè desemboca en aquests llocs,
s'afanyen cap a la petita superfície
totes les ones del nostre cor,
voluptuositat i defalliment,
i per fi, a qui oferim tot això?
Ai, l'estrany, que ens ha malentès,
ai, a aquell altre, que mai hem trobat,
a aquells servents, que ens han lligat de mans,
als vents de primavera, que s'han esvaït,
i a la quietud, la perdedora.
Rainer María Rilke
