Si anessis lluny
---------------tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindría pres
però amb ton nom faría el meu camí.
.
Un ram de noies no em fora conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniría, mariner de popa
.
Si jo possava la bandera al pal
i era molt alta, t'hi veuría a dalt.

Joan Salvat Papasseit
.
0











Al barri dels somnis perduts
han enderrocat una casa. Queden
encara restes per retirar,
la taula del menjador, unes cadires
i un vell televisor.
El paper de les parets, atrotinat
i un quadre horrible mig tort
que penja a la paret del menjador.
Amenaçava ruïna, diuen
encara que crec hi ha qui vol especular.
Demà acabaran la seva feina

els manobres de la destrucció
i ja no quedarà cap resta
de la casa enderrocada.
Al barri dels somnis perduts
han enderrocat una casa,
en queden poques ja.
1










Al final del dia
hi creix massa tristessa,
que no es pot evitar
per més a resguard
que hom estigui.
No hi ha recer segur
per quan arriba la nit
els fets, la tragèdia
ens persegueixen inexorables.
No hi ha oblit possible
ni cap acte que ens salvi
de la diaria desfeta.
.

0









Les ones em banyen els peus
mentre els grans de sorra
s'incrusten als dits
tot caminant per la platja.
Puc passar-m'hi hores
contemplant el seu anar i venir,
i com festegen amb l'arena
en un acte d'amor etern, mai
acabat de consumar del tot,
suau de vegades i violent
d'altres, però sempre fidels
a la seva interminable cita.
Llarg prometatge aquest,
origen de la vida, d’ací
la nostra fascinació per la mar,
l'origen de la nostra espècie,
allí on fa milions d'anys
va començar tot i, on potser
hauria estat molt millor
no hagués començat res.

0













Gent que passa arrossegant
maletes amb rodes carrer avall
o van o venen d'un altre lloc,
es nota en l'expressió riallera
o de cansament, que el rostre
no enganya ni ho sap fer.
Gent que passa arrossegant
maletes amb rodes d'ací allà
sense massa sentit,
ni sabent perquè ho fan.
Fugen per tornar a una realitat
assumida avorrida y feixuga
part de la seva solitud.
Però sempre tornen, 
...............................saben
que aquesta és la condemna.

Karl Wolfovitz
0
S'eternitzen els diumenges
d'aquest fred i gèlid hivern
que ens porta a mal borràs.
Passen lentes les hores
i tot és més que previsible,
com en un inacabable dia de la marmota,
sense que res sigui capaç d'alleujar aquest sopor
que no per sabut, avorreix.
Enyoro aquells diumenges
que era capaç de il·lusionar-me
encara que fos pel futbol, les motos
o qualsevol altre esport.
També tot això m'avorreix
i no desperta en mi cap interès.
Potser només sigui que estic cansat
i em sé el guió de memòria
d'aquesta obra de teatre

previsible i avorrida
que és la vida.
0















Hi ha núvols de tempesta, aquesta tarda
l'aire humit des fa una estona
arrossega quelcom més que la certesa
que aviat descarregarà de valent.
Els ocells volen baix cami del resguard
on aixoplugar-se del xàfec
o potser bròfega tempesta
que pot acompanyar-se de calamarsada
o diuen que neu fins i tot.
Hi ha situacions del temps, 
que es veuen a venir de lluny,
les aus prou ho saben
no les han d'avisar.
Cal estar amatent i evitar
que t'agafi la pluja a l'intempèrie.
A les aus no els hi cal.
0



. .
.
.
.




Els meus actes quotidians
són més que previsibles,
repeteixo incansable molts
dels moviments cada dia.
Podríem dir que per on sóc
se quin és el dia de la setmana,
fins i tot diumenges i festius,
o les festes de guardar.
Hi ha un ritual establert i rutinari
que rarament es veu alterat.
La sensació és doncs que,
com a la pel·lícula de Bill Murray
en el dia de la marmota,
resto atrapat en el temps
que cada vegada més,
----------------avorreix i cansa.


--







0
.










I ara que encara estic sol
puc aixecar-me de nou
en aquest vast paisatge que ocupo,
no sento res, ni res m'amenaça
només el murmuri del vent
entre les fulles dels arbres.
Una garsa batega les ales
cercant refugi en les copes dels arbres
els més alts d'aquest bosc animat.
Vola amb ales de plom
mentre puja lentament, 
fins que la perdo de vista
i continuo dins el vast paisatge
sol, irremeiablement sol,
mentre bufa l'oratge.

Karl Wolfovitz

*





un poema de Karl Wolfovitz.
0


Tot el país cobert,
de neu i bromes al cel
Alguna ullada de sol
s'albira cap al migdia.
A ciutat tenim pluges. 
Al cor, al meu cor,
com sempre, gelor.

...*
2


Hi ha una casa blanca
tapada per esbarzers
i arbres que l'envolten,
surt fum de la xemeneia
un fum que s'aixeca
i s'enrosca cel amunt com la boira.
Mentrestant, un gall canta
dos falciots s'han parat a descansar
sobre un cable de la Fecsa
i hi ha ocells que treuen foc pels queixals,
sorolls d'alba,
imatges retolades
de colors vius
i sonoritats disperses...

..... Respir.


4












Brussel·les trista, grisa d’aigua i diners.
El vent glaçat del nord passa lliscant
per les façanes
dels edificis innocus d’Europa.
Als parcs, herba gebrada i esquelets
dels arbres sense fulles.
Els belgues són feliços, xipollegen
en bassals de cervesa. I mengen waterzooi
i carbonada i musclos i patates fregides.
Tenen un no-sé-què surrealista,
els belgues, i una ànima catòlica.
Fan una vida dolça,
una vida petita com un bombó de xocolata.
Els valons parlen un francès estrany
i els flamencs, el flamenc. I no s’entenen. Regalimen
sota el plugim les estàtues públiques:
sants i reis, benefactors del poble,
davant de les esglésies, dels palaus,
dels mercats i els museus.
La pintura flamenca és realista.
La seva perfecció cansa una mica,
li falta
la invenció italiana (la pittura
è una cosa mentale, va dir el vell Leonardo).
Els flamencs pinten la vida dels homes,
com va dir Brueghel, i això acostuma a ser
una mica avorrit, a no ser que la pintin
Jan van Eyck o bé Rogier van der Weyden
o bé Hans Memling
o Hugo van der Goes o el mateix Pieter Brueghel.
O bé aquell boig de Hyeronimus Bosch.
L’arquitectura antiga sol ser gòtica,
un gòtic que s’escampa als llarg dels segles:
totxo, pedra i daurats
i puntes de coixí i pastisseria.
La moderna és innòcua, ja ho he dit,
és el frígid espai de la riquesa,
és el pes burocràtic d’una Europa caduca,
fet de marbre i de vidre.
Entremig hi ha una mica d’art déco
feixistitzant: estacions i hotels.
I aquella llibertat de l’art nouveau,
sempre una mica sobrevalorat.
El país, cap al nord, és molt pla,
ja ho va cantar Jacques Brel en una cançó esplèndida.
I és verd entre les boires.
L’Atlàntic li ofereix
un horitzó de vida inconeguda.
Per Carner aquest país va ser el recés final.
Hi va polir els seus versos i hi va veure la vida
que se li esgrogueïa
com les petites fulles dels bedolls.
La memòria se li va fer boirosa
i el seu món se li va tornar gris.
No estic segur que Bèlgica sigui un país per viure-hi.
No estic segur que Bèlgica sigui un lloc per morir-hi.

5, 6, i 7 de desembre de 2017» - Narcís Comadira
0















Para tots els rellotges, talla el telèfon,
impedeix que el gos bordi amb un os sucós.
Silencia els pianos, i amb tambor esmorteït,
porta fora el calaix, deixa que els afligits vinguin.
Deixa que els avions circulin gemegant per sobre,
gargotejant en el cel el missatge «ell és mort».
Posa grans cintes al voltant dels blancs colls dels cignes.
Deixa que els policies de trànsit usin negres guants de cotó.
Ell era el meu nord, el meu sud, el meu est, i oest,
la meva setmana de treball i el meu descans de diumenge,
el meu migdia, el meu mitjanit, la meva parla, la meva cançó.
Pensava que amor duraria per sempre. Estava equivocada.
Les estrelles no són desitjades ara, apaga totes i cadascuna.
Embolica la lluna i desmantella el sol.
Bolca l'oceà i escombra la fusta.
Perquè ara res podria fer cap bé.

Malenconia de funeral ", de WH Auden
del blog descontexto.blogspot.com

2









No pots refugiar-te
en la boira d'oblit
perquè tot persisteix
i la memòria és tossuda.
No dissimulis, ni pitjor encara
amaguis el cap sota l'ala.
No ets un estruç, ets un home
i el passat et recorda
que has de lluitar
per fabricar el teu futur,
un futur què no es construeix
des de la boira de l'oblit
sinó en la força de la lluita.
.
0











Estirats en la blanca arena
d'una platja llunyana,
indolents i vagarosos,
deixant que el sol assaonés
la nostra pell ciutadana,
podríem estar-hi un temps
prou indeterminat,
sense presses ni angunies,
diguèssim que en general.
Fer l'amor quan ens abellis,
al matí, al migdia o per la tarda,
que la nit és per dormir.
No saber mai quina hora és,
ni quan hi haurà plat a taula.
Mantenir-nos fidelíssims
a la Santa Indolència, i fruir,
fruir com dos jovencells
esbojarrats, àvids de vida,
que cobejosos ho volen tot,
com si sel's hi acabés el temps d'estada 
...........................en aquesta partida.

Karl Wolfovitz.

0











Les franges d'ombra
jeien a la gespa
del terra profanat,
un mosaic d'espurnes
de llum escampades
pel vell fanal, qual
entrellums capriciosos
omplien de clarobscurs
el jardí de casa teva,
un ranvespre d'estiu
en fa ja molts anys.
Tants, que rovellats estan,
com ho estava el vell fanal.



0












La meva atenció es distreu
del que estic mirant avorrit.
No hauria de llegir diaris
ni empassar-me tot
l'allau d'informació diaria
que en torna immune
i que no fa més
que atiar la meva indolència,
i llunyana mirada
a qualsevol de les desgràcies
que succeeixen a diari arreu.
Els morts i els damnificats
formen ja part

d'un rutinari paissatge quotidià
que per reiteratiu no m'afecta,
llevat que el nombre sigui molt alt
o la desgracia propera.
Ens han vacunat contra tot mal
que no ens afecti a nosaltres,
i han creat la societat de la indiferència
davant els danys col·laterals
del dia a dia d'un món
injustament globalitzat.



0















La bellesa espera a tornar
en rebre la nostra mirada
i ho fa per extasiar-nos

al moment de la trobada.
Per uns moments
he contemplat el vell paisatge
que gairebé havia oblidat
més no ell a mi..., m'esperava
i ha estat la posada en escena
digne del moment.
Un sol espantadís intentant
travessar l'humida boirina
inundava la vall d'en Bas
de clarobscurs i un to
groguenc espantat que
donava un fascinant i estrany
aspecte al paisatge il·luminat
tenuement de vell nou
en rebre la meva mirada
que m'ha permés admirar
altra volta, la seva bellessa
mai del tot oblidada.


0








Per parlar amb els morts
cal triar paraules
que ells reconeguin tan fàcilment
com les seves mans
reconeixien el pelatge dels seus gossos en la foscor.
Paraules clares i tranquil · les
com l'aigua del torrent domesticada a la copa
o les cadires ordenades per la mare
després que s'han anat els convidats.
Paraules que la nit aculli
com als focs follets dels pantans.

Per parlar amb els morts
cal saber esperar:
ells són porucs
com els primers passos d'un nen.
Però si tenim paciència
un dia ens respondran
amb una fulla d'àlber atrapada per un mirall trencat,
amb una flama de sobte reanimada a la xemeneia,
amb un retorn fosc d'ocells
davant la mirada d'una noia
que espera immòbil al llindar.


Jorge Teiller en Poemes secrets, 1965 - del bloc Descontexto
0










Apallissen, mare.
Ara les anomenem forces d'inseguretat.
Han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Com tu, mare, els policies tenen fills;
intentem practicar la pietat, però els seus amos
fan com que s'enfaden, mare,
perquè cremem contenidors.
Però ells han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Han dit que ells saben quina és la solució.
I la solució és seua.
Seua només, mare.
No els hi queda marge, ja,
ni tampoc ganes ni vergonya, per exigir-nos silenci
ara que arribem al llindar del dolor, l'esquelet
despullat del crit.
Apallissen, mare.
Són seues les lleis que no guareixen
les ferides que ens fan bramar.
La ferida no ens l'hem feta nosaltres.
No m'esperes aquesta nit, mare.


irene Climent
0











A vegades la vida fa olor
d'herba acabada de segar,
del terra remullat per la pluja,
del pa sortint d'enfornar,
de nadó acabat de banyar
perfumat amb colonia.
De torrades, o sardines
olor que costa de marxar.
Fa olor a benzina, a brossa
separada per contenidors,
i fa a vegades olor a mort.
Olor a habans al nou Camp,
aspecte a punt d'acabar-se,
a espelmes de cera cremant
perquè se n'ha anat el corrent
o potser d'un aniversari cel·lebrat.
De lavanda, o roses,
o aquell perfum que tant t'agrada
que et portava d'Andorra
i que no puc suportar.
La vida són olors variades,
i per tots els gustos n'hi ha,
però potser la que més valoro
sent conscient no és la millor,
de totes les que he esmentat,
és quan em desperto al matí
i sento...... la teva olor
- - -- - - - -al meu costat.
-
0












Cada temps, cada cosa
té el seu ordre natural,
després hi ha distincións
diferencies i matitzacions.
Hi ha coses que de sobte
deixen de significar res,
i altres que guanyen pes,
com les sagetes del rellotge
a certa edat, que semblen còrrer
més del compte, implacables.
M'agrada contemplar-te
jove i fresca al meu costat,
ja no és temps d'aventures
més la mirada llisca àvida
contemplant el present
el teu present, al que sé
mal que em pesi,
que hi he arribat tard.


un poema de Karl Wolfovitz

0









No escriure, no dir res,
és no ser per al poeta,
encara que és pitjor escriure
i repetir-se constantment.
Les paraules edifiquen un món
fet a mida del poeta,
que des del seu balcó
el contempla amb un deix
de falsa indiferència

i certa displicéncia.
Cal seguir escrivint,
inventar noves paraules
o tergiversar les velles
fins que semblin noves.
No es tracta d'un engany
sinó d'una rendició,

no sempre es té a ma
un bocí d'inspiració....

Karl Wolfovitz
0
.










El plaer de perdre's
en la imatge somiada,
que em recorda
la vella paret
que tan en sap d'aquesta història.
Testimoni mut de qui fórem
dos amants folls
peregrins del desig,
sense pressentir-nos.
Em vaig preguntar
en voler saber qui era,
------------- -qui érem.
Nomes dos essers folls
entregats al sexe
desenfrenat, brutal,
sense demanar-nos res més.
ni pretendre altra cosa.

un poema de Karl Wolfovitz
4













La casa on vaig néixer
ja no hi és, ara n'hi ha un altra
L'escola on anava de petit
tampoc hi és, hi a una plaça
que s'ha quedat sense nom.
La primera casa on vaig viure
igualment ha desaparegut
ara hi ha una perfumeria
amb pisos incorporats.
Sovint penso que han enderrocat
gran part del meu passat
del que tan sols en queden
un munt de runes.



                     *
1
  








Un agró blanc
desafia la tarda.
La seva figura immòbil
desborda l'horitzó.
L'últim raig de llum
fuig sigilós pel riu.
La terra respira a fons
per continuar vivint.

-------------*

"Capvespre al riu", 
de Maribel Mora Curriao
en Kümedungun / Kümewirin,
Antologia poètica de dones maputxes, 2010
descontexto.blogspot.com
0











Les flors.
.
Les flors que seguiràn
el meu enterrament
m'importen un carall,
car jo no las veuré.
.
Lògica
.
En el fons,
el fet de viure
no és més que
un compte enrere.

.
De l'ésser humà
.
M'aixeco i m'apressa la bufeta,
faig la feina d'evacuació,
apareix una urgència apressant
Allò que en deien a Cal Sr. Vall
- aguas mayores -
Vol dir doncs que en el fons
ens agradi o no,
no som gran cosa més
que portadors de merda,
atrapats provisionalment
en un cos feixuc i escadusser.

--------------*
0