EM DEIXO DUR


      Em deixo dur per l'impuls,
      la meva ment llisca com l'aigua

      que baixa pel riu nounat.
      No vull recordar el passat

      ni com era fa uns anys
      ni que pensava o en que creia,
      ni m'interessa ja l'opinió

      que pugui tenir de mi mateix.

      Només en situacions greus
      en moments puntuals
      puc tenir la necessitat
      de recordar
alguna de les causes
      per les que havia lluitat.


      Viure és un aiguabarreig

      d'intensitat i indiferència.

BARCELONA I JO


Mil perfums i mil colors
diu que té Barcelona
el noi del Poble Sec
el veí d'en Jaume Sisa,
Juanito per sa mare.
Barcelona és bona
si la bossa sona 
tant si sona com si no,
que bonica és Barcelona.
Prou de tòpics, ja està bé
que queda el vers carrincló,
Barcelona és moltes coses
tantes com un milió.

Ciutat comtal cosmopolita
i provinciana també
petita i alhora molt gran
amb la font de Canaletes
lluitant amb la de Vilafant.
Les Rambles,  el Paral·lel
Nazario, Ocaña, la Maña, la Moños, 
Alady i més gent de varietés, 
d'una Barcelona canalla que ja no ho és.
Escamilla, Escamillo i el Gran Gilbert.
La Boqueria, Montjuic i el Tibidado
gomas y lavajes, en el Raval salvatge,
La Central, negra i criminal.

La plaça de Catalunya, 
el Corte Inglés, les Rambles,
el Barça, la Damm, el Sant Andreu
i l'Espanyol de Cornellà, que
això sí que els fa enfadar,
però els ho dic amb carinyo
i un xic de sornegueria. 
Barcelona té poder
cantava el gran Peret, el Gato 
la lloava rumbejant
amb una Dharma triomfant.
Caballé i Freddy el 92
tot no arribar-hi un dels dos.

Atletas, bajen del escenario
clamava la veu de tro.
En Pasqual en fou l'artífex
de la gran transformació
d'una ciutat provinciana
en un pol d'atracció
de turistes delerosos
de visitar la ciutat,
amb la Sagrada Familia
que ja és a punt d'acabar,
i el parc temàtic d'en Gaudi,
Casa Batlló, Casa Milà, el Parc Güell
i els fanals de la Plaça real.

La Catedral, l'ajuntament i Can Garlanda,
el casc antic, que no ho és tant.
El port Olímpic i l'estatua d'en Colón
les golondrines i el port, 
Kubala, Johann Messi i en Pep  
quan ho guanyaven tot.
Barcelona és tantes coses, 
que sent com sembla petita
es una ciutat molt gran,
que va de la riba de la Mediterrània
fins la muntanya de  Montserrat.

Aquesta és la meva Barcelona
la ciutat que tant m'estimo i
                               que tant he estimat.

                        
                             *     *     *


LA PLAZA VIEJA

     
      La plaza Vieja de la Habana
      aunque sea un contrasentido
      quizás sea de las más nuevas
      de ciudad de esta ciudad.
      Restaurada no ha mucho
      es una plaza especial
      no ya por la variedad
      de estilos arquitectónicos
      que de todo un poco hay
      ni porque las terrazas
      no estén donde deben estar
      ni por la fuente nueva
      más o menos neoclásica
      que mana sin cesar

      Tiene algo esta plaza algo,
      que se huele al entrar
      es un olor especial,
      fácil de identificar para quién
      hace de las palabras
      su mundo particular
      En esa plaza que os digo
      hay montones de libros
      colocados en estanterías
      casi todos de tapas fuertes,
      de las de verdad. Libros,
      muchos libros abandonados
      que algunos han recuperado
      y allí en la plaza se ofrecen
      esperando alguien los haga
      para siempre prisioneros.

      Las palabras que los llenan
      están ahí, esperando
      suspendidas en el tiempo
      pues los libros,
      al contrario que los hombres
      no gustan de la libertad,
      prefieren el cautiverio
      de la intelectualidad.
*


      
      de siete horas en la habana (2005)

LA MUJER CRIOLLA


      La mujer criolla anciana.
      lee las líneas de la mano.
      La observo a contraluz
      escondida tras su habano.
      En un rincón de la plaza
      un hombre de etiqueta
      gafas ray-ban y sombrero
      de esos de ala ancha
      inmóvil está, como el tiempo.  
      Una chica vende flores
      mientras, los turistas sacan fotos,
      y de pronto suena la música
      la música en directo,
      desde el centro de la plaza,
      la plaza de la Catedral
      de la capital cubana.


de siete horas en la Habana

6. DESGLAÇ



Com l'assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se'n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l'amor.
**
Tèrbolament t’estimo. Tot el pòsit
s'ha remogut. La copa com un mar
tempestejat m'aboca, a contrasang,
restes de vells naufragis, fustes, urc
de suïcidis oblidats, quitrà
enquistat dins l'onada, algues, mort.
No sé trencar-la. Ni, assedegada,
buidar-ne tot l'embat en un sol glop
sense esquitxar-te ni ferir-te, sense
arrossegar-te a l'escullera amb mi.
*. *
Jo sóc l'altra. Tu ets jo mateixa:
aquella part de mi que se'm revolta,
que expulso lluny i em torna
feta desig, cant i paraula.
..
Feta desig, cant i paraula
et miro. Jo sóc tu mateixa.
No em reconec. Sóc l'altra.


Maria Mercé Marçal

AI LA MEMÒRIA!


      En girar la vista enrere,
      i enfrontar-te al teu passat
      t’agrada guarir-te
      en els records deformats
      pel pas del temps, i la
      frivolitat oblidadissa,
      que sol tenir la memòria,
      que no se qui ens l'ha donat.

Suposo que així ha de ser
per no enrogir de vergonya
en una i més ocasions,
a la vista del paisatge
que et marca el retrovisor.
Ai la memòria!
Amiga que ens conforta 
cobrint quan no volem recordar.

      I així tot és magnifica
      dignifica i edifica
      el que pertany al passat
      que certament modifica
      al gust del rememorat,
      deu ser per aixó que es diu
      que fou millor qualsevol
      dels temps del passat.
      
És la memòria qui marca
la pauta de les paraules,
i deu ser certa i correcta
car s’hi he fet coses mal fetes
al llarg de la meva vida, 
la memòria les ha oblidat,
encara que a vegades surin
o aixó és pensa l’entabana’t.

      Diu la Usart que demà plourà,
      i avui será ja, temps passat.

--------------

ESCOLLIR



          De totes les ànimes creades
          n'he escollit una.
          Quan el judici s'escapi de l'esperit
          i es recorri a subterfugis;

          quan el que és i el que va ser
          se separin, i visquin sols, intrínsecs,
          i aquesta breu tragèdia de la carn
          s'escampi com la sorra;

          quan les figures mostrin el seu veritable rostre,
          i modelem en la boira,
          ¡Diré que vaig triar aquest àtom
         de tota l'argila!



                                                                                 Emily Dickinson
                                                                                                            a Cien poemas, 1980

SE M'ACUT


Se m'acut que si les coses
haguessin anat d'una altra manera
potser no estariem junts tu i jo,
ni hauriem tingut fills ni nets
i tot hauria esdevingut diferent
de com ha anat el nostre devenir
fins a dia d'avui.

Se m'acut sovint que si les coses
haguessin anat d'una altra manera
no t'hauria pogut estimar
ni a tu ni a la mainada, ni als nets
ni hauria fruit de tantes coses petites
d'aquelles que sembla no hi són,
malgrat ser-hi presents.

Se m'acut que si les coses
haguessin anat d'una altra manera
tampoc s'hauria notat massa,
hem procurat fer poc soroll
transcòrrer per ací de manera discreta
i és així com ha de ser
anar fent sense gaire fressa
com l'aigua que tranquil·la
baixa per la vall, fresca i neta.

Viure, és anar fent camí
sense que massa es noti.

SOBRE FLAUBERT


Reflexió

No he acabat d'entendre mai,
la frase a Flaubert atribuïda.
"Madame Bovary c'est moi."
Em temo que ens enganyava,
o jo vaig molt errat, puig
l'Emma a part de manyaga,
és el símbol de la vulgaritat.

Exaltació

Porto exactament,
34 pàgines llegides
de Salambó, de Flaubert
i estic tan aclaparat,
desbordat pel barroquisme
del seu llenguatge en estat pur.
que m'he aturat - per pair-ho -
per preparar-me a absorbir
aquesta embriaguesa de paraules
que em desborda i aclapara
com una placenta a un no nat
que encara no ho sap, però
està a punt, prepara't.
per obrir els ulls a la vida.


A Mercé Foradada

ENVEJA DE QUI VIATJA


Amb Isabel parlava
de viatges a peu,
i no se si m'entenia
en dir-li que no els llegia
per sana enveja
- si és que de sana n'hi ha -
d'aquells que tenen la sort
en caminar per caminar
sense angunies ni pressa
ni hora d'arribar.
De passejar indolents
tafanejant el paisatge
gaudint-lo i apreciant-lo
dedicant-se únicament
a la més noble de les arts
l'art de badar.

*