Una dona sense un home
    és com un peix sense bicicleta
        Anònim
    I

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.


    III

Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.

M'he emborratxat de solitud.

    IV

La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.

No talleu els arbres del canal!


    VI

De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.


    IX

Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts, 
sense sabates...


    X

Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.

El vent de març juga a matar
i me la torna.

El meu cor l'entoma.


    XII

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.



Maria Mercé Marçal
0

És un forat de verdor on canta una ribera
enganxat bojament a les herbes de parracs
d'argent; on el sol, de la orgullosa muntanya
resplendeix: és una petita vall que escumeja raigs.

Un soldat jove, boca oberta, cap nu,
i el clatell banyant-se en el fresc creixent blau,
dorm; és estès a l'herba, sota el cel,
pàl·lid al seu llit verd on la llum plou.

Els peus en els gladiols, dorm. Somrient com
somriuria un nen malalt, fa un son:
Naturalesa, bressola’l calorosament: té fred.

Els perfums no fan estremir el seu nas;
Dorm al sol, la mà sobre el seu pit
Tranquil. Té dos forats vermells al costat dret.



Jean Artur Rimbaud Octubre de 1870.
1


Homes joves ja vells,
de gest adust i cansat,
pell assaonada
i mans nervudes.
Encorbats sobre la sorra,
d'una platja que no era seva,
clavant els peus amb força
per tirar la corda que,
acosta la barca a la riba.
Fregant l'esgotament,
la mirada,
perduda en un horitzó
de cases blanques i oliveres,
que impassibles contemplen
el lent passar del temps,
l'anar i venir de les ones,
i la blavor del cel.
Una mirada
que dona l'esquena a la mar.
La mar que tant estimaven,
i que tant els va castigar.

*
0










Hi ha un prat verd, humil i florit,
dos avions xoquen entre ells,
son moderns i sofisticats, però
és palès que quelcom ha fallat.
Cauen, s'estavellen i mor gent,
i el prat continua allí,
verd, humil i florit,
on ha estat sempre,
des de l’inici dels temps.

----------------*
0







La lleugera brisa
remou les fulles que estremides,
cambien el color en moure's.
Les claretats que les traspassen
canvien segons el moviment
que els hi dona el vent.
No són vulgars les fulles,
res és vulgar, ni falta ni sobra
en l'entorn de la natura,
tot està dissenyat per cumplir una funció.
El que fa temps em pregunto és:
Qui en devia ser l'arquitecte?
... el seu creador

----------------*

0









No el sento del tot meu, el meu temps
diguéssim que no acabo de trobar-m'hi,
d'encertar amb l'encaix adequat,
i resto reclòs dins la meva trinxera,
fent tasques variades amb cert desconcert
propi - suposo - de qui no sap ben bé
ni d'on ve ni a on pretén anar.
Perdut enmig de les meves vacil·lacions,
conscient de les mancances i servituds,
preocupat per l'inexorable pas del temps,
sense trobar respostes a preguntes
que em faig fa ja massa,
i tot i estar emetent, despert,
no sento veus lúcides que em portin a port,
i em rebel·lo atès se que hi son
però no les trobo, potser
perquè no hi ha fars pels homes de terra,
o perquè ha arribat l'hora
de sortir de l'amagatall i enfrontar-se
a les pròpies pors sense vacil·lar.
0
Ella dorm. És l'hora en què els homes
ja han despertat, i una escassa llum
entra encara a ferir-los.
Amb molt poc en tenim prou. només
el sentiment de dues coses:
la terra gira i les dones dormen.
Reconciliats, ens apressem
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo.


Gabriel Ferrater
.

0






Des d'un profund avorriment
busco una drecera
cap a una il·lusa llibertat.
El paisatge és desolat
com una carretera secundària
envoltada en la boira
i el fred de l'ànima.
Potser busco un món impossible
perquè ja no se esperar
cansat de desesperar.


Karl Wolfovitz
0
I succeí que un dia,
pasturaven per un prat
la vaca cega i la de la mala llet.
En no ser molt gran el terreny
mica en mica s'anàven acostant
l'una a l'altre i altre a l'una,
fins que en arribar el moment
de creuar-se, entre una que no hi veia
i l'altre que estava emprenyada,
s'ignoraren totalment
continuant cadascuna el seu camí,
perdent-se així un moment històric
per intercanviar parers
sobre llurs poemes que les havien
fet immortals arreu del Principat.
:
I és que, les vaques no estàn
per la poesia ni els poetes,
i la majoria de la gent,
. . . .. . . .. . . . . tampoc.

*
0
Mar opalí
pel qual voletegen
àvides les gavines.
El seu vol el mira el sol
l'aire les envolta
mentre majestuoses
rissen el seu vol.
Rastres de gris perla

al cel blau es reflecteixen 
mentre les gavines volen
cap la línia de l'horitzó.
1

La nostra insignificança
traspuada de superioriat
ens ha dut a inventar-nos Déus
a nostra imatge i semblança,
i així ens han sortit
de maldestres i venjatius.
Tot plegat per diferenciar-nos
dels altres animals, els quals
no necessiten dels Déus,
prou conscients són
del paper que els hi ha tocat
a representar en aquesta auca,
i s'ha de reconèixer que ens superen
 i amb escreix en dignitat.

*
0







El plaer de perdre's
en la imatge somiada,
que em recorda
la vella paret
que tan en sap d'aquesta història.
Testimoni mut de qui fórem
dos amants folls
peregrins del desig,
sense pressentir-nos.
Em vaig preguntar
en voler saber qui era,
------------- -qui érem.
Nomes dos essers folls
entregats al sexe
desenfrenat, brutal,
sense demanar-nos res més.
ni pretendre altra cosa.

un poema de Karl Wolfovitz
0


Això de la vida és,
en principi molt senzill,
defensa les teves idees
lluita sens defallir per elles,
no renunciïs a cap principi
i mantén-los per sobre de tot
sense considerar les conseqüències
negatives o inconvenients
que et pugin reportar.
Si ets coherent amb tu mateix
i amb allò en que creus, viuràs
no massa temps, no et serà fàcil
i segurament ningú t'ho agrairà,
però haurà valgut la pena. 
Fes-ho per mi i d'altres com jo, 
que ens hem quedat en la teoria
d'idees deformades pel temps,
i uns quants ideals perduts
en algún racó obscur
..................... de la nostra memòria.

*
1
Déu li ordena que elimini
el fill d'una coltellada
Els caps dels camps d'extermini
eren també gent manada.

Quatre mil mots. Pere Quart
0







L'hivern amaga la llum
la redueix a la mínima instància,
tot és somort i gris,
i els colors a penes brillen.
La primavera els reneix
els camins s'omplen de flors
i verds de gamma variada
i l'aigua brolla arreu
regant la terra revifada.
L'estiu és la llum
en l'expressió més elevada
i és quan el dia s'allarga
entre la nit i l'albada.
La tardor és colors,
colors ocres grocs i taronjes
que dona cromatisme al bosc
mentre s'escurça la vesprada.
I així any rere any les estacions van fent
mentre nosaltres naixem, vivim i morim
sense alterar-hi gran cosa
però fruint d'aquest paisatge
cobejosos de cel i terra,
..... un any rere l'altre.
0










En girar la vista enrere,
i enfrontar-te al teu passat
t’agrada guarir-te
en els records deformats
pel pas del temps, i la
frivolitat oblidadissa,
que sol tenir la memòria,
que no se qui ens ha donat.
Suposo que així ha de ser
per no enrogir de vergonya
en una i més ocasions,
a la vista del paisatge
que et marca el retrovisor.
Ai la memòria! Amiga
que ens conforta cobrint
vergonyes i malifetes
que no volem recordar.
I així tot és magnifica
dignifica i edifica
del que pertany al passat
Deu ser per aixó que es diu
que fou millor qualsevol
dels temps del passat.
És la memòria qui marca
la pauta de les paraules,
i deu ser certa i correcte
car s’hi he fet coses mal fetes
al llarg de la meva vida, 
la memòria les ha oblidat,
o aixó és pensa l’entabana’t.

Diu la Usart que demà plourà,
i avui será ja, temps passat.

---------------*
.
0

En la història de la humanitat
que fa ja molt de temps que dura,
l'ùnic que ha anat canviant
al llarg dels anys, 
i fins i tot dels segles, ha estat
la qualitat de la posada en escena,
car l'argument i els actors
es repeteixen constantment
fins arribar a un estadi
d'avorriment infinit.

*


1










Restos de una hermosa dama
mal envejecida, conforman
las dos Habanas,
la nueva y la vieja,
de calles angostas y largas
paredes desconchadas
y edificios derruidos o casi,
que no se repararán jamás.
.

La vida en la calle, las puertas
y ventanas de las estancias,
abiertas de par en par, emanan
olor a ron y especias, y la música
que lo invade todo, a los sones
del merengue, la guaracha,
la guajira, o el cha-cha-cha
Una mami viejecita sonríe desde un
rejón, es una sonrisa triste,
de quien ya no espera nada, pero
sonríe, con los surcos de su cara
*
Y la dos Habanas sobreviven
siendo tantas sus carencias
que hasta carecen de nada
Y la gente canta y baila
y sonríe por la calle, y los niños
todos uniformados van y vienen
de la escuela. El sol, cómplice
con los desheredados alumbra
y les calienta. Hay una plaza
llena de luz y libros olvidados
y la Catedral y el Capitolio
y museos, muchos museos.
*
Un viejo Buick del 59 ha reventado,
un neumático desgastado, y allí
en medio del paseo del Prado
vanamente intentan repararlo
Mientras en el malecón, una mulata
se pasea contoneándose,
sus caderas cimbrean sinuosas
despertando más de un suspiro
entre los chavales que están pescando.

Son las dos de la tarde y
el custodio del monumento
al general Máximo Díaz,
espera su comida. Liovis
platica con él, mientras
intenta cazar algún turista,
un rastafari sentado en la acera
dibuja barrocas formas
en una gruesa libreta
*
Y la Habana sigue ahí,
dejando pasar el tiempo
al son de una guajira
de las de Joseito,
el de Guantanamera.
Y a pesar de todo y de todos,
la ciudad se siente viva
En palabras de su gran poeta
“Eternamente viva”.
*
0

No vull ara que em faig gran
caure en un ostracisme 
al que ja m'hi condemnaràn.
Ni vull enfocar el temps que queda
amb excessiva desidia, ni tampoc
amb rebelía exagerada
que cada cosa s'ha de fer al seu temps
i en la seva justa mesura.
Intentaré presevar la lucidesa
que és el do més preuat
sense massa escarafalls
ni aldarulls innecessaris.
M'estimo la lucidesa
per damunt les altres coses.
Envelleix qui ha viscut
i cal acceptar-ho con un procés
natural, com el que és
malgrat no ens agradi:
una venjança de la naturalesa.

*
1










M'agrada viure al recer
de casa dins el dia a dia,
lluny d'aldarulls i conflictes
que m'angoixen i aclaparen.
No és que vulgui defugir res
simplement sóc home de rutines
repetides amb vocació d'ermità
a recer en la seva cova,
que el meu mal no vol soroll
i sóc home de calma.
Impunement m'ataca el dia a dia
que absorveix i distreu
d'evocar desgracies passades
tapades per tanta saturació.
de noticies immediates.
Aui algú ha donat un cop d'Estat
ha matat la democracia
i ningú mourà un dit pel meu país
com no ho varen fer per Srebrenica.

Europa és ací mateix i alhora
distant, molt lluny, massa.
1






No naixerà cap arbre en anys
a la terra recremada, només
les cendres i els esquelets
dels arbres immolats
contemplaran el desolat
i ermot paisatge.
Les pedres calcinades,
la closca d'una tortuga
a qui el foc va atrapar
són l’única companyia
que els hi ha quedat.
És el que en resta del bosc
desprès de la flamarada
de l'infern de vent i foc
de la setmana passada.

-
1









Una parella de joves
travessa lleugera el carrer,
sense respectar el semàfor
ni el pas de vianants.
Una parella de vells,
agafats de la mà espera
pacientment que es posi
el semàfor en verd.
Sol ser a l'inrevés,
però ha estat així aquest matí.
La pressa és mala consellera,
i sol ser patrimoni de la gent gran
que cap en tenen,
pero sovint ho fan.

De la Gran via, sona la sirena 
d'una ambulància.
4






Ara que els limits del temps
s'estàn escurçant amb presses,
reprenc amb la cura
de vell alquimista
projectes antics mig oblidats
o deixats a banda,
en els anys perduts
de la poca calma.
0

.






Aquests versos són per a tu,
que has perdut un amor
i n’estàs esperant un altre.
És el temps que et toca viure
entre el desencís i el goig
entre l’absència i el palp
I no pots defallir pel que,
potser ha estat una fotesa,
un cop el temps i la serenor
les coses al seu lloc han deixat.
No tens l’amor però tens la vida
i l’herència que t’acompanya
dia rere dia. Oblida records
com ho fas amb atuells que
amb el temps son inservibles,
surt al carrer i atrapa la vida
No tens l’amor, es cert,
però n’arribarà un altre
i el dia que vindrà, la llum
de la tristesa s’esvanirà,
el cor bategarà de nou
i el món s’omplirà de colors
com abans, quan eres feliç
i estaves enamorada.

I no vull que res et contorbi
mentre el nou amor es fa pregar
tot arriba tard o d’hora,
i espero en el teu cas
estigui a punt d'arribar.


-------------*

a Joana T.
.
-
0


La tarda mor cada dia,
en arrivar el ranvespre.
Les estrelles la ploren,
arbres i flors es recullen
els ocells callen,
el vent s'aquieta,
i tot resta somort
dins un dens silenci.

Sojorn de nit.

*
2









A Josep Obiols 

Res no és mesquí 
ni cap hora és isarda, 
ni és fosca la ventura de la nit. 
I la rosada és clara 
que el sol surt i s'ullprèn 
i té delit del bany: 
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta. 

Res no és mesquí, 
i tot ric com el vi i la galta colrada. 
I l'onada del mar sempre riu, 
Primavera d'hivern — Primavera d'estiu. 
I tot és Primavera: 
i tota fulla verda eternament. 

Res no és mesquí, 
perquè els dies no passen; 
i no arriba la mort ni si l'heu demanada. 
I si l'heu demanada us dissimula un clot 
perquè per tornar a néixer necessiteu morir. 
I no som mai un plor 
sinó un somriure fi 
que es dispersa com grills de taronja. 

Res no és mesquí 
perquè la cançó canta en cada bri de cosa. 
—Avui demà i ahir 
s'esfullarà una rosa: 
i a la verge més jove li vindrà llet al pit. 

(L'irradiador del port i les gavines) 
Joan Salvat Papasseit
0










La boira del capvespre
em torna records
dels dies plàcids,
dies en què aliè als problemes
tot semblava en ordre
i la vida s'oferia com una verge
per a ser desflorada.
Era només un miratge,
viure és acumular fracassos
i desenganys.
Només els records
dels moments feliços
i l'esperança, sovint vana
ens permeten suportar
la pesada càrrega
de l'existència.

--------------*



0