CAMINO A CASA

 

La luna bordea la marea ondulante donde resbala un pez,
El agua produce una tranquilidad de sonido;
La noche es un anclaje de muchos barcos
Camino a casa.
 
Hay extraños tuneleros en la oscuridad, y zumbidos
De alas que mueren, y arañas peludas que hilan
El silencio en las redes, y los inquilinos
Se mueven suavemente.
 
Piso las sombras que se deslizan entre la hierba,
Y siento la noche inclinarse fría contra mi cara;
Y desafiado por el centinela del espacio,
Paso.

“Camino a casa”, de Joseph Auslander

en Antología de Poetas Estadounidenses (1937-2018), 2018

Luis Alberto Ambroggio, antologador y traductor

descontexto.blogspot.com

Home-Bound
The moon is a wavering rim where one fish slips, / The water makes a quietness of sound; / Night is an anchoring of many ships / Home-bound. // There are strange tunnelers in the dark, and whirs / Of wings that die, and hairy spiders spin / The silence into nets, and tenanters / Move softly in. // I step on shadows riding through the grass, / And feel the night lean cool against my face; / And challenged by the sentinel of space, / I pass.

DRECERA

Des d'un profund avorriment

busco una drecera
cap una utópica llibertat.
El paisatge és desolat
com una carretera secundària
envoltada per la boira
i el fred de l'ànima.
Potser busco un món impossible
perquè ja no se esperar
cansat de desesperar.


Karl Wolfovitz

ATRAPATS

         Fem, parlem, diem
      opinem, pontifiquem
      i de res realment
                       hi entenem.
      Estem atrapats
      en la nostra incongruencia,
      com la papallona rere el vidre 
      que se sent perduda. 
      Desconcertats, 
      no entenem res 

      de tot en general,
      mentre ens perdem
      entre afirmacions
      i silencis malentesos.
.

.

EL DARRER ACTE

Le dernier acte est sanglant, quelque belle

que soit la comédie en tout le reste. On jette

enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour

jamais. - PASCAL

Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d'herba tocada
per l'esbatec del primer vent del dia,
vagits de llum,

M'adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d'entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
-car hom beu molt-, de restes de vianda
ja freda als plats -car hom menja a deshora,
de pressa i malament-,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s'extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou cremar bé.

I mentre sec al balancí, d'esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d'emprendre
reformes radicals.
No sé quines, però,
car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és veure
què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d'amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d'un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l'arbre del cant fins a l'orella casta
d'Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d'Apol.lo,
i una calitja d'or tremola
devant els ulls,
que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m'espantaré del fred que ha d'arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,

i que em faré enrera de tot,
covardament, com l'atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.
No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.

Altra vegada sóc
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.


Joan Vinyoli

LA BOIRA DE L'OBLIT

No pots refugiar-te
en la boira de l'oblit
perquè tot persisteix en la memòria

malgrat el pas del temps.
L'oblit es un engany que 

ens fem sovint que enlloc duu

                              i poc ajuda,
Recordar, evocar el passat
es tenir consciència del que s'ha fet
amb els encerts i errors que
a tots ens acompanyen,
sense passar factura ni passar comptes
que a un mateix no es sol fer
ni es porta gaire,
potser perqué a ningú li convé 

ni l'interessa enfrontar-se als errors
comesos sovint no admesos,
que malgrat tot l'acompanyen
i que es poden diluir però no oblidar.

Viure és aprendre a conviure

amb els erros comesos, que no evitarem

sabent que els tornarem a cometre.

Viure és acceptar amb resignació

                         la nostra incongruència.


*

PALESTINA

Pols, plors, por

angoixa, remor
remor d'angoixa
Pols, plors, por
crits, detonacions
aldarulls, venjances
venjances i aldarulls.
Sang i ferits
morts i sang,
infants i adults
innocents i culpables.
Culpables de res
innocents de tot
Ignomínia i sang
ferits i sang.
I morts,
morts,
morts.
I els déus, on són?

*

CONTEMPLO ENTRE LAS AGUAS DE TU CUERPO

      Contemplo entre las aguas de tu cuerpo

      la celeste blancura del pantano 

      desnudo bajo el campo con relieves 

      y circundado por el verde fuego. 

      No muy lejos el mar y las estrellas

      en las arenas grises de las nubes. 

      Manos entre las piedras con las olas 

      y tus ojos azules en las hierbas. 

      Las alas se aproximan. Descomponen, 

      perdidas en las páginas del bosque, 

      Bronwyn, mi corazón, y cenicienta 

      sobre la tierra negra y en los cielos.

                                            

                                     Juan Eduardo Cirlot

RECORDS

De la mateixa manera que ja no hi ha pallers
han desaparegut moltes de les coses,
que omplien el paisatge de la meva infantesa:
el carro i la mula del “Basta”, que cada matí
passava davant de casa mentre jo esmorzava,
la torna en anar a buscar el pa a cal “Sisu”,
els patins de quatre rodes lligats a les sabates,
la rodona, si, aquella llanta de bicicleta
que amb un pal guiàvem amb força traça.
El Sanches els diumenges davant la Creu Alta,
"regalèssia tendre", cridava i caramels de mel.
. 
La moto amb sidecar que tenia el meu pare,
jugar al bell mig del carrer amb els companys,
la fona per tirar-nos pedres barri contra barri,
els cromos de la xocolata i també del litines,

les xapes i els botons per jugar a fútbol.
Els pastorets a la Parroquia, i resar el rosari
cada tarda. El més de Maria i Setmana Santa.
La cobla tocant sardanes cada diumenge,
sortint de missa de dotze; el vermut de garrafa,
les olives"rellenes" i les patates "xips"
el pa amb oli o amb vi i sucre i la llet de vaca.
. 
Tots aquests records esvanits amb el temps
formen part d’un passat que ja no tornarà.
I que n'hem perdut de bagatge amb pocs anys!.
Ens estem fent grans, que no vells,
però hem arribat fins aquí, i aquest passat
perdut en els records del temps, d'un temps
que encara és el nostre, amb nosaltres
un dia se n'anirà... per sempre.

                                      *