23.10.26 - 1 comment

DEBADES CAMINEU


Debades camineu pel fil de la navalla,
el risc de viure és present en el viatge,
amb la consciència que, en qualsevol moment
us seran tallades les amarres
d’aquest vaixell foradat,
perdut en mig d’una mar enorme i foragitada,
talment a la deriva sense destí prefixat,
amb l’horitzó tan llunyà que no podreu ni abastar-lo.

Debades camineu pel fil de la navalla,
cercant un horitzó que per més que us atanseu
s’allunya cada cop quan sembla és més proper,
malgrat la llarga distància.
Enmig d’aquest viatge, és la vostra solitud
qui us parlarà i sabreu
 que la porteu dins vostre,
abans d’arribar al port de la no tornada,
on es farà palesa, ja per última vegada,
-----------------------------la vostra dissort.
.
*  *  *
Un poema de Karl Wolfovitz

19.10.26 - 2 comments

ENVELLIR













He desat les il·lusions
en un calaix sense fons
per a no recuperar-les.
Viuré doncs de realitats
i deixaré de perseguir
debades les utopies.
El temps dels somnis s’ha acabat
ja no hi ha sol als terrats,
ni catifes verdes que m’emparin.
Els arbres despullats no floreixen,
i tampoc les flors
que el meu jardí ornaven.
La grisor és el present
d’un futur que poc depara,
dins un paisatge que 
irremeiablement es degrada.
No em queixo, deu ser així
com es va acabant l’estada,
renunciant de mica en mica
a tot allò que t’agrada.
Envellir, és acceptar-ho
de mica en mica, ignorar
amb la justa displicència,
com si no anés amb tu
que aquest viatge s’acaba,
sense senda de retorn,
ni hora anunciada.

16.10.26 - 2 comments

DE TANT EN TANT


De tant en tant torno a pobles
que feia temps no visitava.
Soc ombra esquiva de pas
de curta estada,
i els records acumulats
persisteixen malgrat tot,
d'una església, un carrer
un bar, o una llibreria
que puc identificar 
sense dificultat d'oblit.
Puc recordar una simple pujada
d'un carrer empedrat
o una plaça determinada,
i situar-ho en el temps
i el context de l'estada.

Abans pensava que no existien
els pobles quan jo no hi era
que els posaven de llarg
amb motiu de ma arribada.
Si jo no hi era - em deia
quin sentit tenen? No cal...
Estranya vanitat
afortunadament perduda
car de ser a l'inrevés
hom tampoc existiria
a la que deixés de passejar
per qualsevol dels carrers
d'aquests pobles llunyans.

14.10.26 - 2 comments

ORACIÓN


    Para mis días pido, 
    Señor de los naufragios, 
    no agua para la sed, sino la sed, 
    no sueños 
    sino ganas de soñar. 
    Para las noches, 
    toda la oscuridad que sea necesaria 
    para ahogar mi propia oscuridad.

    Piedad Bonnett

AQUEST PARDAL














Aquest pardal que picola
restes de llavors oblidades
aliè a tot, no ho sap
però té quelcom que a mi
i a més d'un ens fa enveja
No té pressa ni por de res,
gairebé podria agafar-lo,
més ell sap no ho farè.
Indolent, va fent la seva
sense ningú que el mani o
diguéssim que l'apressi; és

l'únic amo del seu temps
que empra com vol,
i amb el que a ell li sembla.
Quan ho considera oportú
aixeca el cap, agafa embranzida
i aleshores simplement, vola
no és cap àliga ni una garsa real

però el menut pardal vola,
més amunt d'on jo puc arribar.
El veig alçar-se cobejós,
la mirada el segueix allà enllà
fins a perdre'l de vista, o

dalt d'una branca enfilat.
És un simple pardal,
i al contrari que hom,
ell és lliure del tot,

ningú el pot manar
ni a ningú ordena,
només que no ho sap
i de fet,

............. tant li fa.

GERMÀ












He viscut de sempre
al meu carrer.
Ara has vingut tu - germà -
sol i necessitat.
És gran, hi cabem tots dos.
Pots quedar-t'hi,
no et demanaré molt,
només que m'escoltis,
com ho penso fer jo.

Visc al carrer de la calma,
i la diversitat.
Però ves amb compte,
n'hi ha un altre al meu costat.
Ni t'hi acostis - germà -
és el carrer de la intolerància,
de la intransigència,
de la manca de caritat.

¡OÍD, HUMANOS!


 ¡Oíd, humanos, sentados en la orilla, riendo alborozados!

Alguien en el agua está perdiendo la vida,
alguien incesantemente bracea
en este iracundo y oscuro y pesado mar que conocéis.
Mientras embriagados estáis
con el deseo de someter al contrario,
mientras en vano imagináis
haber tendido una mano al desvalido
para amasar fortaleza,
mientras apretáis la correa
alrededor de vuestras cinturas,
¿cuándo os puedo yo hablar?
¡Alguien dentro del agua en vano está siendo sacrificado!

Oíd, humanos, reclinados gozosamente en la orilla,
pan en el mantel, ropa sobre vuestros cuerpos;
alguien desde el agua os llama.
Con sus manos cansadas golpea el pesado oleaje;
abierta la boca, con los ojos arrasados de pánico
ha visto vuestras sombras desde la lejanía,
traga agua del profundo azul cobalto y a cada momento su angustia crece.

Saca de las aguas
a veces la cabeza, a veces un pie.
¡Oíd, humanos!
Sus ojos desde la distancia aún atisban este mundo envejecido,
grita y confía en el auxilio.
¡Oíd, humanos, en contemplación sobre la plácida orilla!

Las olas golpean la orilla silenciosa,
rompen como un borracho que inconsciente se desploma,
rugiendo retroceden; y de nuevo este clamor llega desde la lejanía:
“¡Oíd, humanos!”,
y el rumor del viento resuena cada vez más descorazonado,
y su voz, en el rumor del viento, más se desvanece.
Entre las aguas distantes y cercanas
siguen resonando estas voces:
“¡Oíd, humanos!…”.


Nima Yushij. Poema ¡Oíd, humanos! 27 azar 1320 HS / 11 diciembre 1941

DANYS COL·LATERALS












La meva atenció es distreu
del que estic mirant avorrit.
No hauria de llegir diaris
ni empassar-me tot
l'allau d'informació diària
que en torna immune
i que no fa més
que atiar la meva indolència,
i llunyana mirada
a qualsevol de les desgràcies
que succeeixen cada dia.
Els morts i els damnificats
formen part 
d'un rutinari 
                         paisatge quotidià
que per reiteratiu no m'afecta,
llevat que el nombre de víctimes
sigui molt alt 
                 o la desgràcia propera.
Ens han vacunat contra tot mal
que no ens afecti a nosaltres,
i han creat la societat de la indiferència
davant els danys col·laterals
del dia a dia d'un món
                  injustament globalitzat.

BROGITS


De brogits antics venim
com les ones de la platja,
malgrat l'anar i venir
l'inacabable viatge,
o les aus quan la migrada
lluitant contra l'oratge.
De brogits antics venim
com la remor de l'aigua
el crepitar del foc,
o l'udol del vent quan canta,
l'espetec del llamp
o el retrunyir del tro
sobre la vall tancada.
D'olors antics venim
d'herba recent segada,
d'olor a terra mullada
o pa després d'enfornar.
De brogits i olors venim
per la ment oblidats 
de l'home de ciutat.
Brogits nous ens acompanyen
altres olors també,
haurem d'acostumar-nos
aviat ja seran vells.



BRÒFEC FUTUR


         Aquest present aspre 
          aquest bròfec futur
          aquest passat perdut,
          només ens donaran la treva
          dels dies vençuts, dels
          que amb paciència i esperança
          aconseguim treure'n
          algun profit i ensenyança.
          Oblidar penes, celebrar alegries
          i no oblidar els problemes
          més enllà de la pandèmia,
          ha de ser l'objectiu,
          guanyar temps a la vida 
          i als somnis pendents.
          Aquests temps difícils
          no són un mentrestant en la vida
          si no el camí vers un futur utòpic,
          feixuc, que intentem construir,
         i que ens venen com a distòpic,
          els apologistes del malastruc,
          que ens han robat l'ahir

                    i ens malbaraten el futur.