ANOARRA - POESIA - HAIKUS - TANKAS - ANOARRA, BLOC DE POESIA

ALS VELLS PESCADORS DE ROSES


Homes joves ja vells,
de gest adust i cansat,
pell assaonada
i mans nervudes.
Encorbats sobre la sorra,
d'una platja que no era seva,
clavant els peus amb força
per tirar la corda que,
acosta la barca a la riba.
Fregant l'esgotament,
la mirada,
perduda en un horitzó
de cases blanques i oliveres,
que impassibles contemplen
el lent passar del temps,
l'anar i venir de les ones,
i la blavor del cel.
Una mirada
que dona l'esquena a la mar.
La mar que tant estimaven,
i que tant els va castigar.

*

LA LÍNIA DE L'HORITZÓ



Rere la línia de l'horitzó
hi habiten les esperances,
els somnis mai realitzats
les terres inexplorades.
Debades intentaràs creuar-la,
mai no ho aconseguiràs,
a mida que t'hi acostis
ella s'anirà allunyant,
fins arribar a una altra riba
semblant a la que has deixat.

Però enmig d'aquest viatge
coneixeràs altres contrades
plens de gent perduda com tu,
a la recerca de tot o res.
Lluitaràs contra l'oratge
envoltat de maltempsades
que acabaràs superant.
En arribar de nou a port
hauràs acumulat experiències
que no et serviran per a res.

Cert és que seràs més vell,
però no per aixó més savi.


                  *
.

LA BOIRA DEL MATÍ


           No es distingeix el cel del mar
       en la boira del matí.
       La línia que separa ambdós
       és tan confusa com la meva ment
       davant l'allau d'informació
       que absorbeixo cada dia.
       El mar si sap on es separa
       la línia de l'horitzó de la boira,
       una línia inabastable per a l'home
       tan inabastable com saber la veritat
       de l'allau d'informació 

                que donen a les notícies.

IMATGES



La por repeteix les imatges. 
La repetició mateixa és la por. 
La realitat escriu i les emocions 
rimen i uneixen escena rere escena. 
El túnel no és el món 
però el solipsisme rugeix 
com un sistema gelat 
on ningú escup o put. 
Un seguit d'imatges reflectides 
en un gegantesc cos 
on brillen foscos sols parlants. 
El poema creat per la vida 
i després negat per l'economia 
(El discurs i l'enumeració), 
el poema ofegat a les venes. 

Les imatges tremolen, callades, 
com un peix carbonitzat 
que encara s'agita en la foscor.

Imágenes 

El miedo repite las imágenes. 
La repetición misma es el miedo. 
La realidad escribe y las emociones 
riman y unen escena tras escena. 
El túnel no es el mundo 
pero el solipsismo ruge 
como un sistema helado 
donde nadie escupe o hiede. 
Un racimo de imágenes reflejadas 
en un gigantesco cuerpo 
donde brillan oscuros soles parlantes. 
El poema creado por la vida 
y luego negado por la economía 
(el discurso y la enumeración), 
el poema ahogado en las venas. 

Las imágenes tiemblan, calladas, 
como un pez carbonizado 
que aún se agita en la oscuridad. 

                        *

Bruno Montané - descontexto.blogspot.com
En el futuro, Hanan Harawi Editores, Lima, 2019

LAMENT




       
Salto del llit alertat
        per l'enrenou d'ocells

        l'aletejar de ses ales
        i la seva xerrameca.

        Les últimes gotes de rosada
        tremolen en dificil equilibri

        sobre les fulles verdes

        que les fa trontollar
  
        amb tant d'enrenou.

        A la finestra,
        un canari engabiat refila,

        què ens diu el seu cant?,
        tancat allí de per vida
        i encara canta.

        o és potser un lament?
        de la joia
que creiem percebre
        en la ignorància de no saber
        ni tan sols entendre
        el seu cant
desesperat.

                             *  
----------------
*

ARA TE'N VAS


       Ara te'n vas filant frases,
       ara puges com el fil d'un globus,  
       més i més amunt,
       a través de branques i fulles,
       fora del meu abast.
       Ara fas el ronso,
       m'estires del camal,
       mentre t'escapes de mi.
       Aquí hi ha el jardí,
       aquí hi ha el camí,
       aquí estic jo al bell mig del camí,
       gronxant pètals de flors marcides,
       mentre tu t'allunyes.
       Ara te n'has anat
       lentament, subtilment,
       per no tornar.

                                        *

                                                            

-

NEGRA NIT


Negra nit, blanca lluna 
sól entre ombres camino,
 
dubtes clarors i desficis
 
son l'única companyia
 
que duc al meu sarró.

Allà enllà una campana decideix
que és la una
,

la gent dorm i només veig
alguna llum als edificis. 
A l'hora de les bruixes

isolat, vago malenconiós, intentant
saber qui soc,
 que hi faig
en una ciutat
 que m'és del tot aliena,

o potser l'aliè soc jo atès ella ja hi era 
abans no hi arribés.
 
Soc visitant permanent
 d'una ciutat
estranya
 que no distingeixo
i a més
 no sento com a meva.

No en soc l'únic foraster
tots ho som de la vida i no tinc
més remei
 que seguir caminant

fins trobar la meva via.
Si no ho aconsegueixo continuaré
sens defallir
 fins al centre de la vila. 
Si allí no m'hi reconec
 
ni trobo cap referència,
 
seguiré deambulant

com una ànima en pena,
que no sap ben bé d'on ve.
ni tampoc on ha d'anar.

La vida és un camí 
entre dues ciutats,
o entre dos pobles
pels més afortunats.

                     
                        *

                         

SOJORNO

.

          Sojorno
          davant del mar,
          llenques esteses
          i els dies de ponentada
          m'acompanya el plor
          d'una arpa desafinada

Mentre, prenc vi blanc,
deposo reis i filòsofs,
mig embriac, mig adormit,
prenc decisions encertades
i ja oblidades

          Gemego
          dins aquesta habitació blanca,
          que ja es mitja mort,
          que ja es sencera buidor

Acabo
el poema i la dedicatoria,
mentre sona aquella melodia
sense lletra...


un poema de Jean Robur