ANOARRA

29.7.26 -

BRÒFEC FUTUR

Aquest present aspre
aquest bròfec futur
aquest passat perdut,
només ens donaran la treva
dels dies vençuts, dels
que amb paciència i esperança
aconseguim treure'n
algun profit i ensenyança.
Oblidar penes, celebrar alegries
i no oblidar els problemes
més enllà de la pandèmia,
ha de ser l'objectiu,
guanyar temps a la vida
i als somnis pendents.
Aquests temps difícils
no són un mentrestant en la vida
si no el camí vers un futur utòpic,
feixuc, que intentem construir,
i que ens venen com a distòpic,
els apologistes del malastruc,
que ens han robat l'ahir

i ens malbaraten el futur.

29.7.26 -

- anoarra

No comments

GOTES DE PLUJA

Les gotes de pluja, s'encasten tremoloses

al vidre de la finestra,

deixo d’escriure i les observo.

Avorrit com estic, per un moment

han cridat la meva atenció.

M’aixeco i m’hi acosto,

el vidre més que atraure-les

els hi ha fet de para-xocs.

Després d’un instant en què,

quietes, es queden en suspensió,

llisquen vidre avall, deixant

un rastre de punts diminuts.

Ho fan a poc a poc, ara a la dreta,

ara recte, ara a l’esquerra,

les irregularitats del vidre

els marquen el camí a seguir.

En arribar a baix de tot,

topen amb la superfície

del marc de la finestra,

on es desfan com les onades perdudes

en una platja inversemblant

dins un mar de butxaca.

Sense saber-ho, les gotes de pluja

acaben el seu vacil·lant i curt viatge.

Ignorants i ignorades, víctimes

innocents de la llei de la gravetat.

Avui però, algunes

no ho han estat soles,

puig al llarg del seu periple, jo,

l'avorrit, las he observat.

22.7.26 -

- anoarra

2 comments

A MI MADRE; A TODAS LA MADRES

Delante tus ojos un pedal;

una aguja, unos dedos,

unas manos, una vela, un botijo,
un portal.

Te observo mientras hago ver que leo.

Una entrega rápida,
tan rápida que
sin ella no hay almuerzo.

Cose que yo desilvano, madre.

Iré caminando. Ahorraré el tranvía.

Puedo correr todavía.

Calle Premiá. Sants.

Cuando vuelva de la entrega
lo haré con una lata de sardinas
"El Porrón".

Lo haré para estar juntos y celebrar lo perfecto del
trabajo.
Por ti, madre.

Por los dos...

Miquel Cartisano

1.7.26 -

- anoarra

1 comment

L'ORIGEN

Vaig pel camp a Gallecs
acaben de segar l'ordi,
l'olor és profunda encara,
un pardal picola restes
de llavors oblidades, mentre
el soroll del vent
compon estranyes melodies.
El sol d'estiu és tebi, però
el noto en la meva cara.
M'estiro al terra ressec,
m'hi sent-ho bé, relaxat,
la sensació de calma m'envaeix,
ni tan sols sento el soroll
dels cotxes a la carretera,
Penso que estic a l'inici,
només caldria ensorrar-me
uns quants centímetres més,
per tornar a l'origen...
------------------

De la terra venim

i a la terra tornem,

per sempre.

27.6.26 -

- anoarra

No comments

VIURE

Em deixo dur per l'impuls,
la meva ment llisca com l'aigua
que baixa pel riu nounat.
No vull recordar el passat
ni com era fa uns anys
ni que pensava o en què creia,
ni m'interessa ja l'opinió
que pugui tenir de mi mateix.
Només en situacions greus
en moments puntuals
puc tenir la necessitat
de recordar alguna de les causes
per les que havia lluitat.

Viure és un aiguabarreig
d'intensitat i indiferència.

27.6.26 -

- anoarra

No comments

A LA VALL DORMIDA

A la vall adormida,

un arbre fet de pols i llum

s’alça com si recordés

un antic pacte amb el vent.

Les seves arrels, que no coneixen frontera, cerquen aigua en la memòria d’un riu que ja no canta.

Però cada nit, quan la lluna es treu el vel, l’arbre tremola, i de les seves branques cauen espurnes petites, com si fossin paraules que ningú no ha dit mai.

I el vent, pacient, les recull una a una i les porta lluny, allà on la sorra encara sap guardar secrets.

16.6.26 -

- anoarra

No comments

EL MEU TEMPS

No el sento del tot meu, el meu temps

diguéssim que no acabo de trobar-m'hi,
d'encertar en l'encaix adequat,
i resto reclòs dins la meva trinxera,
fent tasques variades amb cert desconcert
propi - suposo - de qui no sap ben bé
ni d'on ve ni a on pretén anar.
Perdut enmig de les meves vacil·lacions,
conscient de les mancances i servituds,
preocupat per l'inexorable pas del temps,
sense trobar respostes a preguntes
- que em faig fa ja massa -,
i tot i estar emetent, despert,
no sento veus lúcides que em portin a port,
i em rebel·lo atès sé que hi són
però no les trobo,
potser perquè no hi ha fars pels homes de terra,
o perquè ha arribat l'hora
de sortir de l'amagatall i enfrontar-se
a les pròpies pors sense vacil·lar.

2.6.26 -

- anoarra

No comments

PASTURARAN OVELLES

En un futur no molt llunyà,

pasturaran les ovelles en els camps de golf.
Serà quan talat ja l’últim bosc,
arrancat l’últim bri d’herba,
edificada l’última urbanització adossada,
erms els camps àvids d’aigua,
d’una aigua que no arriba, ni arribarà
els pastors cercaran on alimentar-les,
sent aquestes pastures l’últim recurs.
Aleshores, els depredadors espantats
els reis del totxo descontrolat,
mestres de les requalificacions
amagaran llurs caps en els forats,
els forats que a destra i sinistra ells construïren,
aquells que cínicament, parlaven
de regar-los amb aigua no potable.
Pasturaran les ovelles en els camps de golf,
i deixaran finalment de fer-ho,
quan l’herba d’aquests camps
ara ubèrrims, se'ls acabi.
Aleshores, només ens quedarà,
esperar atònits, a morir-nos de fam.