El que costa de comprendre
no és pas la mort
que prou s'entén i accepta
amb evident resignació.
És la vida l'enigma, la confusió
el cavall de batalla
amb el que lluitar cada dia
sense full de ruta, concreció
ni manual d'instruccions.
La mort és un instant inevitable
que s'allarga en el millor dels casos,
però la vida és el ser-hi diari
segon a segon, minut a minut,
hora rere hora i així augmenta
exponencialment, feixugament
la nostra dificultad d'afrontar-la,
no ja amb dignitat - que s'intenta -
sinó amb igualtat de condicions,
car és una partida aquesta
on sempre juguem a perdre.

-----------------*

0

Dexeu-me dir que ja
és temps d'estimar,
que ja és temps de
creure en els prodigis.


Miquel Martí i Pol
0









Surt el sol cada dia al mati,
pugen i baixen les marees,
les boires van i venen,
i nosaltres hi som,
Plou i fa sol i a lo millor
és veritat que les bruixes
es pentinen i porten dol,
I nosaltres hi som
La lluna és plena, minvant
o molt primeta, depèn,
s'en va i surt el Sol
i nosaltres hi som.
Floreixen les plantes,
les flors per primavera
i els prats s’omplen de verd
i nosaltres hi som.
La calor a l’estiu ens ofega
més la marinada refresca
i apaivaga la calor,
i nosaltres hi som.
La tardor decora els boscos
amb tons ocres, taronges
i algun groc, fulles que cauen
i nosaltres hi som.
Arriba l’hivern i el fred
que puntual l’acompanya,
la neu decora el paisatge
i nosaltres hi som.
Tot flueix dia rere dia
passen i deixen de passar
les coses de la vida
i nosaltres hi som.
I un dia en la nostra vida
quan el moment és arribat
se'ns fonen els ploms de cop
mentre la vida continua,
però nosaltres, ja no hi som,
i el viatge s'ha acabat.
Continúa sortint el sol cada matí
plou i fa sol, 
i potser les bruixes 
per nosaltres porten dol.

0

-





Me'ls vaig trobar l'altre dia,
quan anava a l'estanc.
Caminaven per l'acera,
poc a poc - ell era molt gran -
ella l'abraçava amb tendresa
i amb la mateixa intenció
just en l'instant de passar-los
ses paraules m'emocionaren:
Ara recordarem coses: li deia
Quants anys tens? Com et dius?
I l'home li contestava:
noranta i em dic Joan.
Aquell cervell cansat, atrofiat
pel pas dels anys, reaccionava
per la constància, la tendresa
i l'amor de l'acompanyant.
I jo que sempre xerro,
sovint quan no s'escau,
no vaig aturar-me,
per dir-li a aquella dona,
tot allò que ja no li podré dir mai
i vaig continuar caminant.
En sortir eren a la cantonada,
la seva imatge fonedissa
desaparegué com les paraules
que no l'hi havia sabut dir
tan sols feia un instant.

*


1











Sofrint les maltempsades
i l'erosió de la mar,
que amb ses ones la castiga,
impassible al pas del temps,
modelada en mil capricis,
esmerçada si s'escau
però mai esmicolada.
Orgullosa i altiva,
penso que ens menysprea
em veure'ns tan fràgils,
ella que ni tan sols sap
l'edat que te, tot i què,
en néixer ja hi era
i en anar-no's continuarà
durant una munió d'anys,
sofrint les maltempsades,
i la erosió de la mar,
que amb ses ones la castiga.
Impassible al pas del temps,
modelada en mil capricis
esmerçada si s'escau,
però mai esmicolada.
*
0









Cotlliure, 29.9.96

No t'he dut flors, Antonio, t'he portat
un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anys que dura. Compartir-te
ha estat deturar el temps per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell, com una criatura.
No t'he dut res, Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m'ha vist créixer
i prop del qual confio de morir
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyes.

Miquel Martí i Pol. (llibre de les solituds)
COMPLIMENT  A ANTONIO MACHADO
0









En un viejo país ineficiente, 
algo así como España entre dos guerras 
civiles, en un pueblo junto al mar, 
poseer una casa y poca hacienda 
y memoria ninguna. No leer, 
no sufrir, no escribir, no pagar cuentas, 
y vivir como un noble arruinado 
entre las ruinas de mi inteligencia.

JAIME GIL DE BIEDMA

1







Un perfum de colors ha invadit a Margot
S'ha vestida de pressa:
Perquè hom no sabés de la sina l'olor
s'ha posada una flor
-------------------damunt la roba fresca.

.
Joan Salvat Papasseit
0
Gary Snyder amb la seva dona Massa i el seu fill Kai el 1969

lleons marins i ocells,
el sol entre la boira
llisca i es relaxa,
et mira directament als ulls.
la calitja del sol;
un gran petrolier solca lleuger i alt.

mar picada onada brusca-
connecta els fluxos de marea-
gavines assegudes en la reunió
mengen;
llisquem entre penya-segats blanquinosos.

la feina real.
rentar i sospirar,
passa inadvertit.

El veritable treball - Gary Snyder
(Avui amb Zach i Dan remant per Alcatraz i al voltant de l'illa de l'Àngel)
0







La veu del muetzí
ressona per la plaça,
parla en un llenguatge
i d’un déu que no entenc,
distint al que m’ha tocat
pel meu lloc de naixença.
Però el que si entenc,
és que en nom del seu déu,
talment com del nostre
es cometen actes cruels,
es prohibeix i tortura,
s’impulsa la intolerància
i es mata i s’anorrea.

Sovint penso que els déus,
s’expliquen molt malament.


1

Prohibiran el groc, però florirà la ginesta
quan el Sol de maig fongui els gels més tossuts.
Prohibiran el groc, però el boixac pintarà
el paisatge de la Terra amb ones de zèfir saur.
Qui pot aturar el vent que escampa olors de bosc?

Prohibiran el groc, però la dent de lleó
mossegarà la funesta por de la vida
que experimenta qui adora l’ordre imposat,
la fe obligada, el temor submís.

Prohibiran el groc, però la tamarida
alçarà el seu cap damunt les malves, feliç
d’albirar més lluny que els bassals de llot
i el sòl polsegós, apagat i gris.

Prohibiran el groc, però el gaiol tremola
quan bufa el llevant des de mar endins,
a la cala encesa de les roques roges,
i al llit de canyella d’entremig dels pins.

Prohibiran el groc, però la flor de nit
pintarà els colors del dia a l’albada
si amaguen la llum, la foscor els clourà
la visió més bella de la mar daurada.
.
NUESA LITERÀRIA
1







Veus aquest arbre nu de fulles,
d'ací a un temps tornarà a florir,
la saba nova recorrerà el seu cos
l'omplirà de fulles verdes i fresques
i ufanós pregonarà la primavera.
A mi me'n cauen cada dia
i ja no em tornen a sortir,
estic instal·lat en un hivern
que s'estanca i no dona pas
a cap nova estació de la vida.
La meva saba ja no es renova,
l'ufanor se m'ha acabat,
només em queda esperar
la maleïda hora del comiat.
.
La clepsidra del temps és
malauradament, inexorable.
*

-
0











Les restes de la pluja
que encara gotejen en l'ampit
de la finestra. La piuladissa
dels ocells que s'han refugiat
en els plataners del costat de casa.
L'habitació buida, les cortines
entreobertes, el llit a mig desfer.
Coses insignificants. Mous l'aire
quan passes i la teua olor solca
la cambra. M'invita a compartit
amb tu aquest dia sense sol.
Imagino una part del cel ennuvolat
al retall de la balconada. El temps
tampoc no és una única paraula.


Joan Elíes Adell Pitarch.
0

Descobrir en els silencis
tots els sons de la música,
melodies que ens acompanyen
formant la crónica sonora 
de la nostra vida.
La música és ordre i bellessa,
dins els espais íntims
omple els nostres silencis
i ens acompanya.

*
0








Perduda la fe en els simbols
abandonades les utopies,
malmesa la realitat,
no ens queda res en que creure,
ni tant sols en nosaltres mateixos
que tant ens hem decebut.
No hi ha doncs objectiu ni fita a assolir,
. . . . . . . . . . . . . . . . ni esperança.
Tot resta somort a l'espera del no res,
mentre el pas del temps
feixuc, és l'avant sala solemne
de l'avorriment infinit.

un poema de Karl Wolfovitz



0






Aquest pardal que picola

restes de llavors oblidades
aliè a tot, no ho sap
però te quelcom que a mi
i a més d'un ens fa enveja
No te pressa ni por de res,
gairebé podria agafar-lo,
més ell sap no ho farè.
Indolent, va fent la seva
sense ningú que el mani o
diguéssim l'apressi; és

l'ùnic amo del seu temps
que empra com vol,
i amb el que a ell li sembla.
Quan ho considera oportú
aixeca el cap, agafa embranzida
i aleshores simplement, vola
no és cap àliga ni garça real

però el menut pardal vola,
més amunt d'on jo puc arribar.
El veig alçar-se cobejós,
la mirada el segueix allà enllà
fins perdre'l de vista, o

dalt d'una branca enfilat.
És un simple pardal,
i al contrari que hom,
ell és lliure del tot,

ningú el pot manar
ni a ningú ordena,
només que no ho sap
i de fet,

............. tant li fa.

2

A trenc d'alba
quan la llum lluita
per incorporar-se al paisatge
i la boirina ho difumina tot,
sento l'olor de la terra mullada
per la pluja caiguda aquesta nit.
Mentre l'humitat s'evapora
i al paisatge adquireix aquell to
d'evanescent fugacitat
de tonalitats irreals.
Dura poc l'instant de bellesa,
mica en mica, el paisatge
es resitua vulgaritzant una per una
les seves tonalitats.

*

0









Cau freda la nit,

es glaça el temps,
i el rellotge calla
entre la foscor del pensament.
.
S'atura tímid el vent,
la llum incerta, es fa transparent,
i un bri d'esperança
surt de l'antic fanalet
sembrant esvelteses blanques,
que emprenen alta volada
a l'aguait del firmament.

Joana Navarro (Voltege el record) 
 ed.Tostems - Sitges
0

escric
en un full imparell
les tres quartes parts
justes
de mi mateix
agitant a mà l'univers
l'estrany viatge d'anar-me'n per dins

escric boig
un gest a penes de gosadia
del que callo

em vaig inspirar
i vaig parlar

el meu món sempre seràn diversos

"Autoretrat", de Paco Souto

escribo
en una hoja impar
las tres cuartas partes
justas
de mí mismo
agitando a mano el universo 
el extraño viaje de irme para dentro

escribo loco
un gesto apenas de osadía
de lo que callo

me inspiré
y hablé

mi mundo siempre será varios

-  del blog descontexto.
Juan Carlos Villavicencio

0









Així més o menys succeirà:
notaràs quelcom estrany,
més no et sorprenguis,
l’ombra del que quedi,
pesarosa, vagarà vora teu,
només els primers dies.
No t’espantis tampoc,
seran les restes d’un hom
que es resistiran a anar-se’n.
Defuig de fer-les-hi cas,
les restes son pesades,
o potser no estan del tot
assabentades, que ja no son
gran cosa mes que cendres
dins d’una urna, o potser
per algún camp esventades.
Morir-se, és més difícil
del que ens sembla.
-

0
   Una dona sense un home
    és com un peix sense bicicleta
        Anònim
    I

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.


    III

Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.

M'he emborratxat de solitud.

    IV

La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.

No talleu els arbres del canal!


    VI

De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.


    IX

Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts, 
sense sabates...


    X

Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.

El vent de març juga a matar
i me la torna.

El meu cor l'entoma.


    XII

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.



Maria Mercé Marçal
0

És un forat de verdor on canta una ribera
enganxat bojament a les herbes de parracs
d'argent; on el sol, de la orgullosa muntanya
resplendeix: és una petita vall que escumeja raigs.

Un soldat jove, boca oberta, cap nu,
i el clatell banyant-se en el fresc creixent blau,
dorm; és estès a l'herba, sota el cel,
pàl·lid al seu llit verd on la llum plou.

Els peus en els gladiols, dorm. Somrient com
somriuria un nen malalt, fa un son:
Naturalesa, bressola’l calorosament: té fred.

Els perfums no fan estremir el seu nas;
Dorm al sol, la mà sobre el seu pit
Tranquil. Té dos forats vermells al costat dret.



Jean Artur Rimbaud Octubre de 1870.
1


Homes joves ja vells,
de gest adust i cansat,
pell assaonada
i mans nervudes.
Encorbats sobre la sorra,
d'una platja que no era seva,
clavant els peus amb força
per tirar la corda que,
acosta la barca a la riba.
Fregant l'esgotament,
la mirada,
perduda en un horitzó
de cases blanques i oliveres,
que impassibles contemplen
el lent passar del temps,
l'anar i venir de les ones,
i la blavor del cel.
Una mirada
que dona l'esquena a la mar.
La mar que tant estimaven,
i que tant els va castigar.

*
0










Hi ha un prat verd, humil i florit,
dos avions xoquen entre ells,
son moderns i sofisticats, però
és palès que quelcom ha fallat.
Cauen, s'estavellen i mor gent,
i el prat continua allí,
verd, humil i florit,
on ha estat sempre,
des de l’inici dels temps.

----------------*
0







La lleugera brisa
remou les fulles que estremides,
cambien el color en moure's.
Les claretats que les traspassen
canvien segons el moviment
que els hi dona el vent.
No són vulgars les fulles,
res és vulgar, ni falta ni sobra
en l'entorn de la natura,
tot està dissenyat per cumplir una funció.
El que fa temps em pregunto és:
Qui en devia ser l'arquitecte?
... el seu creador

----------------*

0









No el sento del tot meu, el meu temps
diguéssim que no acabo de trobar-m'hi,
d'encertar amb l'encaix adequat,
i resto reclòs dins la meva trinxera,
fent tasques variades amb cert desconcert
propi - suposo - de qui no sap ben bé
ni d'on ve ni a on pretén anar.
Perdut enmig de les meves vacil·lacions,
conscient de les mancances i servituds,
preocupat per l'inexorable pas del temps,
sense trobar respostes a preguntes
que em faig fa ja massa,
i tot i estar emetent, despert,
no sento veus lúcides que em portin a port,
i em rebel·lo atès se que hi son
però no les trobo, potser
perquè no hi ha fars pels homes de terra,
o perquè ha arribat l'hora
de sortir de l'amagatall i enfrontar-se
a les pròpies pors sense vacil·lar.
0
Ella dorm. És l'hora en què els homes
ja han despertat, i una escassa llum
entra encara a ferir-los.
Amb molt poc en tenim prou. només
el sentiment de dues coses:
la terra gira i les dones dormen.
Reconciliats, ens apressem
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo.


Gabriel Ferrater
.

0