LA POESIA DESTRUEIX L'HOME


     La poesia destrueix l'home
     mentre els micos salten de branca en branca
     buscant-se en va a si mateixos
     al sacríleg bosc de la vida
     les paraules destrueixen l'home
     I les dones devoren cranis amb tanta gana
     de vida!
     Només és bonic l'ocell quan mor
     destruït per la poesia.


     Leopoldo Maria Panero

LES IMMINÈNCIES


     Sí, però només són imminents
     les tendreses, la boira composta
     de mosquits adherits a la goma de l’aigua,
     vapors insinuants i articulats, espectres
     no pas més terribles que jo.
 
     M’hi avinc, me’n congratulo, res
     no serà que no sigui
     benèfic. Un pas més
     en fals, i l’orgia! Una copa de sexe
     amb, una oliva farcida de gel, un dimoni. És
     suficient.

     I ben sec, el cop de porta
     trenca la matinada. Sento que s’acosten
     ordenadament. Ells, els custodis
     del calze, elevació
     de la fusta besada. A fora,
     la nit mixta, en pau i en formació
     impecable, per sempre amatents, les constel·lacions
     enllustrades, blavoses
     com baionetes.

     Màrius Sampere, del llibre «Les imminències», Proa, 2002.

CERCLE MALALTÍS

     
          No faig res més que repetir
      una i altra vegada les paraules.
      Canvio el sentit i l'ordre,
      però acabo sempre al mateix lloc,
      potser perquè com tothom,
      hom té les seves dèries
      i un bon grapat d’obsessions,
      que em segueixen i persegueixen
      com si anessin incorporades
      dins un cercle malaltís.
      Ens movem a l'entorn
      de idees concretes
      afins a posicionaments concrets
      i aquí és on ens encallem
      entestats en quadrar
      un impossible cercle
      que ens queda massa gran,
      impossible d'abastar.


                            *                                       

APARENÇA




    L'espectre dels colors canvia 
    ara que el paisatge comença
 a tenyir-se
    d'irisació tardorenca,
 un poc més tard
    diria jo, que l'any anterior.
 
    Vergonyosos, com si no volessin
 cridar
    massa l'atenció, 
degraden els primers grocs
    i algun que altre taronja 
    enmig de verds aigualits
 a punt d'ocrejar.
    La monotonia del paisatge desapareix,
    potser perquè
 l'arribada de l'hivern    
    no ens resulti tan tristoia, i el bosc, 
    s'engalana com una dama
 
    ja entrada en anys que
 tapa
    amb coloraines 
les seva decadència
    i arrugues acumulades,
    que amaga sota un somriure afable,
    i ens dona una aparença visualment
. . . . . bonica,
. . . . . . . . . . .atractiva
. . . . . . . . . . . . . i relativament...

               ... perdurable.

                                   

                                        Un poema de Karl H. Wolfovitz.


UN DIA VAIG PRENDRE ENTRE LES MEVES MANS


Un dia vaig prendre entre les meves mans
el teu rostre. Sobre ell queia la lluna.
El més increïble dels objectes
submergit sota el plor.
Com quelcom sol·lícit, que existeix en silenci,
havia de durar gairebé com una cosa.
i amb tot res hi havia a la freda nit
que més infinitament se m'escapés.
Oh, perquè desemboca en aquests llocs,
s'afanyen cap a la petita superfície
totes les ones del nostre cor,
voluptuositat i defalliment,
i per fi, a qui oferim tot això?
Ai, l'estrany, que ens ha malentès,
ai, a aquell altre, que mai hem trobat,
a aquells servents, que ens han lligat de mans,
als vents de primavera, que s'han esvaït,
i a la quietud, la perdedora.

Rainer María Rilke

RENEC


Jo no volia un mapa. 

Jo volia un matxet per obrir-me pas
a la selva, seguint l’inconscient.
Quan diuen massa tard,
vols dir que potser no exageren?

He trobat un petit ganivet
i crec que podré tallar les plantes
que se’m fiquen als ulls,
les que m’obstrueixen la voluntat,
les que exalten les contradiccions.

Sí,
jo no volia un mapa.
Jo volia un Déu dins de cadascú.   

                      
                     *    *    *
                                                                                                                 

                                                                                               



Anna Gual
altres semideus
LaBreu Edicions, 2019

Més sobre l'autora, ací   

M'AGRADARIA



        M'agradaria si fos possible
      estar conscient en el moment
      de la meva mort.
      Crec que és un dret
      acomiadar-te dels teus,
      i fer-ho també de tu mateix,
      car saps no us tornareu
      a trobar mai més,
      que en tancar els ulls
      per última vegada, et sentiràs
      envoltat per la foscor, i
      una sensació....

............ d’angoixa infinita.

*