ANOARRA - POESIA - HAIKUS - TANKAS - ANOARRA, BLOC DE POESIA

TOT ÉS VIOLÈNCIA


Al carrer, un crit, un tret. 
policia que carrega contra la gent. 
colpegen, potegen, llencen gas lacrimogen. 
hi ha sang a terra, hi ha por a l'aire. 

La violència de la policia 
és violència d'Estat. 
és violència que serveix 
per reprimir els que protesten. 

La violència de la policia 
és violència que fa mal. 
és violència que fereix 
a ciutadans innocents.

        Tot és violència,
        l`Estat és violència.

- - 1 comentari:

L'ORIGEN...














Vaig pel camp a Gallecs
acaben de segar l'ordi,
l'olor és profunda encara,
un pardal picola restes
de llavors oblidades, mentre
el soroll del vent de llevant
compon estranyes melodies.
El sol d'estiu és tebi, però
el noto en la meva cara.
M'estiro al terra ressec,
m'hi sent-ho bé, relaxat,
la sensació de calma m'envaeix,
ni tan sols sento el soroll
dels cotxes a la carretera,
Penso que estic a l'inici,
només caldria ensorrar-me
uns quants centímetres més,
per tornar a l'origen....
-------------------,... o al final.
De la terra venim
i a la terra tornem, 
per sempre.

- - Cap comentari:

MOFA


Aburren los edificios 
El grito de los carros 
Aburre el afán 
y los autobuses que nos vienen a buscar para torturarnos 
Aburren los días especiales 
Aburren los acuarios 
Esos centros de la mentira y 
sus vitrinas que hacen mofa 
Aburre el ruido tonto del televisor 
El silencio de los periódicos 
Las páginas sociales 
Esos séquitos de la moda con su gente de tela 
Aburre escribir esto 
A casi nadie le importa este aburrimiento 
y eso
eso 
también aburre.


- - Cap comentari:

EL DARRER GEST DEL PEIX


      I qui ets? 
      El darrer gest del peix 
      Una síl·laba que ningú fa servir 
      Les sobres d'una abraçada 
      Un circ amb cecs trapezistes 
      La ganyota del pallasso 
      Un calendari de corda 
      Un grapat d'agulles 
      Una gàbia per a formigues grogues 
      Un peix que va morir lluny del mar 

     I tu qui ets?  El mar que ha vingut 
     a veure com moren els seus peixos.

                                *

El darrer gest del peix – Fadir Delgado Acosta
del bloc: arrezafe.blogspot.com
- - Cap comentari:

VINDRÀ LA MORT I TINDRÀ ELS TEUS ULLS



Vindrà la mort i tindrà els teus ulls 
 -aquesta mort que ens acompanya 
del matí a la nit, insomne, 
sorda, com un vell remordiment 
o un vici absurd-. Els teus ulls 
seran una vana paraula, 
un crit callat, un silenci. 

Així els veus cada matí 
quan sola sobre tu mateixa t'inclines
al mirall. Oh estimada esperança, 
també aquell dia sabrem nosaltres 
que ets la vida i ets el no-res. 

Per tots té la mort una mirada. 

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. 
Serà com abandonar un vici, 
com contemplar al mirall
 ressorgir d'un rostre mort, 
com escoltar uns llavis tancats. 

Muts, descendirem en el remolí.


Cesare Pavese (22 marzo 1950)
- - 1 comentari:

MATAMOS LO QUE AMAMOS

 

Matamos lo que amamos. Lo demás
no ha estado vivo nunca.
Ninguno está tan cerca. A ningún otro hiere
un olvido, una ausencia, a veces menos.
Matamos lo que amamos. ¡Que cese esta asfixia
de respirar con un pulmón ajeno!
El aire no es bastante
para los dos. Y no basta la tierra
para los cuerpos juntos
y la ración de la esperanza es poca
y el dolor no se puede compartir.

El hombre es anima de soledades,
ciervo con una flecha en el ijar
que huye y se desangra.

Ah, pero el odio, su fijeza insomne
de pupilas de vidrio; su actitud
que es a la vez reposo y amenaza.

El ciervo va a beber y en el agua aparece
el reflejo del tigre.

El ciervo bebe el agua y la imagen. Se vuelve
-antes que lo devoren- (cómplice, fascinado)
igual a su enemigo.

Damos la vida sólo a lo que odiamos.


Rosario Castellanos
blog.descontexto. 
en Lívida luz, 1960
- - 1 comentari:

ALS VELLS PESCADORS DE ROSES


Homes joves ja vells,
de gest adust i cansat,
pell assaonada
i mans nerviüdes.
Encorbats sobre la sorra,
d'una platja que no era seva,
clavant els peus amb força
per tirar la corda que,
acosta la barca a la riba.
Fregant l'esgotament,
la mirada,
perduda en un horitzó
de cases blanques i oliveres,
que impassibles contemplen
el lent passar del temps,
l'anar i venir de les ones,
i la blavor del cel.
Una mirada
que dona l'esquena a la mar.
La mar que tant estimaven,
i que tant els va castigar.

*
- - Cap comentari:

LOS HERALDOS NEGROS

                                         

                                                            Qui potest capere capiat. 
                                                                                        El Evangelio

Hay golpes en la vida, tan fuertes... Yo no sé!
Golpes como del odio de Dios; como si ante ellos,
la resaca de todo lo sufrido
se empozara en el alma... Yo no sé!

Son pocos, pero son... Abren zanjas oscuras
en el rostro más fiero y en el lomo más fuerte.
Serán tal vez los potros de bárbaros atilas;
o los heraldos negros que nos manda la Muerte.

Son las caídas hondas de los Cristos del alma,
de alguna fe adorable que el Destino blasfema.
Esos golpes sangrientos son las crepitaciones
de algún pan que en la puerta del horno se nos quema.

Y el hombre... Pobre...pobre! Vuelve los ojos, como
cuando por sobre el hombro nos llama una palmada;
vuelve los ojos locos, y todo lo vivido
se empoza, como charco de culpa, en la mirada.

Hay golpes en la vida, tan fuertes... Yo no sé!


Los heraldos negros:
César A. Vallejo
- - Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)