MOLT LLUNY D'AQUÍ


Hi ha una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.
L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.
Als antics carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té l'ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.


Màrius Torres
12 de juny, 1939

BELLESA


La bellesa espera a tornar
en rebre la nostra mirada
i ho fa per extasiar-nos

al moment de la trobada.
Per uns moments
he contemplat el vell paisatge
que gairebé havia oblidat
més no ell a mi...., m'esperava
i ha estat la posada en escena
digne del moment.
Un sol espantadís intentant
travessar l'humida boirina
inundava la vall d'en Bas
de clarobscurs i un to
groguenc espantat que
donava un fascinant i estrany
aspecte al paisatge il·luminat
tenuement de vell nou
en rebre la meva mirada
que m'ha permés admirar
de nou la seva bellessa
mai del tot oblidada.


DARRERE EL VIDRE


Darrere el vidre veig
com de sobte s'imposa
el gotejar incessant
de la pluja damunt
les rajoles vermelles
de la terrassa immersa
en un silenci gris
.
També cessa de sobte
el torturat repàs
mental de tot allò
que crec tenir pendent
i que vol ser ordenat
dintre meu amb aquest
sentiment prou sabut
del deure no buscat
.
Tot ho deixa en suspens
el lleu so de la pluja
que va caient damunt
les rajoles vermelles
de la terrassa immersa
en un silenci gris.



(De Cap claredat no dorm, 2001)

INEVITABLEMENT

Inevitablement se'ns escapa la vida,
sol fer-ho poc a poc
potser perquè tant no es noti
encara que de vegades trenca les arrels
de cop, sense avisar ni donar
tan sols temps per acomiadar-se.

Ahir estaves al dintell de la porta
---------- ----------de casa teva
en camisa de dormir malgrat el fred,
el teu home no hi era
em vares dir l'estaves esperant.
Et vaig fer entrar i posar-te la bata,
després...... xerrarem inconnexament
amb tu no hi ha altra manera,
ell va arribar, no li vaig dir res
------------perquè? si ja ho sap.

Fora, començava a nevar.
.
un poema de Karl Wolfovitz

CORRANDES D'EXILI


Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita

que la somio completa.

*

UN VELL PASSEJA


Duc tots els anys que fa que vivim junts
com un abric pesant en una nit d’hivern:
abriga tantes hores de dolor.
Mentre la fosca es glaça esperant l’alba,
hi ha uns fars que passen lluny. Cap assassí
em pot fer por si duc l’abric gruixut
dessota el qual amago aquest amor
de canons retallats.
Sento el poema dins l’estómac:
una gana que em salva de la mort.
Hi ha tanta fosca dins de cada màniga
que ara les mans, artrítiques i fredes,
són un oblit o bé una despedida.


Joan Margarit.

VIBRACIONS


El gra sagnós, de magrana
al teu llavi
Oh, el mossec de la meva besada!
.
La pluja rosega el vidre
glaçat....
Quantes molles hi deixa!
.
Què són fets els estels-oronells
despenjats cada dia?
En els ulls de les verges, estels.
.
A aquella estrella nua tan a prop de la lluna
li servo un gran amor
car volia escapar-se
. .. . . . . . .. . . . . .i la vigilen molt.
.
Ara el cel és tot blau dins el matí
Només un petit núvol blanc - molt blanc:
una verge s'ha deixat el coixí.


Joan Salvat Papasseit

OLORS


A vegades la vida fa olor
d'herba recent segada,
de pa sortit d'enfornar,
o de terra remullada.
De nadó acabat de banyar,
de torrades, o sardines
olor que costa de marxar.
Fa olor a benzina, brossa
separada per contenidors,
i fa a vegades olor a mort.
Olor a havans al nou Camp,
aspecte apunt d'acabar-se,
a espelmes de cera cremant
perquè se n'ha anat el corrent
o d'un aniversari celebrat.
De lavanda, o roses,
o aquell perfum que tant t'agrada
que et portava d'Andorra
i que no puc suportar.
La vida són olors variades,
i per tots els gustos n'hi ha,
però potser la que més valoro
és quan desperto al matí
i sento la teva olor de vida,
l'olor de la persona estimada
                          al meu costat.
-

PAS BARRAT


El pas està barrat
i es tardarà temps a poder
passar per molts dels camins
en que escapant de la carretera
circulen bicicletes i caminants.
Els arbres caiguts o trencats
reposen al terra envaint camins
un rere l'altre o damunt seu.
La tramuntanada del desembre
va fer més mal del que
inconscientment sol fer l'home.
Nosaltres mai hauriem arrencat
de soc arrel o trencat tants arbres.
Si de cas els hauriem tallat o cremat
però mai arrencat o trencat.
Encara ens queda un xic de respecte
per la natura, que no se'l té
                               ella mateixa.


PLUJA


Plou i tu dius és com si els núvols
ploressin. Després et cobreixes la boca i apresses
el pas. ¿Com si aquests núvols escanyolides ploressin?
Impossible. Però llavors, ¿d'on aquesta ràbia,
aquesta desesperació que ens ha de portar a tots al diable?
La Naturalesa oculta alguns dels seus procediments
en el Misteri, el seu germanastre. Així aquesta tarda
que consideres similar a una tarda de la fi del món
més aviat del que creus et semblarà tan sols
una tarda malenconiosa, una tarda de soledat perduda
a la memòria: el mirall de la Natura. O bé
l'oblidaràs. Ni la pluja, ni el plor, ni els teus passos
que ressonen en el camí del penya-segat importen;
Ara pots plorar i deixar que la teva imatge es dilueixi
en els parabrises dels cotxes estacionats al llarg
del Passeig Marítim. Però no et pots perdre.

ROBERTO BOLAÑO



Lluvia

Llueve y tú dices es como si las nubes
lloraran. Luego te cubres la boca y apresses
el paso. ¿Como si esas nubes escuálidas lloraran?
Imposible. Pero entonces, ¿de dónde esa rabia,
esa desesperación que nos ha de llevar a todos al diablo?
La Naturaleza oculta algunos de sus procedimientos
en el Misterio, su hermanastro. Así esta tarde
que consideras similar a una tarde del fin del mundo
más pronto de lo que crees te parecerá tan sólo
una tarde melancólica, una tarde de soledad perdida
en la memoria: el espejo de la Naturaleza. O bien
la olvidarás. Ni la lluvia, ni el llanto, ni tus pasos
que resuenan en el camino del acantilado importan;
Ahora puedes llorar y dejar que tu imagen se diluya
en los parabrisas de los coches estacionados a lo largo
del Paseo Marítimo. Pero no puedes perderte.