ANOARRA - POESIA - HAIKUS - TANKAS - ANOARRA, BLOC DE POESIA

PÈTALS


Tots els meus somnis són blancs,
no vull els pètals vermells dels geranis
ni els de les malves de l'hort.
Vull pètals blancs
que surin quan inclini el vol.
Trobaré una branqueta que sigui bassa
per a un mariner nàufrag.
Trobaré una pedra
i veuré les bombolles sortint del fons del mar.
He recollit tots els pètals caiguts
i els he posat a nedar.



Karl Wolfovitz.

NOMÉS SOC UN BEBÈ



M'acaben de treure d'entre les runes,
diuen que sobreviuré; això no ho penso jo,
encara no sé pensar, no entenc res,
No sé com em dic, ni qui són els meus pares,
que pel que diuen han mort.
No  si em surt a compte haver sobreviscut,
l'avenir és molt ombrívol, això tampoc ho dic jo
que ni tan sols sé què vol dir ombrívol.
Només  que un home m'ha tret d'un lloc
on estava atrapat, i que tots estaven molt contents.
Diuen que soc un miracle, potser ,
però em temo que soc un miracle efímer,
clar que tampoc sé que és un miracle
ni que és això de ser efímer....
Potser no m'haurien d'haver rescatat.
Potser hauria estat millor així, m'hauria estalviat
de la inconveniència de néixer,
de la inconveniència de viure.

             I jo què sé, només soc un bebè.

GOTES DE PLUJA

.













Les gotes de pluja, s'encasten
tremoloses al vidre de la finestra,
deixo d’escriure i les observo.
Avorrit com estic, per un moment
han cridat la meva atenció.
M’aixeco i m’hi acosto,
el vidre més que atraure-les
els hi ha fet de para-xocs.
Després d’un instant en que,
quietes, es queden en suspensió,
llisquen vidre avall, deixant
un rastre de punts diminuts.
Ho fan poc a poc, ara a la dreta,
ara recte, ara a l’esquerra,
les irregularitats del vidre
els marquen el camí a seguir.
En arribar a baix de tot,
topen amb la superfície
del marc de la finestra,
on es desfan com les onades perdudes 
mar de butxaca,
en una platja inversemblant.
Sense saber-ho, les gotes de pluja
acaben el seu vacil·lant i curt viatge,
ingorants i ignorades, víctimes
innocents de la llei de la gravetat.
Avui peró, algunes d'elles
no ho han estat del tot soles,
puig al llarg del seu periple, jo,
l'avorrit, las he observat.

L'HOME SENSE ELL MATEIX


     Vaig pel camí gelat,
     entre la boira del matí
     llums i clarors, silenci,
     no surt fum de la xemeneia
     d'una masia dels voltants
     ni hi ha pagesos cremant rostois.
     Un home sense ell mateix
     camina davant meu,
     fuma una cigarreta i el posat
     cap-cot és d'abatiment.
     L'avenço i em giro per dir-li
                                 . - bon dia -
     Contesta quelcom que no entenc,
     i m'adono que els seus ulls brillen,
     està plorant. 
     No dic res i segueixo,
     cal respectar el seu dolor
     i la seva intimitat.
     L'home sense ell mateix
     es va quedant enrere, 
     em giro i ja no el veig, 
     ha desaparegut del paisatge,
     que estrany  - em dic -
     Potser és que aquest home
     no és un altre, sino que sóc jo
     l'home sense ell mateix.

*

PARELLES BORROSES


Parelles borroses
sota pluja de primavera
en mig del fullatge
dels arbres xops,
passegen per camins enfangats 
d'herbes aixafades per la pluja
i les petjades.
Petjades que a poc a poc
desapareixeran
com les parelles borroses
i l'aigua, camí avall.


Karl Wolfovitz

UNA IMMENSITAT PETITA



El pas dels equinoccis
canvia tota forma i color.
Les geologies més sòlides
esdevenen àrids i els cossos
es transformen.

No deturem la sínia del temps
ni podem mesurar la barbàrie.
Hem volgut l'immens
i són anònims en l'immensitat
dels virus i les galaxies,

Germans i enemics d'un mateix déu
aixequem el puny com un oceà
d'aigües menudes
contra allò que és feble i tan petit
com els bacteris que viuen al nostre intestí.


Un poema de Francesc Cornadó

NO VOLVERÉ A SER JOVEN


Que la vida iba en serio 
uno lo empieza a comprender más tarde 
como todos los jóvenes, 
yo vine a llevarme la vida por delante. 

Dejar huella quería 
y marcharme entre aplausos 
envejecer, morir, era tan sólo 
las dimensiones del teatro. 

Pero ha pasado el tiempo 
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir, 
es el único argumento de la obra.


Jaime Gil de Bidema.

A ARTHUR RIMBAUD

el poeta Jean Arthur Rimbaud 
encontró el Fin de su 
aventura Terrestre
 _|_ 
 A.   |   R. 

                                              

oraciones. a Arthur Rimbaud. él era joven. era 
brutalmente joven. tan brutalmente maldito. 
Borracho de la Sangre de Jóvenes Muñecas. 
risa lunática. poder. corriendo codo a 
codo con su demonio comparten la visión. antes de 
meter su verga en el culo de las muñecas. Clavó 
alfileres en las cabezas de inocentes. Mala semilla
con una melancolía dorada. Ja ja. él es el
último en reírse. Cabellos rubios enredados con tu
aliento vital. Hidrógeno blanco. Rimbaud. 
salvador de los científicos olvidados: los 
alquimistas.       alquimia. 
de La. La Palabra. 
El poder de La 
Palabra. Rayos de Amor. 
disparos en el altar. 
ceremonias obscenas.  
no dejan pistas
pruebas. oro. atrás.
Rimbaud bendito 
Rimbaud herido 
Rimbaud: ángel 
con mangas de 
cabello azul. 
[NO] luz sin sombra. 
Rimbaud era un trotamundos
¿son perseguidos todos los profetas? 
Era tan brutalmente joven.


en Sahara Blues, de Hector Zazou, 1994





Descontexto.blogspot.com.