CANCIÒN DE LA MUERTE

Alguien dijo que la muerte iba tocando
¿Y qué toca?, pedí.
Guarda, toca una película del ojo.
Y ese ternerito que ha tropezado
una pata con el hierbajo
¿no lo nota?
Se está tomando un
Classic Chocolat Brown
la muerte
¡ha! En una casa lila
quise vivir una vez
pero vino la muerte a buscarme
y me sacó del tendón
flores deslizaban
por la tierra
como si nadaran amor
en agua
en las gafas de sol
reflectaba
y la muerte
no estaba
estaba y no estaba.


Ángela Segovia

DEIXADESA


Prop del riu hi ha un solar abandonat
d'una vella fàbrica de la que només
se'n conserva malmesa la façana.
Dins hi viuen uns quants desheretats
envoltats de sordidesa i ampolles d'aigua buides
d'aquelles de cinc litres, escampades
pel terra brut ple de deixalles
ferralla i altres fòtils de tercera mà,
que han recollit ni ells saben perquè.
M'ha sorprès tanta deixadesa
d'una gent que ho ha perdut tot,
fins i tot la mínima dignitat
de mantenir el seu entorn 
endreçat dins un cert ordre.
Que pots demanar a una gent 
que ha perdut tota esperança
de recuperar encara que sigui una part
de tot el que la vida els ha arrabassat.

PUESTA DE SOL


En el mismo instante en que se pone el sol, 
un granjero quema hojas secas.
 .
No es nada, este fuego. 
Es cosa pequeña, controlada, 
 como una familia gobernada por un dictador. 
 .
Aun así, cuando arde, 
el granjero desaparece; 
es invisible desde el camino.
 
Comparados con el sol, aquí todos los fuegos 
son breves, cosa de aficionados; 
se acaban cuando se consumen las hojas. 
Entonces reaparece el granjero, rastrillando cenizas. 
 
Pero la muerte es real. 
Como si el sol hubiera terminado lo que vino a hacer, 
hubiera hecho crecer el campo y entonces
hubiera inspirado la quema de la tierra. 
 
Así que ahora puede ponerse. 
 .

«Puesta de sol», de Louise Glück 
 Premio Nobel de Literatura 2020 
Traducción de Adalber Salas Hernández 
en Una vida de pueblo, Pre-Textos, 2020
descontexto.blogspot.com

PARELLES BORROSES


Parelles borroses
sota pluja de primavera
en mig del fullatge
dels arbres xops,
passegen per camins
enfangats d'herbes
aixafades per la pluja
i les petjades.
Petjades que a poc a poc
desapareixeran
com les parelles borroses
i l'aigua, camí avall.


Karl Wolfovitz

MALENCONIA


Malenconia,
no puc agafar el son
no puc somiar.
Que difícil és viure
sense els somnis somiats.

*

TERCER MÓN



Des de la seguretat del recer de casa
contemplo aquest món esvalotat.
De veres voldria intentar arreglar
moltes d'aquelles coses que no m'agraden,
però és feina molt feixuga i poc agraïda,
que necessita de moltes complicitats
i qui més qui menys no està per la labor.
És molt més fàcil pontificar, si pot ser
amb la panxa plena i una cervesa a la mà,
tranquil·litzar la consciència amb quotes
que mensualment et carrega el banc,
divagar perdut en mig de paraules buides
i algun que altre eufemisme. Justificar
aquesta mancança amb mitges veritats
excuses de mal pagador, o amagar
el cap sota l'ala qual un estruç covard,
donant la culpa als altres, per suposat.
Suara ha mort algú en algun lloc
d'una mort que no l'hi pertocava
no te rostre, nom, raça ni edat
probablement hauria estat possible
si fóssim més conscients, evitar-ho,
tot i que maulauradament no ha estat així.
Al tercer món, li hem posat més,
bastant més que un doble vidre,
tones i tones de cinisme i indiferència
salpebrades de barra i comoditat.



EL JO QUE SÓC ARA


El jo que sóc ara és un ésser estrany,
ja no és el que era ni tampoc qui serà
si tot continua més temps endavant.
Entre abans i després dels períodes
el jo que soc ara te un nexe en comú
entre l'abans i el després, i fins i tot en l'ara;
segueix sense entendre res de les coses que passen
diguéssim que en general, sense entrar en més detalls
El jo que sóc ara se sent esgotat d'escoltar bajanades
com se sentia el d'abans i es sentirà el de demà.
No n'hi ha prou d'intentar donar-li un sentit a ta vida
si la resta continua igual de cega i embogida
El jo que soc ara se sent decebut, traït i diguem-ho clar,
perdut dins esquemes que no entén
envoltat de maltempsades, sense ganes de lluitar
amb ses veles plegades i la barca a la deriva.
El jo que soc ara, sense mapes ni brúixola
i a punt de naufragar, deixarà a l'atzar la seva sort,
i si la barca s'enfonsa malgrat el perill evident
ni tan sols farà l'esforç mínim i recomanable,
                           de per salvar-se, 
                                                     nedar.

.

INCAPAÇ


    Reclamen la meva atenció
    un munt de coses velles
    que he trobat ordenant
    un armari d'aquests on
    va a parar tot l'oblidat.   
    Folis amb poemes antics
    velles fotografies en una caixa de cartró
    com els cànons manen.
    Una llanterna que funciona
    i velles revistes de Quadern
    un munt de retoladors
    ressecs pel pas del temps,
    un llapis, cinc folis i una goma d'esborrar.
    Són coses abandonades en un armari
    que havien deixat de tenir importància
    i que ara, algunes d'elles l'han recuperat,

    encara que sigui per uns moments
    fins a caure en l'oblit de la deixadesa
    de qui allà els havia dipositat,
    i els ha deixat de nou
    al mateix lloc on suara eren,      
                         incapaç de llençar res.

* * *