16.4.25 - No comments

FANTASMES ERRANTS


deixeu-me morir així
.
les branques tenen músculs
       turons s'aixequen
el núvol s'aboca
         en una tassa
.
al bosc
han menjat els senglars
estan confortablement calents
i somnolents
.
cada clar està gravat
  en una pantalla que porto
enrotllada com una tela
           al cap
.
un llençol
             estès sobre
               els ulls dels morts
exclou la mirada del món
a la tela
    desenrotllada
mentre segueixo el seu rastre
      al bosc que vaig conèixer.

Baudelaire va ser un dels primers que van donar un nom 
i descriure el desarrelament de les noves masses urbanes.

 "... com fantasmes errants sense sostre
obstinadament es lamenten. "



Pàgines de la ferida, John Berger

16.4.25 - No comments

NAGÚ, DE GHASSAN KANAFANI

 


Desearía que los niños no murieran. 
Desearía que fueran elevados temporalmente 
a los cielos hasta que termine la guerra.

Entonces regresarían sanos y salvos a casa, 
y cuando sus padres les preguntaran, 
¿Dónde estuvieron?, ellos dirían, 
Estábamos jugando entre las nubes.

27.3.25 - 2 comments

RECORDS


De la mateixa manera que ja no hi ha pallers
han desaparegut moltes de les coses,
que omplien el paisatge de la meva infantesa:
el carro i la mula del “Basta”, que cada matí
passava davant de casa mentre jo esmorzava,
la torna en anar a buscar el pa a cal “Sisu”,
els patins de quatre rodes lligats a les sabates,
la rodona, si, aquella llanta de bicicleta
que amb un pal guiàvem amb força traça.
El Sanches els diumenges davant la Creu Alta,
"regalèssia tendre", cridava i caramels de mel.
. 
La moto amb sidecar que tenia el meu pare,
jugar al bell mig del carrer amb els companys,
la fona per tirar-nos pedres barri contra barri,
els cromos de la xocolata i també del litines,
les xapes i els botons per jugar a fútbol.
Els pastorets a la Parroquia, i resar el rosari cada tarda. 
El més de Maria i la Setmana Santa.
La cobla tocant sardanes cada diumenge,
sortint de missa de dotze; el vermut de garrafa,
les olives"rellenes" i les patates "xips"
el pa amb oli o amb vi i sucre i la llet de vaca.
. 
Tots aquests records esvanits amb el temps
formen part d’un passat que ja no tornarà.
I que n'hem perdut de bagatge amb pocs anys!.
Ens estem fent grans, que no vells,
però hem arribat fins aquí, i aquest passat
perdut en els records del temps, d'un temps
que encara és el nostre, amb nosaltres
un dia se n'anirà... per sempre.
                   

26.3.25 - 4 comments

TEMBLOR EN LA TIERRA

Una vez la tierra tembló
al recibir un cuerpo que apenas era cuerpo.

Un cuerpo que tenía raíz 
y que quería ser tronco y ramaje 
y savia en curso fluyente 
que aprendiera a hibernar 
y luego a florecer de nuevo y más tarde
a saberse sombra de otros cuerpos vivos. 

Porque los cuerpos no nacen
para estar muertos. 

La tierra tembló como lo hace cada día
por tantos hombres que caen. 
De ella, en aquella profundidad desconocida,
al cuerpo le crecieron cabellos revoltosos
un mentón afilado y duro
una barba hirsuta 
un pecho de lluvia nutriente
sabiéndose ya entraña de la vida. 
Y la mirada permaneció abierta
desafiando el paisaje borroso.

Una alondra emitió su voz acusadora
y la tierra volvió a temblar. 

Caída indeseada
desde allá abajo una mano oscura
arranca de la superficie al hombre bueno. 
La maldad no avisa 
y el hombre, incauto o prevenido, 
no sabe evitar la involuntaria captura. 
Atónito. La voz le quiebra sin entender 
su aguda inmersión en el silencio. 

Entonces el ave, junto a él, extiende su plumaje 
y se resiste a apagar el canto. 
Sabe que no puede abandonarle. 
Mira los ojos inmaculados del hombre
limpia el perímetro del yacente
y despliega su vuelo para salvarlo del olvido.



Hernán Eugenio González Soria, estudiante de Medicina de 20 años en Tucumán, hijo del poeta Juan González, fue secuestrado y pasó a ser uno de los miles de desaparecidos. Sus restos aparecieron hace pocos años en el Pozo de Vargas, en Tucumán, y fueron identificados junto a los de más de 150 personas. 

23.3.25 - No comments

COSES TRENCADES


A broken thing can be a thing of beauty - Sam Abrams

He notat com em lliscava
després de beure'm el cafè,
l'he vist baixar poc a poc
quasi a càmera lenta
fins arribar al terra, on el got
ha explotat en milers de bocins
de cristalls que brillaven
pels raigs del sol que, indolents
entraven a la cuina.
Les coses trencades,
tenen també la seva bellesa,
algunes vegades.



23.3.25 - No comments

PLOREN PER TU

Començ la primavera
amb pluges i emboirada,
la blava llum dels dies
l'hem perdut de moment.
En un anunci, una nena pregunta
per què ploren els núvols?

Ploren per tu
i la teva innocència.


12.3.25 - No comments

SURT AL CARRER


                 Surt al carrer i camina,
                  poc a poc, lentament,
                  deixa que els ulls llisquin
                  atrapant el paisatge,
                  guarda'l a la retina
                  com un nou tresor.
                  Observa la gent
                  arbres i edificis
                  tot quan et complagui.
                  Mai és igual,
                  sempre hi ha sorpreses
                  coses per descobrir,
                  mirades complaents,
                  racons ignorats, i bada
                  que noble és l'art de badar.
                  Si tens dubtes, t'ajups,
                  i simula cordar-te les sabates,
                                     veuràs el món
                                           amb ulls d'infant.

26.2.25 - 2 comments

ATRAPAT

Atrapat entre paraules incendiades, 
per l'horror de l'instant 
d'un mon que ha embogit, 
conscient de no poder defugir 
                                 el moment,
perdudes la fe i l'esperança,
de que em serveix la caritat, 
si no en tinc ni per a mi mateix. 
Son temps convulsos d'un segle 
que ja va començar malament, 
on es compleixen més distopies 
que no pas utopies, que cotitzen a la baixa 
en el mercat de l'esperança. 
Amb aquest sordid paisatge, 
trontolla la frase de que 
qualsevol temps passat fou pitjor.

Els barbars ja han arribat 
i moren entre nosaltres, i
                      mentrestant...
                                        ...el meteorit s'acosta

19.2.25 - No comments

ÚLTIMES GOTES DE PLUJA



Les últimes gotes de pluja
que es desfan en l'ampit de la finestra
han esgotat el seu temps.
Sento piular els pardals
refugiats en el plataner
que tinc davant de casa,
mentre els coloms comencen a sortir
a cercar el sopar.
El cel és encara ennuvolat
però alguns raigs de sol
conformen un acolorit ranvespre,
que no puc veure ni retratar,
me'l tapen els pisos del davant.
Puc imaginar l'arrabassada posta de sol
però no és el mateix que veure-la.
No sempre la imaginació
pot suplir la realitat.
.

13.2.25 - 2 comments

LA PÁGINA EN BLANCO


Me da terror este papel en blanco
tendido frente a mí como el vacío
por el que iré bajando línea a línea
descolgándome a pulso pozo adentro
sin saber dónde voy ni cómo subo
trepando atrás palabra tras palabra 
que apenas sé qué son sino son sólo 
fragmentos de mí mismo mal atados
para bajar a tientas por la sima 
que es el papel en blanco de aquí afuera
poco a poco tornándose otra cosa 
mientras más crece la presencia oscura 
de estas líneas si frágiles tan mías 
que robándole el ser en mí lo vuelven 
y la transformación en acabándose 
no es ya el papel ni yo el que he sido.

«La página en blanco», de Eliseo Diego - blog descontexto.

3.2.25 - No comments

MIRA'T


Mira't, 

Com un badall de ca.

Vagareges per l'avinguda 

elementalment. 

Exhibeixes l'escalfor 

de ton cor 

per quatre rals

&  

a punyalades. 

Si fa no fa, com les costes verges                                           

                                   ferides de cales. 

 

Xesc Alemany Sureda

Pòtol

Edicions del Despropòsit, 2019

Publicat per Calpurni

3.2.25 - No comments

IMPUNEMENT


Més enllà de l'ampit
de la meva finestra 
la tarda s'encalma,
l'entorn m'és hostil.

Hi ha dies en què l'exterior
fora del recer de casa,
envaeix impunement
el meu territori íntim.

Subscriure's a: Missatges (Atom)