Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris - anoarra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris - anoarra. Mostrar tots els missatges
23.10.26 - 1 comment

DEBADES CAMINEU


Debades camineu pel fil de la navalla,
el risc de viure és present en el viatge,
amb la consciència que, en qualsevol moment
us seran tallades les amarres
d’aquest vaixell foradat,
perdut en mig d’una mar enorme i foragitada,
talment a la deriva sense destí prefixat,
amb l’horitzó tan llunyà que no podreu ni abastar-lo.

Debades camineu pel fil de la navalla,
cercant un horitzó que per més que us atanseu
s’allunya cada cop quan sembla és més proper,
malgrat la llarga distància.
Enmig d’aquest viatge, és la vostra solitud
qui us parlarà i sabreu
 que la porteu dins vostre,
abans d’arribar al port de la no tornada,
on es farà palesa, ja per última vegada,
-----------------------------la vostra dissort.
.
*  *  *
Un poema de Karl Wolfovitz

19.10.26 - 2 comments

ENVELLIR













He desat les il·lusions
en un calaix sense fons
per a no recuperar-les.
Viuré doncs de realitats
i deixaré de perseguir
debades les utopies.
El temps dels somnis s’ha acabat
ja no hi ha sol als terrats,
ni catifes verdes que m’emparin.
Els arbres despullats no floreixen,
i tampoc les flors
que el meu jardí ornaven.
La grisor és el present
d’un futur que poc depara,
dins un paisatge que 
irremeiablement es degrada.
No em queixo, deu ser així
com es va acabant l’estada,
renunciant de mica en mica
a tot allò que t’agrada.
Envellir, és acceptar-ho
de mica en mica, ignorar
amb la justa displicència,
com si no anés amb tu
que aquest viatge s’acaba,
sense senda de retorn,
ni hora anunciada.

16.10.26 - 2 comments

DE TANT EN TANT


De tant en tant torno a pobles
que feia temps no visitava.
Soc ombra esquiva de pas
de curta estada,
i els records acumulats
persisteixen malgrat tot,
d'una església, un carrer
un bar, o una llibreria
que puc identificar 
sense dificultat d'oblit.
Puc recordar una simple pujada
d'un carrer empedrat
o una plaça determinada,
i situar-ho en el temps
i el context de l'estada.

Abans pensava que no existien
els pobles quan jo no hi era
que els posaven de llarg
amb motiu de ma arribada.
Si jo no hi era - em deia
quin sentit tenen? No cal...
Estranya vanitat
afortunadament perduda
car de ser a l'inrevés
hom tampoc existiria
a la que deixés de passejar
per qualsevol dels carrers
d'aquests pobles llunyans.

14.10.26 - 2 comments

ORACIÓN


    Para mis días pido, 
    Señor de los naufragios, 
    no agua para la sed, sino la sed, 
    no sueños 
    sino ganas de soñar. 
    Para las noches, 
    toda la oscuridad que sea necesaria 
    para ahogar mi propia oscuridad.

    Piedad Bonnett

AQUEST PARDAL














Aquest pardal que picola
restes de llavors oblidades
aliè a tot, no ho sap
però té quelcom que a mi
i a més d'un ens fa enveja
No té pressa ni por de res,
gairebé podria agafar-lo,
més ell sap no ho farè.
Indolent, va fent la seva
sense ningú que el mani o
diguéssim que l'apressi; és

l'únic amo del seu temps
que empra com vol,
i amb el que a ell li sembla.
Quan ho considera oportú
aixeca el cap, agafa embranzida
i aleshores simplement, vola
no és cap àliga ni una garsa real

però el menut pardal vola,
més amunt d'on jo puc arribar.
El veig alçar-se cobejós,
la mirada el segueix allà enllà
fins a perdre'l de vista, o

dalt d'una branca enfilat.
És un simple pardal,
i al contrari que hom,
ell és lliure del tot,

ningú el pot manar
ni a ningú ordena,
només que no ho sap
i de fet,

............. tant li fa.

GERMÀ












He viscut de sempre
al meu carrer.
Ara has vingut tu - germà -
sol i necessitat.
És gran, hi cabem tots dos.
Pots quedar-t'hi,
no et demanaré molt,
només que m'escoltis,
com ho penso fer jo.

Visc al carrer de la calma,
i la diversitat.
Però ves amb compte,
n'hi ha un altre al meu costat.
Ni t'hi acostis - germà -
és el carrer de la intolerància,
de la intransigència,
de la manca de caritat.

¡OÍD, HUMANOS!


 ¡Oíd, humanos, sentados en la orilla, riendo alborozados!

Alguien en el agua está perdiendo la vida,
alguien incesantemente bracea
en este iracundo y oscuro y pesado mar que conocéis.
Mientras embriagados estáis
con el deseo de someter al contrario,
mientras en vano imagináis
haber tendido una mano al desvalido
para amasar fortaleza,
mientras apretáis la correa
alrededor de vuestras cinturas,
¿cuándo os puedo yo hablar?
¡Alguien dentro del agua en vano está siendo sacrificado!

Oíd, humanos, reclinados gozosamente en la orilla,
pan en el mantel, ropa sobre vuestros cuerpos;
alguien desde el agua os llama.
Con sus manos cansadas golpea el pesado oleaje;
abierta la boca, con los ojos arrasados de pánico
ha visto vuestras sombras desde la lejanía,
traga agua del profundo azul cobalto y a cada momento su angustia crece.

Saca de las aguas
a veces la cabeza, a veces un pie.
¡Oíd, humanos!
Sus ojos desde la distancia aún atisban este mundo envejecido,
grita y confía en el auxilio.
¡Oíd, humanos, en contemplación sobre la plácida orilla!

Las olas golpean la orilla silenciosa,
rompen como un borracho que inconsciente se desploma,
rugiendo retroceden; y de nuevo este clamor llega desde la lejanía:
“¡Oíd, humanos!”,
y el rumor del viento resuena cada vez más descorazonado,
y su voz, en el rumor del viento, más se desvanece.
Entre las aguas distantes y cercanas
siguen resonando estas voces:
“¡Oíd, humanos!…”.


Nima Yushij. Poema ¡Oíd, humanos! 27 azar 1320 HS / 11 diciembre 1941

DANYS COL·LATERALS












La meva atenció es distreu
del que estic mirant avorrit.
No hauria de llegir diaris
ni empassar-me tot
l'allau d'informació diària
que en torna immune
i que no fa més
que atiar la meva indolència,
i llunyana mirada
a qualsevol de les desgràcies
que succeeixen cada dia.
Els morts i els damnificats
formen part 
d'un rutinari 
                         paisatge quotidià
que per reiteratiu no m'afecta,
llevat que el nombre de víctimes
sigui molt alt 
                 o la desgràcia propera.
Ens han vacunat contra tot mal
que no ens afecti a nosaltres,
i han creat la societat de la indiferència
davant els danys col·laterals
del dia a dia d'un món
                  injustament globalitzat.

BROGITS


De brogits antics venim
com les ones de la platja,
malgrat l'anar i venir
l'inacabable viatge,
o les aus quan la migrada
lluitant contra l'oratge.
De brogits antics venim
com la remor de l'aigua
el crepitar del foc,
o l'udol del vent quan canta,
l'espetec del llamp
o el retrunyir del tro
sobre la vall tancada.
D'olors antics venim
d'herba recent segada,
d'olor a terra mullada
o pa després d'enfornar.
De brogits i olors venim
per la ment oblidats 
de l'home de ciutat.
Brogits nous ens acompanyen
altres olors també,
haurem d'acostumar-nos
aviat ja seran vells.



BRÒFEC FUTUR


         Aquest present aspre 
          aquest bròfec futur
          aquest passat perdut,
          només ens donaran la treva
          dels dies vençuts, dels
          que amb paciència i esperança
          aconseguim treure'n
          algun profit i ensenyança.
          Oblidar penes, celebrar alegries
          i no oblidar els problemes
          més enllà de la pandèmia,
          ha de ser l'objectiu,
          guanyar temps a la vida 
          i als somnis pendents.
          Aquests temps difícils
          no són un mentrestant en la vida
          si no el camí vers un futur utòpic,
          feixuc, que intentem construir,
         i que ens venen com a distòpic,
          els apologistes del malastruc,
          que ens han robat l'ahir

                    i ens malbaraten el futur.

GOTES DE PLUJA

.














Les gotes de pluja, s'encasten tremoloses 
al vidre de la finestra,
deixo d’escriure i les observo.
Avorrit com estic, per un moment
han cridat la meva atenció.
M’aixeco i m’hi acosto,
el vidre més que atraure-les
els hi ha fet de para-xocs.
Després d’un instant en què,
quietes, es queden en suspensió,
llisquen vidre avall, deixant
un rastre de punts diminuts.
Ho fan a poc a poc, ara a la dreta,
ara recte, ara a l’esquerra,
les irregularitats del vidre
els marquen el camí a seguir.
En arribar a baix de tot,
topen amb la superfície
del marc de la finestra,
on es desfan com les onades perdudes 
en una platja inversemblant
dins un mar de butxaca.
Sense saber-ho, les gotes de pluja
acaben el seu vacil·lant i curt viatge.
Ignorants i ignorades, víctimes
innocents de la llei de la gravetat.
Avui però, algunes
no ho han estat soles,
puig al llarg del seu periple, jo,
l'avorrit, las he observat.

A MI MADRE; A TODAS LA MADRES


 Delante tus ojos un pedal;

una aguja, unos dedos, 
unas manos, una vela, un botijo,
un portal.

Te observo mientras hago ver que leo.

Una entrega rápida, 
tan rápida que
sin ella no hay almuerzo.

Cose que yo desilvano, madre.

Iré caminando. Ahorraré el tranvía.

Puedo correr t
odavía.
Calle Premiá. Sants.

Cuando vuelva de la entrega
lo haré con una lata de sardinas
"El Porrón".

Lo haré para estar juntos y celebrar lo perfecto del
trabajo.
Por ti, madre.

Por los dos...

L'ORIGEN














Vaig pel camp a Gallecs
acaben de segar l'ordi,
l'olor és profunda encara,
un pardal picola restes
de llavors oblidades, mentre
el soroll del vent 
compon estranyes melodies.
El sol d'estiu és tebi, però
el noto en la meva cara.
M'estiro al terra ressec,
m'hi sent-ho bé, relaxat,
la sensació de calma m'envaeix,
ni tan sols sento el soroll
dels cotxes a la carretera,
Penso que estic a l'inici,
només caldria ensorrar-me
uns quants centímetres més,
per tornar a l'origen...
------------------
De la terra venim
i a la terra tornem, 
                             per sempre.

VIURE










Em deixo dur per l'impuls,

la meva ment llisca com l'aigua

que baixa pel riu nounat.
No vull recordar el passat

ni com era fa uns anys
ni que pensava o en què creia,
ni m'interessa ja l'opinió

que pugui tenir de mi mateix.

Només en situacions greus
en moments puntuals
puc tenir la necessitat
de recordar
alguna de les causes
per les que havia lluitat.


Viure és un aiguabarreig

d'intensitat i indiferència.



A LA VALL DORMIDA


A la vall adormida, 
un arbre fet de pols i llum 
s’alça com si recordés 
un antic pacte amb el vent.

Les seves arrels, que no coneixen frontera, cerquen aigua en la memòria d’un riu que ja no canta.

Però cada nit, quan la lluna es treu el vel, l’arbre tremola, i de les seves branques cauen espurnes petites, com si fossin paraules que ningú no ha dit mai.

I el vent, pacient, les recull una a una i les porta lluny, allà on la sorra encara sap guardar secrets.

EL MEU TEMPS














No el sento del tot meu, el meu temps
diguéssim que no acabo de trobar-m'hi,
d'encertar en l'encaix adequat,
i resto reclòs dins la meva trinxera,
fent tasques variades amb cert desconcert
propi - suposo - de qui no sap ben bé
ni d'on ve ni a on pretén anar.
Perdut enmig de les meves vacil·lacions,
conscient de les mancances i servituds,
preocupat per l'inexorable pas del temps,
sense trobar respostes a preguntes
 - que em faig fa ja massa -,
i tot i estar emetent, despert,
no sento veus lúcides que em portin a port,
i em rebel·lo atès sé que hi són
però no les trobo, 
potser perquè no hi ha fars pels homes de terra,
o perquè ha arribat l'hora
de sortir de l'amagatall i enfrontar-se
a les pròpies pors sense vacil·lar.
                               

PASTURARAN OVELLES

.

En un futur no molt llunyà,
pasturaran les ovelles en els camps de golf.
Serà quan talat ja l’últim bosc,

arrancat l’últim bri d’herba,

edificada l’última urbanització adossada,

erms els camps àvids d’aigua,

d’una aigua que no arriba, ni arribarà

els pastors cercaran on alimentar-les,

sent aquestes pastures l’últim recurs.

Aleshores, els depredadors espantats

els reis del totxo descontrolat,
mestres de les requalificacions

amagaran llurs caps en els forats,

els forats que a destra i sinistra
ells construïren,
aquells que cínicament,
parlaven
de regar-los amb aigua no potable.

Pasturaran les ovelles en els camps de golf,
i deixaran finalment de fer-ho,
quan l’herba d’aquests camps

ara ubèrrims, se'ls acabi.
Aleshores, només ens quedarà,

esperar atònits, a morir-nos de fam.



PAROLE, PAROLE, PAROLE


No és el vent qui s'emporta les paraules
com de vell s'ha dit.
Nosaltres som fets de paraules
que no s'en van ni s'esborren
Paraules, paraules, paraules
com ens canta Mina.
Paraules d'amor, d'amistat
d'agraïment, d'odi, d'insult, de condol,
Però sempre paraules que omplen
la nostra vida, el sentit de la vida.
No és el vent qui s'emporta les paraules
el vent s'emporta les fulles dels arbres
caigudes a la tardor.

Parole, parole, parole...
               paraules d'amor.