ANOARRA

Les seves arrels, que no coneixen frontera, cerquen aigua en la memòria d’un riu que ja no canta.

Però cada nit, quan la lluna es treu el vel, l’arbre tremola, i de les seves branques cauen espurnes petites, com si fossin paraules que ningú no ha dit mai.

I el vent, pacient, les recull una a una i les porta lluny, allà on la sorra encara sap guardar secrets.