M'agrada viure al recer
de casa dins el dia a dia,
lluny d'aldarulls i conflictes
que m'angoixen i aclaparen.
No és que vulgui defugir res
simplement sóc home de rutines
repetides amb vocació d'ermità
a recer en la seva cova,
que el meu mal no vol soroll
i sóc home de calma.
Impunement m'ataca el dia a dia
que absorveix i distreu
d'evocar desgracies passades
tapades per tanta saturació.
de noticies immediates.
Aui algú ha donat un cop d'Estat
ha matat la democracia
i ningú mourà un dit pel meu país
com no ho varen fer per Srebrenica.

Europa és ací mateix i alhora
distant, molt lluny, massa.
1






No naixerà cap arbre en anys
a la terra recremada, només
les cendres i els esquelets
dels arbres immolats
contemplaran el desolat
i ermot paisatge.
Les pedres calcinades,
la closca d'una tortuga
a qui el foc va atrapar
són l’única companyia
que els hi ha quedat.
És el que en resta del bosc
desprès de la flamarada
de l'infern de vent i foc
de la setmana passada.

-
1









Una parella de joves
travessa lleugera el carrer,
sense respectar el semàfor
ni el pas de vianants.
Una parella de vells,
agafats de la mà espera
pacientment que es posi
el semàfor en verd.
Sol ser a l'inrevés,
però ha estat així aquest matí.
La pressa és mala consellera,
i sol ser patrimoni de la gent gran
que cap en tenen,
pero sovint ho fan.

De la Gran via, sona la sirena 
d'una ambulància.
4






Ara que els limits del temps
s'estàn escurçant amb presses,
reprenc amb la cura
de vell alquimista
projectes antics mig oblidats
o deixats a banda,
en els anys perduts
de la poca calma.
0

.






Aquests versos són per a tu,
que has perdut un amor
i n’estàs esperant un altre.
És el temps que et toca viure
entre el desencís i el goig
entre l’absència i el palp
I no pots defallir pel que,
potser ha estat una fotesa,
un cop el temps i la serenor
les coses al seu lloc han deixat.
No tens l’amor però tens la vida
i l’herència que t’acompanya
dia rere dia. Oblida records
com ho fas amb atuells que
amb el temps son inservibles,
surt al carrer i atrapa la vida
No tens l’amor, es cert,
però n’arribarà un altre
i el dia que vindrà, la llum
de la tristesa s’esvanirà,
el cor bategarà de nou
i el món s’omplirà de colors
com abans, quan eres feliç
i estaves enamorada.

I no vull que res et contorbi
mentre el nou amor es fa pregar
tot arriba tard o d’hora,
i espero en el teu cas
estigui a punt d'arribar.


-------------*

a Joana T.
.
-
0


La tarda mor cada dia,
en arrivar el ranvespre.
Les estrelles la ploren,
arbres i flors es recullen
els ocells callen,
el vent s'aquieta,
i tot resta somort
dins un dens silenci.

Sojorn de nit.

*
2









A Josep Obiols 

Res no és mesquí 
ni cap hora és isarda, 
ni és fosca la ventura de la nit. 
I la rosada és clara 
que el sol surt i s'ullprèn 
i té delit del bany: 
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta. 

Res no és mesquí, 
i tot ric com el vi i la galta colrada. 
I l'onada del mar sempre riu, 
Primavera d'hivern — Primavera d'estiu. 
I tot és Primavera: 
i tota fulla verda eternament. 

Res no és mesquí, 
perquè els dies no passen; 
i no arriba la mort ni si l'heu demanada. 
I si l'heu demanada us dissimula un clot 
perquè per tornar a néixer necessiteu morir. 
I no som mai un plor 
sinó un somriure fi 
que es dispersa com grills de taronja. 

Res no és mesquí 
perquè la cançó canta en cada bri de cosa. 
—Avui demà i ahir 
s'esfullarà una rosa: 
i a la verge més jove li vindrà llet al pit. 

(L'irradiador del port i les gavines) 
Joan Salvat Papasseit
0










La boira del capvespre
em torna records
dels dies plàcids,
dies en què aliè als problemes
tot semblava en ordre
i la vida s'oferia com una verge
per a ser desflorada.
Era només un miratge,
viure és acumular fracassos
i desenganys.
Només els records
dels moments feliços
i l'esperança, sovint vana
ens permeten suportar
la pesada càrrega
de l'existència.

--------------*



0









He posat ma vida al sarró
d'una motxilla etèria
abraçant el compromís
adquirit fa molt de temps
o fins ara no acomplert
D'afrontar circumstàncies
que no es poden defugir.
Urgeix doncs donar la cara
atès el temps va restant
i molt queda per fer.
Amb el cor esmicolat
traient forces d'on no n'hi ha,
cal actuar, prendre partit
defugint la demagògia
del pensament de sofà.
Comprometre's de veritat
amb qualsevol causa,
. . . . . .tantes n'hi ha.
Però es tracte de fer-ho
-----------------------JA!
1













L’aspecte exterior,
allò que amb el pas del temps
poc a poc es degrada,
és part d’un procés cruel,
però natural que lenta
- e inexorablement
persevera en la seva tasca.
I no és el més consirós
que és malmeti l’exterior
puig t’hi vas acostumant
en la contemplació diària
que et retorna el teu mirall.
Amoïna més la percepció, encara,
en el moment de comprendre-ho,
quan minva el coneixement,
la consciencia que la vida s’acaba
en una progressió implacable,
i on no hi ha pas res a fer,
nomes esperar a ultimar
l’actuació en aquest espectacle
vulgar, avorrit i lamentable.
Potser ha d’esser així,
que un deteriorament,
estigui acompanyat
de manera condigne, per l’altre,
puig de no ser així, envellir
plenament conscient seria
un càstig massa terrible,
molt feixuc de suportar.
1

No m'ha agradat mai arribar
a la fi del viatge.
He preferit de vell el camí,
l'anada il·lusionada
sovint incerta.
Arribar és constatar
un paisagte imagina't
que sol decebre.
El viatge en canvi,
és il·lusió, esperança
de trobar el paisatge somiat
lluny de la contaminació
de la realitat trobada.

-------------*


0











El recordes Santiago,
aquell dissabte a Paris,
per a tu era la primera vegada,
la meva la que en feia tres.
A les set del matí ja érem a les Halles,
acollonits tots dos, perduts en mig
d'immensos passadissos plens de marginats
que només ens miraven.
finalment i en trobar la sortida,
alleujats, arribarem al centre Pompidou,
que - òbviament - a quarts de vuit del matí
estava tancat. Però no Notre Dame.
*
Després l'esmorzar en aquell cafè típic,
a la vorera del Sena. Croissants de veritat
d'aquells inventats pels pastissers vienesos,
i un enorme bol de cafè amb llet
i a peu - ho recordes Santiago - des de allí
fins a la Torre Eiffel als camps de Mart,
hora i mitja llarga de Quai d'Orsay
amb aturada a mig camí al museu del Louvre.
No hi entrarem. I no per el preu - bé, en part si -
simplement ens costà molt adonar-nos
que s'entrava per aquella horrorosa i antiestètica
cúpula de vidre al mig de la plaça interior.
*
Un cop acomplert el ritual de pujar al segon pis
de la torre que no és gris com ens pensàvem,
Si més no d'un to veig clar.
pujar dalt del tot és molt complicat,
amb una immensa cua de japonesos,
que aviat et fa desistir del teu propòsit.
ens férem unes fotos que no van sortir després,
i des d'allí - Ho recordes Santiago -
des d'allí vaig ensenyar-te Paris.


En abandonar els camps de Mart - ara ja en metro -
ens arribarem fins a Montmartre,
ajudats per un funicular, fins dalt de tot
on el Sacre Coeur contempla Paris,
recorreguérem els vells carrers,
fins arribar a la plaça - no recordo el nom -
on hi ha tots els pintors, colors i olors del mon.
*
Una immensa multitud de gent de tots colors
- perdona'm la redundància
badava i tafanejava a la recerca d'un nou Cezanne
I desprès d'omplir-nos de llum i olors, aquell dinar
- Ho recordes Santiago -
sopa de verdures i ous ferrats amb patates,
i cervesa de la de veritat. Visca Itàlia!
doncs d'allí eren els amos del restaurant.
tot i que el regentaven uns pakistanesos.

Per la tarda, de tornada altre cop a les Halles,
ara viu i ple de vida, curull de gent.
un tren trist i abarrotat ens dugué de tornada.
te'n vas adonar Santiago, que nosaltres,
només nosaltres dos, érem blancs
Mil races i mil colors s'arreplegaven als vagons.
cares tristes i cansades en la majoria dels casos,
poca mainada, i a cada aturada
- que n'hi ha moltes -
els vagons s'anaven buidant de gent
que baixava silenciosa i apressada.

Finalment en arribar a Marné la Vallée,
anàvem gairebé sols i allí s'acabà el viatge
baixarem del tren i en pujar a dalt
tornàvem a estar on el matí,
a l'entrada de Disneyland Paris.
 

Però aquest és un altre espectacle.
.
1

.
Aquests versos els dic per mi tot sol,
ara que estimo tant la solitud
i estic malalt i sovint m'entendreixo
fins a plorar,
ara que escriure em cansa
i els amics vénen a portar-me llibres
i em parlen de la gent que he conegut.
.
Aquests versos els dic per mi tot sol,
en veu baixa, a la nit, perquè estimo el silenci,
quan els de casa dormen
i jo, oblidat, imagino follies
i no hi ha res que hem sigui possible.
.
Tot el que ara voldria és imprecís i bell:
vent i camins i les mans plenes d'aigua
i un cos puixant com una bèstia jove.
.
Demà, en llevar-me, res no haurà mudat,
la gent s'aturarà per saludar-me
i farà sol a la tarda quan surti
a passejar, potser amb alguna noia.
.
Però aquells que m'estimen ploraràn d'enyorança.

Miquel Martí i Pol.
1

Després de pensar
que les coses més solides, les cabdals,
eren les més resistents,
m'he adonat que són 
amb el pas del temps
les més fràgils i vulnerables,
les més perjudicades per la futilitat
de l'anar i venir del temps que
de manera cruel tot ho posa al seu lloc
li pertoqui o no.
No hi ha veritats absolutes
que cent anys durin, només
certesses relatives per quatre dies.
Viure, és creure en veritats absolutes
malgrat saber que només són. . .
. . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . incerteses.

*
1
.










No compré tu camiseta
en la Habana o Varadero
Tampoco la gorra
- que tanto me gusta
o hasta un simple cenicero
*
No es serio esto Ernesto,
ellos deberían saberlo
que el tuyo es nombre de Wilde
No se trata pues de llamarse
Si no de ser.
*
Y tu fuiste Ernesto,
algo más que una foto
- afortunada
o una imagen de diseño
a lo Bob Marley el “rasta”
*
Malos tiempos para héroes
Ya lo ves Ernesto,
quizá tu no entendiste gran cosa
perdido allá en Bolivia
donde aquellos desgraciados
te elevaron a la gloria
*
Pero ellos, ellos
Los que obscenos
profanan inconscientemente
tu imagen
Aún no se han enterado
De quien era Ernesto
Ernesto “Che” Guevara
*
Es lo que hay Ernesto
en eso de la vida
uno empieza siendo
una flor pura y libre
hasta que aparece un cretino
que la pone en un tiesto
y marchita su destino.


* * *
-
1











Serien les cinc de la matinada.
baixàvem del Pas cap Andorra,
la nit de lluna plena, donava
un to irreal al paisatge.
Silenci dins el cotxe.
A la llunyania, les màquines
aplanaven las pistes.
llums aïllades marcaven els refugis.
La sensació de flotar, de volar,
ajudats pel gel de la carretera.
la blavor de la neu il·luminada
el cel ras curull d'estrelles, i nosaltres
embadalits, contemplant el paisatge,
que de tan irreal semblava un miratge.
Però era del tot real, només naturalesa
sense artifici, en estat pur.

1

Dempeus davant la vida
no goso ni pretenc cridar
conscient que els temps
desaconsellen alçar la veu,
que es perdria enmig de la cridòria.
Vençut per tot plegat, em retiro
a les terres on viuen els fracassats
no a rumiar les causes de la desfeta,
que per prevista hom ha acceptat.
Simplement, cal analitzar que no s'ha fet
més que el que s'ha fet malament
que tot i ser semblant, no és el mateix.
Des del meu retir, apartat del món
l'observo com n'està d'esvalotat, i l'entorn,
que se’m fa estrany i hostil alhora.
No he sabut trobar l'encaix,
ni els preceptes adequats, ni els mots
ni tan sols el gest que fes sovint
possible comprensió i companyonia.
Des del meu retir fosc i mesurat
deixo envellir poc a poc aquest cos escadusser. 
Mentre, observo, m'angoixo
................................................i callo


*


1








Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
--------------------- envejosa
------------------------- a les roses:
.
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
.
De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.
.
Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom...
------------------- - i el cantarà l'alosa.


Joan Salvat Papasseit.
1










Necessito una transfusió
de pensaments positius
que m'apartin d'aquesta debilitat,
immers com estic
en aquest forat de preocupacions
de problemes que no puc resoldre.
Pensaments que inflin les meves veles
cap refugis inexplorats
lluny d'aquest pessimisme
------------------ - congènit -
que no és imaginat, sinó real.


1












Quan jo parlo, no sento
el ressó de la meva própia veu
el paisatge s'enfosqueix, 
com si el sol l'abandonés,
i la sensació de solitud és palesa.
Les paraules s'escampen
per l'aire que les difón
fins arribar a algú que
potser les escolta
i respón més tard.
.
1










Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.

Miquel Martí i Pol.



3

.

Visiblement cansat pels fets,
no es que em vingui molt de gust
fer balanç del que ha estat
el meu pas per ací. No em ve de gust
i em fa mandra, potser perquè
se que estic en fallida tècnica,
o en suspensió de pagaments,
- concurs de creditors en diuen ara -
Que la part de l’haver que son els greuges

pot molt més que el deure que son els fets
positius, que n’hi ha hagut també,
és evident i no es pot pas negar.
No tinc un assessor que remeni les xifres
per maquillar el resultat. Aquí no s’hi val
ni es poden fer tripijocs. Es tracte
de rendir-se comptes a un mateix
i on enganyar-se és joc d’imbècils.
Com tots he fet el que he pogut
o aixó dic per justificar-me.
Com molts, no he fet gran cosa
quedant-me a les portes del potser
o del no res. I no vull vendre’m
com una imatge irreal de mi mateix.
He fracassat, ho reconec. I que?
La llista és molt llarga, molt més
que alguns es pensen o volen reconèixer,
i no si val refugiar-se en que la vida
en si ja és un fracàs; no és cert,
n’hi ha que han sabut, que han trobat
el punt just d’equilibri entre el fracàs
- ineludible – i l’èxit a l’esforç,
a la feina ben feta, a la honestedat,
a pensar menys en un i més en els altres
a donar-se i a donar-ho, sinó tot,
el que faci falta, de manera desinteressada.
He fracassat, perquè he entès massa tard
quin era el camí pel que havia de transcórrer
la meva vida. Ara, ja és tard, no cal,
ni hi ha ja res a fer per redreçar-la.
Altres vindran a fracassar, a perdre's
el setè cel d’en Jaume Sisa, per ells doncs
aquest poema, fill del desencis tardà.
La vellesa, és l’autocrítica de la naturalesa -
---------------------------------- - - - deia Cioran
o més aviat una venjança
........................................- diria jo,
que vistos
els mèrits contrets,
potser és el més merescut.







.
1









Cementiri de Sinera, XXVI

No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim,
abans terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.

A l'alba

Jo no sé quina
freda nit m’allunyava
del teu silenci.
A l’alba vaig mirar-te
per última vegada.

Sota la pluja

Sota la pluja,
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança miro
com el meu pas s’esborra.

Cementiri de Sinera, XXVIII

Aquesta pau és meva,
i Déu em vetlla.
Dic a l’arrel, al núvol:
«Aquesta pau és meva».
Des del jardí contemplo
com passen lentes hores
pels meus ulls enigmàtics.
I Déu em vetlla.

Salvador Espriu
0









L'amic perdut va tornar ahir.
El temps, llençol que tapa ferides
havia fet l'oblidés, o aixó pensava,
però ahir, xerrant amb ella, tornà.
Potser varem parlar-ne massa,
barrejant records amb feina
comentaris i situacions. Però
així va sorgir, sense pretendre-ho
i ja no hi havia marxa enrere.
L'amic perdut va tornar ahir
per a mi, no pas per a ella
que el té encara molt present,
perquè els essers estimats
mai no acaben de partir.
0


Hi ha una cala blanca
ajaguda a la sorra
vols anar-hi a nedar?
deixarem que el sol ens acaroni
i jugarem a jocs prohibits,
no pas a cuit i amagar.
Podríem enfonsar-nos
dins l’aigua transparent
o en la blanca arena
que es espera indolent,
i dedicar-nos a contemplar
les ones que li llença la mar,
o veure a les gavines passar.
Juguem a cuit i amagar?
jo m’amagaré dins teu
i tu et deixaràs estimar.


--------------------*
0

Conduint durant la nit,
porto al meu pare -que dorm al meu costat-
cap a casa. Així, amb la cara distesa,
sembla més jove: podríem ser amics
el meu pare i jo;
però tinc 24 anys
un carnet de conduir
i la certesa que tot va començar pel meu vell.
Ha de haver-li costat molt de temps
aquesta tranquil·litat d'abandonar-se davant meu.
Per això, quan aturo el cotxe
al costat d'uns arbres
i el beso al front estic tranquil:
no tenim la culpa de ser hereus
del mateix crim.

-------------------*

Conduciendo durante la noche,
llevo a mi padre –que duerme a mi lado-
hacia su casa. Así, con la cara distendida,
parece más joven: podríamos ser amigos
mi padre y yo;
pero tengo 24 años
un carnet de conducir
y la certeza de que todo empezó por mi viejo.
Debe haberle costado mucho tiempo
esta tranquilidad de abandonarse frente a mí.
Por eso, cuando estaciono el auto
junto a unos árboles
y lo beso en la frente estoy tranquilo:
no tenemos la culpa de ser herederos
del mismo crimen.

Conduciendo durante la noche”, de Fabián Casas
blog descontexto.blogspot.com
0












Un home gran travessa el carrer,
acompanya el seu feixuc caminar
d'un bastó de mànec treballat.
Mica en mica s'acosta a l'acera
a part de gran, se'l veu gavanyat
Quan temps fa que havia estat jove?
que havia estimat, somiat i lluitat.
Em temo que n’hi ho recorda
només és un home vell i cansat.
esperant que arribi l'hora trista
l'hora del seu comiat.
1