TEMPS EN BLANC








enfila't a la branca més alta
de la mimosa
del teu febrer més nu.
vesteix el groc.
tenyeix-te el cos amb el desig més boig,
bressola el teu present fins a la son,
i oblida el que has viscut per viure encara.


Francesc Garriga Barata 
an--na - wek&sbd

A SANTIAGO













Potser per massa vist 
aquest paisatge que és el meu, 
no va més enllà de la monotonia
del que tinc ja molt vist.
Hi he passat tantes vegades, que,
no hi ha lloc per a sorpreses
ni res de nou a descobrir.
La tristesa m'acompanya aquest setembre
lluny de ranvespres captardans i agresius.
Avorrit deixo vagar la vista
en aquest paisatge quotidià
massa tranquil pel meu gust
però que tambè conforta i convé
ara que em sento mitjanament feliç
malgrat les obligacions propies
de vetllar a qui no pot ja passejar amb mi
i espera a casa, melangiosament
mentre se li acaben els dies
..................i el seu temps.



(a Santiago, el pare, dies abans de la seva mort)



AL PRÍNCEP













Si retorna el sol, si descén la tarda,
si la nit té gust de nits futures,
si una tarda de pluja semblés tornar
de temps massa estimats i mai del tot nostres,
no sóc més feliç ni gaudint ni patint:
davant meu no sento més tota la vida...

Per ser poeta s'ha de tenir molt de temps:
hores i hores de soledat són l'única manera
per forjar alguna cosa, que sigui força, abandonament,
vici, llibertat, per donar estil al caos.

Ara tinc poc temps: per culpa de la mort
que ja ve en l'ocàs de la joventut.
Però també per culpa del nostre món humà,
que als pobres treu el pa, i als poetes tota pau.

PIER PAOLO Passolini
a La religione del mio tempo, Garzanti, 1961
traducció Juan Carlos Villavicencio

AL PRÍNCIPE

Si retorna el sol, si desciende la tarde,
si la noche tiene sabor de noches futuras,
si una tarde de lluvia pareciera volver
de tiempos demasiado amados y nunca del todo nuestros,
no soy más feliz ni gozando ni sufriendo:
delante de mí no siento más toda la vida...

Para ser poeta se debe tener mucho tiempo:
horas y horas de soledad son la única manera
para forjar algo, que sea fuerza, abandono,
vicio, libertad, para dar estilo al caos.

Ahora tengo poco tiempo: por culpa de la muerte
que ya viene en el ocaso de la juventud.
Pero también por culpa de nuestro mundo humano,
que a los pobres quita el pan, y a los poetas toda paz.

PIER PAOLO PASSOLINI
en La religione del mio tempo, Garzanti, 1961
traducción Juan Carlos Villavicencio - descontexto





HORARIS NOCTURNS













Estic dormint amb tu i sento passar els trens.
Em travessen el front els llums de les finestres
estripant el vellut blau fosc d’aquesta nit.
L’estona de silenci em deixa un llum vermell,
la nota a un pentagrama de cables i de vies
obscures i lluents. Estic dormint amb tu
i els sento com s’allunyen amb el soroll més trist.
Potser m’he equivocat no pujant en un d’ells.
Potser l’últim encert és -abraçat a tu-
deixar que els trens se’n vagin en la nit.

JOAN MARGARIT

DE VENTS










No suporto gens el vent
i menys la tramuntana,
ni el seu udol gemegós
pel voltant de les cases,
o com castiga els arbres
a ballar estranya dansa,
arrossegant les fulles
lluny de la seva estança.
Bufa el vent i tot vola
no hi ha control arreu
i quant cau s'esmicola
portes i finestres bateguen
llurs cors accelerats
vidres i gerros trencats
i alguna que altra teula
acaba parant per terra.
No suporto gens el vent
i menys la tramuntana.
Parlem de la marinada
que és de bufada agraïda
sobretot cap a l'estiu
albirant la mitja tarda.

CAMINS










Hi han bons camins
per fer el viatge,
cal però trepitjar-los,
fer-los sense pressa
amb un punt de partida
i arribada sense especificar.
És el camí el que importa,
en ell aprendràs
tot el que et faci falta de veritat,
sempre que estiguis amatent
i no et dispersis en el paisatge,
i sobre tot no vulguis còrrer, car
no gaudiràs del cami ni del viatge
Moure's és viure.
i viure és caminar
amb els ulls oberts
i la mirada neta.

QUAN S'AIXEQUI EL DIA









Quan s'aixequi el dia
sortirem al carrer
a cercar la joia
que ens faci sentir
les ganes de viure.
Quan s'aixequi el dia
omplirem la mirada
de l'entorn del camí
amb la boira aixecada
i el sol a mig sortir.
Quan s'aixequi el dia
l'olorarem de nou
com si fos d'estrena
amb la flama encesa
del pa acabat de coure.
Quan s'aixequi el dia
despertarém de cop
per sargir la vida
i començar de nou
la mateixa partida.

DISSABTE AL MATÍ


Dissabte al matí
el dia era possible.
Fresquejava vora el riu
mes no tenia sensació de fred.
El sol, generós escalfava
i pedalejar ajuda a entrar en calor.
Decidit empenyia la bicicleta,
l'objectiu era clar i definit
volia veure els ametllers florits
i a fe de déu que en arribar a Sant Julià
m'esperaven ufanosos,
a punt de ser immortalitzats.
Les flors dels ametllers
són l'inici d'un nou cicle
que ens acosta a la primavera.

*

SAPS

Saps que tots els objectes
tenen tendencia a espatllar-se.
Que els els aparells no duren per sempre
i estàn dissenyats - hom diria -
perqué durin el que hagin de durar,
uns dies després que acabi la garantia
si es que t'has recordat de guardar el ticket
del lloc on el vares comprar.
Però aquest ordinador - toco fusta -
que es de segona mà, i fa més
de quatre anys llargs que m'acompanya,
està durant més del compte, 
i és cosa ben estranya.
Un dia d'aquests petarà.

*

PARE NOSTRE


Pare nostre
Pare meu
que vas estar al meu llit
perquè els meus llençols van ser núvols
i en ells onejava la sang
de la meva penetrant genealogia
que mai embrutat sigui el teu nom
ni el meu cognom
em vas portar al teu Regne púbic
amb el teu ceptre de sàndal
condecorant la meua indecència
vas fer la meva voluntat la teva
les meves cames i la meva boca
em vas donar el meu origen cada nit
sobre la meva esquena
perdonat la meva estupidesa
i no em vas deixar caure en altres mans
que fossin alienes
el meu violador estimat
el meu trencador de la pell
em vas alliberar de la infància dolorosa
Pare nostre
Senyor meu
a l'edat de tretze anys em vas fer part del Alba


"Pare nostre", d'Héctor Hernández Montecinos
en Cantares (Antologia, Raúl Zurita), 2004


Padre nuestro
Padre mío
que estuviste en mi cama
porque mis sábanas fueron nubes
y en ellas ondeaba la sangre
de mi penetrante genealogía
que jamás ensuciado sea tu nombre
ni mi apellido
me llevaste a tu reino púbico
con tu cetro de sándalo
condecoraste mi indecencia
hiciste mi voluntad la tuya
mis piernas y mi boca
me diste mi origen cada noche
sobre mi espalda
perdonaste mi estupidez
y no me dejaste caer en otras manos
que fueran ajenas
mi violador amado
mi rompedor de la piel
me liberaste de la infancia dolorosa
Padre nuestro
señor mío
a la edad de trece años me hiciste parte del Amanecer




en Cantares (Antología, Raúl Zurita), 2004
del blog descontexto - Juan Carlos Villavicencio

EL PRIMER ACTE









Poc a poc l'obscura linia
de l'horitzo difuminat per la foscor
s'aclareix, i veig clarament
la línia que separa l'horitzó.
També es van aclarint el cel i la mar
amb la seva gamma de blaus,
com si algú hagués encés la farola
que encara no és veu però ja s'intueix.
Una suau brisa m'acarona
mentre des la sorra humida de la platja
contemplo la posada en escena embadalit.
Estic contemplat el primer acte d'un nou dia,
la resta de la representació...... promet.

*

AMIC MEU

Amic meu, tu i jo restarem
estranys a la vida,
i l'un a l'altre i cadascú amb si mateix
Fins el dia que tu parlarás i jo t'escoltaré
considerant la teua veu pròpia meva;
I quan sigui dret davant teu
veient-me a a mi mateix davant d'un mirall.


Gibran Khalil Gibran

ENVESTIDES DE L'OBLIT













Va acostant-se la boira mentre cau
la pluja que envernissa les pruneres.
Vas tenir un pare i una mare joves.
Com una nina et vas gelant dins meu
i el temps vol, amb més força cada dia,
fer-me creure que mai no has existit.
Les pruneres en flor, com noies mortes
no volen dir-me quina ets tu en la boira,
que ara és la teva casa. La pluma va deixant,
resseguint cada branca , fileres de llàgrimes:
el vell que tu no hauràs de veure mai
mira al voltant i dirigeix al temps
un dolorós somriure de venjança.

Joan Margarit

TAN AVIAT

Amor,
no et marceixis
tan aviat,
espera una mica més,
fins la tardor,
per després envellir
junts els dos
entre frases fetes.

LA FOSCOR













Amb la caiguda coneixeràs la penombra,
             i amb la penombra, la foscor.
Amb la foscor coneixeràs el que és fosc,
i amb la foscor, el que no és.
Amb la primera caiguda, t'oblidaràs de tu,
             i no recordaràs haver caigut.
Amb la segona, que serà la primera,
             coneixeràs la tercera;
amb la tercera coneixeràs la segona,
             i amb la primera, la quarta.
Més cap serà la primera ni última.
L'última serà la primera, i la primera,
             l'última.
Així coneixeràs el curs circular,
i participaràs de les tenebres en el vertiginós
             gir del qual ja participes,
havent penetrat a partir d'aquest moment
             en les tenebres

             -Ningú T'empeny;
             ningú et crida.
             Ningú t'obliga,
             però tu decideixes
             -De Tu depèn.

En les Tenebres, 1978  
Jaime Saenz - descontexto.

    *     *     *

Con la caída conocerás la penumbra,
            y con la penumbra, la oscuridad.
Con la oscuridad conocerás lo oscuro,
y con lo oscuro, lo que no es.
Con la primera caída, te olvidarás de ti,
            y no recordarás haber caído.
Con la segunda, que será la primera,
            conocerás la tercera;
con la tercera conocerás la segunda,
            y con la primera, la cuarta.
Mas ninguna será la primera ni última.
La última será la primera, y la primera,
            la última.
Así conocerás el curso circular,
y participarás de las tinieblas en el vertiginoso
            giro del que ya participas,
habiendo penetrado a partir de este momento
            en las tinieblas

            -Nadie te empuja;
            nadie te llama.
            Nadie te obliga,
            pero tú decides
            -De ti depende.


en Las tinieblas, 1978
Jaime Saenz - descontexto.


PUBLICITAT


La publicitat ens entabana
informa i quasi obliga
a interesar-nos per unes coses
que mai hem necessitat,
ni sabem com funcionen
ni si falta real ens fan,
però fa semblin imprescindibles.
Més d'això ens n'adonem
quan ja les hem comprat
i no sabem que fer-ne
mentre jauen oblidades
en algún racó de la llar.

*

DEFICIÈNCIA



En uns temps en que
l'espècie humana rendeix
un culte exagerat a la màquina
. . . . . . . . . . . . . . . . i al progrés,
voldria recordar que tot plegat
és d'una enorme fragilitat,
puix ara mateix els d'Endesa
acaben de tallar el corrent,
i he hagut de tornar al llapis
paper i espelma per informar-vos
de primera mà, puny i lletra
d'aquesta deficiència.

*

DESIREIA











Quan al cel encara es veien estrelles
que es reflectien a basses i bassals
a les nits d'estiu a l'Estany,
i la mainada no anavem a dormir
a l'hora que ara en dirien adequada
vagarejavem dia i de nit pel poble
durant els calorosos mesos de l'estiu.
De nit, una mica més amunt de l'era
de l'oncle malcarat amb qui no vaig arribar
a entendre'm mai, i qui fou el primer en dir-me vailet,
ens estiràvem a terra amb en Franciscu
a contemplar el cel entatxonat d'estrelles.
Més o menys cadascun de nosaltres
havia triat quina era la seva i fins i tot
li haviem posat un nom. Desireia és deia
la que jo havia escollit no us sabria dir perquè,
ni d'on havia sortit el posar-li aquest nom.
Alli, estirats cada nit, semblava que l'univers
ens hagués de caure al damunt,
mentre veiem passar de tant en tant,
la cua refulgent d'una estrella fugaç
i jugàvem a descobrir les constel·lacions.
I així, conscients de la nostra petitesa
nit rere nit ens anàvem fent grans.

*