La tristesa pot ser un consol
quan tots els llums s'han apagat
i només queda rememorar
des de la interna solitud
altres temps altres fets.
La tristesa és una paret
que s'interposa entre el voler
i el contenir-se, potser
perquè ens agrada o és més còmode
escollir el camí de la resignació
davant els fets consumats.

La tristesa és l'excusa
amb que intentem protegir-nos
en no afrontar la realitat.


Karl Wolfovitz

Publica un comentari a l'entrada

Tot Barcelona ha dit... 21 d’agost de 2016 a les 10:18

No estoy de acuerdo con la última frase.
Se que se trata de un poema, y que con su estética no puedo ponerme (¿quién soy para hacerlo ?), pero si puedo hacerlo en la concepción de la sintaxis.

La tristesa és l'excusa
amb que intentem protegir-nos
en no afrontar la realitat.

Hay quien se pone triste porque la afronta, y sabe que lo que es, es, y no puede no ser.
En fin, pura especulación metafísica, pero ya te digo, en el contexto y sintacticamente, con todo lo que implica, es una frase que lleva a paradojas.
Un abrazo

Francesc Puigcarbó ha dit... 23 d’agost de 2016 a les 11:54

tot depén de com es miri,no deixa de ser una frase...

 
Top