Rius d'oratge degoten pel teu cos adolescent.

No em veus, ni em sents,
ni em deixes banyar dins la saliva groga dels teus ulls,
ni tan sols et mous...
Ara estam dins els camps, sota el sol, Àustria 1920,
octubre, i em xapes els teixits,
amb els teus dits blaus de bruixa, i m'esglaies,
i de sobte em trob estrany
entre els murs altíssims
d'una ciutat estranya i lliure.
El vent alça cubs de cartró. Em travessen
el cervell
i cant, entre la tempesta.
Pluja i llampecs.
¿Per què em negau el tacte d'aquests arbres minúsculs,
verds, sobre els llençols?

Corr
envoltat de cordes multicolors
pels deserts de cola.
M'encalcen multituds de ningú...



Andreu Vidal i Sastre

Publica un comentari a l'entrada

 
Top