La tardor ja és al pati.
L’herba està quieta
I el cel de fosc metall
com un punyal s’endinsa
fins el cor de la terra.

De la finestra estant,
em veig a mi mateixa.
El corriol és curt,
L’aigua,  propera.
Esdevinc un esbós:
Dona donant l’esquena.

La tardor ja és al pati.
L’herba està quieta.
Un presagi d’onades
inerta m’arrossega.

L’últim record que salta
és la trena de plata
compacta i vertical
partint la meva esquena.


Glòria Abras Pou, 
Poemes inèdits
Next
This is the most recent post.
Previous
Entrada més antiga

Publica un comentari a l'entrada

 
Top