camines pel passadís
de la teva pròpia ombra,
enyorada del que vindrà:
els gestos suaus,
el futur incert,
la tristesa continguda...
només un bri de tendresa
cobrirà el desig.

*

UN POEMA DE: NEBULOSES

Publica un comentari a l'entrada

Iris ha dit... 5 de febrer de 2011 a les 11:34

Te fet el contrapoema. M'hi he revelat contra l'enyor, no ens porta el lloc, preferisc gaudir del presnt!!!

Això no vol dir que no m'agrade el poema, eh!!! És fantàstic

Sonen nous d'espertars
d'una vida que t'aclama,
gaudint de cada instant:
somriures silents,
mirades sinceres,
alegries deslligades...
Sempre teua, la tendresa
m'ofrena el desig
del joc d'amar.

Puigcarbó ha dit... 5 de febrer de 2011 a les 12:14

El publicaré demà, com aquest nio és meu no els vull posar junts.

Iris ha dit... 5 de febrer de 2011 a les 12:39

Uiiiiiiiiiiii veig que m'he enganyat he posat un apostrof a despertars!!!
Gràcies per publicar-lo, ja ho solventaràs, això de l'apostrof!!!

Iris ha dit... 5 de febrer de 2011 a les 12:47

He proposat un joc al teler, t'atreveixes a seguir-lo???

Puigcarbó ha dit... 5 de febrer de 2011 a les 12:51

Ara me'n vaif a dinar, despres de dinar i fer la migdiada m'hi posaré, que avui és festa i no es pot còrrer.

Jordi Dorca ha dit... 5 de febrer de 2011 a les 19:00

Tot i que no et sabré comentar gaire res, i a voltes em mancarà temps per poder-ho fer, sàpigues, però, que aquí hi trobo un lloc de gran acollida i de finesa ideal.

Puigcarbó ha dit... 5 de febrer de 2011 a les 19:19

s'agraeix la visita, es casa teva.

 
Top