Sóc jo qui se sent caminar
per l'extrem precís de la incertesa, 
qui, sota la quietud dels estels, 
vol habitar la superfície 
de qui és imatge, en canvi, una mirada 
ingènua. Com a la nit m'acosto, 
ara que la imaginació insisteix 
a fer-me sentir la pell dels somnis, un fred 
de vidre als llavis. Enllà dels teus ulls, 
una precisió de passos avesats 
als límits. Un gust terrós de paraules 
inhàbils. Al desig m'aferro, ara que sé 
allò que em separa de tu. Un intercanvi 
de gestos. Un laberint d'amplis marges. 
0 una simple mar d'impotència.

Joan-Elies Adell
A curt termini

Publica un comentari a l'entrada

 
Top