EL RECORDES SANTIAGO...

1 comment











El recordes Santiago,
aquell dissabte a Paris,
per a tu era la primera vegada,
la meva la que en feia tres.
A les set del matí ja érem a les Halles,
acollonits tots dos, perduts en mig
d'immensos passadissos plens de marginats
que només ens miraven.
finalment i en trobar la sortida,
alleujats, arribarem al centre Pompidou,
que - òbviament - a quarts de vuit del matí
estava tancat. Però no Notre Dame.
*
Després l'esmorzar en aquell cafè típic,
a la vorera del Sena. Croissants de veritat
d'aquells inventats pels pastissers vienesos,
i un enorme bol de cafè amb llet
i a peu - ho recordes Santiago - des de allí
fins a la Torre Eiffel als camps de Mart,
hora i mitja llarga de Quai d'Orsay
amb aturada a mig camí al museu del Louvre.
No hi entrarem. I no per el preu - bé, en part si -
simplement ens costà molt adonar-nos
que s'entrava per aquella horrorosa i antiestètica
cúpula de vidre al mig de la plaça interior.
*
Un cop acomplert el ritual de pujar al segon pis
de la torre que no és gris com ens pensàvem,
Si més no d'un to veig clar.
pujar dalt del tot és molt complicat,
amb una immensa cua de japonesos,
que aviat et fa desistir del teu propòsit.
ens férem unes fotos que no van sortir després,
i des d'allí - Ho recordes Santiago -
des d'allí vaig ensenyar-te Paris.


En abandonar els camps de Mart - ara ja en metro -
ens arribarem fins a Montmartre,
ajudats per un funicular, fins dalt de tot
on el Sacre Coeur contempla Paris,
recorreguérem els vells carrers,
fins arribar a la plaça - no recordo el nom -
on hi ha tots els pintors, colors i olors del mon.
*
Una immensa multitud de gent de tots colors
- perdona'm la redundància
badava i tafanejava a la recerca d'un nou Cezanne
I desprès d'omplir-nos de llum i olors, aquell dinar
- Ho recordes Santiago -
sopa de verdures i ous ferrats amb patates,
i cervesa de la de veritat. Visca Itàlia!
doncs d'allí eren els amos del restaurant.
tot i que el regentaven uns pakistanesos.

Per la tarda, de tornada altre cop a les Halles,
ara viu i ple de vida, curull de gent.
un tren trist i abarrotat ens dugué de tornada.
te'n vas adonar Santiago, que nosaltres,
només nosaltres dos, érem blancs
Mil races i mil colors s'arreplegaven als vagons.
cares tristes i cansades en la majoria dels casos,
poca mainada, i a cada aturada
- que n'hi ha moltes -
els vagons s'anaven buidant de gent
que baixava silenciosa i apressada.

Finalment en arribar a Marné la Vallée,
anàvem gairebé sols i allí s'acabà el viatge
baixarem del tren i en pujar a dalt
tornàvem a estar on el matí,
a l'entrada de Disneyland Paris.
 

Però aquest és un altre espectacle.
.

1 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Recordarse del padre tiene su fortuna.
Yo carezco de lo primero porque en realidad no tuve lo segundo.
Bienaventurado el que ha tenido algo, porque sabrá valorarlo.
salut