DAVALL DEL GINJOLER

Leave a Comment












He caminat dins de la nit des del roserar
a les alfàbegues.
M'he gitat absurdament davall del ginjoler.
Res.
He oblidat el perfum.
A cada lluna creixia una mateixa arrel, entre nosaltres, el gest
indicible, magnètic, que inaugurava un amor
ocasional, una complicitat fugitiva,
la pau.
He oblidat el perfum.
Te n'has anat.
No existeixes.
Quina pretensió d'espill, la meua,
d'argumentar ara que els darrers crepuscles també s'apagaran,
que ni un altre adéu han de durar les carícies forjades,
que a penes podriem ajornar la vesprada si ara, a mos rodó,
ens menjàrem en l'abraçada
i que, en fi –no ets jove, tu ja ho saps–, puc resumir-ho:
perdurar en el coit és pitjor que qualsevol altre pretext.
Quina soledat d'espill, la meua,
si torne a regalar un cert valor a aquests queviures, a cantar
la precària persistència d'aquella incerta pau
entre tu i jo, el perfum, l'estranya connexió del roserar
amb les alfàbegues aquesta nit d'estiu que madura
i se'ns esmuny, inevitablement, mentre desaprenc, desaprenc
i desaprenc, sense fortuna, davall del ginjoler, la paraula
demà.

Irene Climent