... I ARA

Leave a Comment















I ara, quan semblava que tot
tenia les traces d’arreglar-se,
tornes a sorgir per espatllar-ho,
com si et sabés greu, que
hagués aconseguit assolir
certa estabilitat emocional,
que sabies necessitava.
Havíem quedat que deixava la lluita
i adoptava el refugi de la comoditat,
que s’havia acabat la comtessa,
en la primera línia de combat.
Necessito temprança, t’havia dit,
consirós i conscient alhora, i tu
m’havies contestat, ja és tard,
no pots evadir-te, estàs atrapat.
I ho era de cert que ho estava, si,
però també ho era que em podia
si tu em deixaves fer, evadir.
Només necessitava deixar
per una temporada, a banda,
el meu conscient, el que a tu
tan i tant t’agrada, absurdament.
I ara que ho havia aconseguit
quan l’estat vital era de somni,
allunyat de la realitat, apareixes
com un fantasma existencial
a recordar-me els drets i deures
dels que vanament, en evadir-me,
pensava me n’havia deslliurat.

.................----*