12.10.16 - No comments

ANTINÒMIA














La natura és tan cruel 
que havia de ser bella; 
la vida és tan absurda 
que algun sentit ha de tenir. 

En la realitat, impera, tot jugant a bitlles, 
el contrapès. A causa del deute 
consubstancial s'imposa la compensació: t'estimo, 
doncs l'odi és la flor del perfum irresistible. T'odio, 
doncs l'amor és la beguda que fa enfollir els déus.

I jo aquí baix! Experimento el pas del temps, 
la nuvolada de mosquits magnètics 
damunt la meva pell de tità, la paret mestra 
que acabarà cedint 
d'acord amb la resolució del litigi 
entre la bellesa i el sentit. I res més 
sinó els meus budells
entaforats, cues d'estrelles 
degradades a llambrics. Entre els seus nusos, 
que estrany! S'asfixia un esperit i encara viu.

Màrius Sampere

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada