12.10.16 -
anoarra
No comments
ANTINÒMIA
La natura és tan cruel
que havia de ser bella;
la vida és tan absurda
que algun sentit ha de tenir.
En la realitat, impera, tot jugant a bitlles,
el contrapès. A causa del deute
consubstancial s'imposa la compensació: t'estimo,
doncs l'odi és la flor del perfum irresistible. T'odio,
doncs l'amor és la beguda que fa enfollir els déus.
I jo aquí baix! Experimento el pas del temps,
la nuvolada de mosquits magnètics
damunt la meva pell de tità, la paret mestra
que acabarà cedint
d'acord amb la resolució del litigi
entre la bellesa i el sentit. I res més
sinó els meus budells
entaforats, cues d'estrelles
degradades a llambrics. Entre els seus nusos,
que estrany! S'asfixia un esperit i encara viu.
Màrius Sampere
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada