15.8.18 - No comments

NOSTÀLGIA











Allà, al vell cafè, els pescadors parlen 
incansablement al compàs del fum,
perdent el plorar en un vas d'aiguardent.
No són els pescadors d'abans ni és el mateix cafè d'antany.
Ara és més modern,
les taules ja no són aquelles de fusta negra i corcada, d'anoguer vell.
Ara són de formica color fusta, que és més bona de rentar i val menys doblers.
La madona ja no és aquella noia alegre que ells coneixien,
és una dona vella i grassa, amb cara trista i que sempre està de mal humor.
Els cristalls també són nous, ja no tenen aquell color boirós,
ni els gravats blaus, ni saladina aferrada, ni tacte vibrant.
Són tots nets, implacablement nets, sense un gra de pols i lluents a rebentar.
Les cartes no tenen ja aquell dibuix barroc, meticulosament cuidat,
que feia d'aquell full de cartró una obra d'art.
Ara són senzilles i mal pintades, sense el laberint de ratlles vermelles
que tant m'agradava mirar.
A fora, han enrajolat la vorera i han asfaltat el carrer
i ens han fet un port per atracar-hi iots
que els diumenges ens espanten el poc peix que queda.
Però nosaltres, callats, al cafè, entre el fum i la remor del televisor,
com si esperàssim algú que ens dirà quelcom que no sabem,
mirant el cel, la mar, les estrelles, l'univers...
L'univers que segueix implacable el seu ritme, estrany a nosaltres
-------------a aquest cafè,
---------------------------a aquest lloc,
---------------------------------------a aquest tot que és ell.



Nostàlgia d'un temps n viscut
ANDREU VIDAL I SASTRE

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)