LA SOCIETAT DELS POETES MORTS
No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç, sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et tregui el dret a expressar-te, que és gairebé un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida una cosa extraordinària.
No deixis de creure que les paraules i les poesies sí poden canviar el món.
Passi el que passi la nostra essència està intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi.
Ens fa caure, ens fa mal, ens ensenya, ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia història.
Tot i que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua: Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somiar, perquè en somnis és lliure l'home.
No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis. Fuig.
"Emeto els meus xiscles pels sostres d'aquest món", diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer bella poesia sobre petites coses, però no podem remar en contra de nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca tenir la vida per davant.
Viu-la intensament, sense mediocritat.
Pensa que en tu està el futur i encara la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui puguin ensenyar-te. Les experiències dels qui ens van precedir dels nostres "poetes morts", t'ajuden a caminar per la vida.
La societat d'avui som nosaltres els "poetes vius".
No permetis que la vida et passi a tu sense que la visquis...
Viu amb intensitat la teva vida i no deixis mai de somiar...
Viure a la societat dels Poetes Morts. - Walt Whitman ...
Oh Capità! El meu Capità!
I
Oh Capità! El meu capità! El nostre espantós viatge ha conclòs;
El vaixell ha enfrontat tots els esculls, el premi que busquem ser guanyat;
El port és a prop, sento les campanes, el poble sencer t'aclama,
mentre els ulls segueixen la ferma quilla de la severa i agosarada nau:
Però oh cor! ¡Cor! ¡Cor!
Oh¡ les sagnants gotes vermelles,
Quan en la coberta jeu el meu Capità
Caigut, fred i mort.
II
Oh Capità! El meu capità! Aixeca't i escolta les campanes;
Aixeca't -per tu s'ha arriat la bandera- per tu refilen els clarins;
Per tu rams i corones amb cintes, per tu una multitud a les riberes;
Per tu ells clamen, l'oscil·lant gentada, els seus ansiosos rostres a tu es giren;
A dalt Capità! Estimat pare!
Aquest braç sota el teu cap;
És tan sols un somni aquell en la coberta,
Tu has caigut fred i mort.
III
El meu capità no respon, els seus llavis estan pàl·lids i quiets;
El meu pare no sent el meu braç, no té pols ni voluntat;
El vaixell es troba ancorat sa i estalvi, el seu viatge conclòs ha acabat;
D'una horrorosa travessia, el vaixell vencedor, ve amb un objecte conquerit;
¡Alegreu-vos, oh riberes i repiqueu, oh campanes!
Però jo, amb lúgubre caminar
camíno la coberta on jeu el meu Capità,
Caigut, fred i mort.
Oh Capità! El meu Capità! - Walt Whitman...
1 comments:
És diuen dels poetes morts perquè saps després de llegir-los que no moriran mai més...
Publica un comentari a l'entrada