En el rellotge que marca el temps
un temps que ens hem inventat
per controlar el no res
diu que hem canviat d'any,
que som doncs en un de nou,
que hem acabat d'estrenar.
No he entés mai aquests mesures
del temps tan estranyes i irreals
que de vell ens hem dotat.
De fet es miri com es miri
amb mesura del temps o sense
el nou any ja neix caducat.

*

Publica un comentari a l'entrada

Iris ha dit... 5 de gener de 2011 a les 9:39

Impossible, res no ha caducat, tot comença de bell nou. Per cada dia tenim una il·lusió diferent a la de l'any anterior i per cada segon un somriure. Cal mirar la vida amb la curiositat d'un nadó que no para de fer descobrimeents, perquè la vida ens pot donar moltes sorpreses.
la meua proposta ha estat tancar portes i obrir finestres noves des d'on el sol llueix esplendorós i m'acompanya. Encara que de tant en tant la boira el tape, mai no la deixaré entrar més enllà del que jo vulga, perquè si li oposem resistència amb una bona actitud, sempre aconseguirem gaudir de la vida.
Si hem de tancar més portes de les que teniem previste, sempre en queden moltes altres!!!
Ànim

Galionar ha dit... 5 de gener de 2011 a les 15:04

Home, ja cadurarà l'any, segur que sí, però és molt aviat per donar-ho per fet ara, no et sembla? Et queden 360 petites mesures de temps, encara, per fer-lo inoblidable.
Una abraçada.

Puigcarbó ha dit... 5 de gener de 2011 a les 22:43

fa ja temps que no espero res de la vida Iris.

Puigcarbó ha dit... 5 de gener de 2011 a les 22:43

serà un desastre d'any Montse, aixó és obvi, no n'espero res d'ell.

Anònim ha dit... 5 de gener de 2011 a les 23:32

No digues això, per favor. M'encantarà que l'any et "defraude" no essent un desastre d'any. Tots necessitem, almenys, la il:lusió de creure'ns que demà serà millor que hui.
Per la meua part, els demanaré un altre any nou per tu al Reis. Estic segura que faran el canvi i aquest no en serà de desastrós. Creu-me que així ho desitge.
Una abraçada i un poquet de l'esperança que a mi encara em queda al saquet de les "reserves".
amparo.

Iris ha dit... 6 de gener de 2011 a les 8:55

Francesc, a que hui has gaudit molt amb els teus netets? veritat que t'ha fet molta il·lusió veure les seues caretes quan obrien els regals?
No em digues que contemplar una cosa així no és tot un regal que et dóna la vida perquè no m'ho crec!!!
Espera cada dia una xicoteta cosa, per molt xicoteta que siga, i valora cada petitesa que et proporcione una mínima satisfacció, perquè les grandeses no es troben així com així i ni falta que ens fa, però la senzillesa de les petites coses ens pot arribar a fer sentir molt bé quan la valorem!!!
Va!!! No tornes a dir que no esperes res de la vida. No m'ho crec!!!

Puigcarbó ha dit... 6 de gener de 2011 a les 12:13

encara han de venir, venen tots a dinar a casa pels voltants de la una. I si que em fa il·lusió, però ja em sé el guió, no hi ha lloc a la sorpresa.

 
Top