DONA A LA FINESTRA

2 comments












Tota la llum arriba al punt de la finestra
des d'on una ciutat mossega el préssec
de la tarda. Podria ser París
però ara la nostàlgia no ve al cas:
la dona sent giscar gavines que envelleixen.
Ha abandonat el llibre que llegia
vençuda per la sal de soledats
que des del novè pis d'un vell hotel
escolta en veus de patis ja secrets.
I pensa recolzada a la finestra
què fa una dona en una habitació semblant.
Lluny de la mar, la mort sosté amb fortesa
el seu esguard més fosc.


Susanna Rafart.
-

2 comentaris:

Joana ha dit...

En aquest poema es respira una soletat i melangia molt gran.

Gràcies per compartir-la, has fet una molt bona tria.

F.Puigcarbó ha dit...

m'agrada molt Sussanna Rafart, de fa temps....i em sembla no n'havia posat cap d'ella de poema encara.