5.11.11 - 
4 comments
4 comments
CAL·LIGRAFÍA
Ha recolzat el front al vidre
fred, entelat, amb contrallum d'hivern.
Escriu el nom d'ella i, a través
de les línies que traça amb el dit,
l'ha vist en un paratge solitari
amb la mar i les roques en la nit.
Al fons, les estrelles: de sobte, les gavines
alcen el vol com un resplendor
al pas d'un falutx. S'ha enganyat:
darrere de la finestra hi ha un carrer
que l'alba fa més trist, sense una ànima,
amb cotxes aparcats.
Rere les línies comença a clarejar:
el sol naixent esborrarà aquest nom
en la gebrada rosada del vidre.
Joan Margarit
4 comments:
Quin poema més bonic!!! Fantàstic el Joan Margarit!!!
Molt bonics tots els teus també.
Que passes un bon dia Francesc!!!
BONIC, SENZILL I PROFUND.
BON CAP DE SETMANA
Un gan poema per uns dies humits i foscos que ens transporten a un estat de melangia quasi permanent.
Una abraçada.
m'agrada molt JOAN MARGARIT, sap parlar de coses petites tot fent-les grans.
una abraçada
Publica un comentari a l'entrada